diumenge, 13 de febrer de 2011

Secrets de confessió i secrets de confessionari, val?


La meua cosina, que entén molt d’aquestes coses, m’ha dit que hi ha secrets de confessió i secrets de confessionari, val? Per exemple: si li havia tocat el d’això —eh, només la punteta, no vages a pensar— al meu xicot, doncs anava, em confessava amb mossèn Campanes i sortia de la parròquia més neta que una patena. Damunt, el mossèn no ficava mai penitències molt difícils. I si per cas ma mare, que és molt beata, anava a l’església i es trobava amb ell, el susdit no podia dir-li res de les meues relacions amb el meu xicot. Secret de confessió, val? A molt estirar només açò: hauries de vigilar més la teua filla, que està en una edat molt difícil. La confessió et feia passar moltíssima vergonya, d’acord, però et donava en canvi molta —com diria jo?— confidencialitat, que és una paraula molt bonica que em sona a pel·lícula americana de policies. Exacte! Interpretada per un Russell Crow més bo que... Uf! Ja no sé per on anava. Ah, sí! Cosa distinta són els secrets de confessionari, que no tenen res a veure amb els secrets de confessió. Sí, con-fes-si-o-na-ri, val? Segons la meua cosina, la diferència entre uns i altres és molt gran. Els secrets de confessionari són les cosetes enigmàtiques que volgué fer don Àngel, l’anterior rector, amb uns xiquets que havien de confessar-se amb ell, val? Açò és un secret entre tu i jo, sembla que va dir a cadascuna de les criatures. I amb aquells secrets va passar justament allò que sol dir ma tia Somina: confidències a galifardeus, secrets a veus. Els nens van fugir esbalaïts i van contar a les mares les propostes del senyor mossèn. Que què s’ha fet de don Àngel? El van traslladar a una casa d’exercicis espirituals de Castelló. Que quines cosetes feia? Doncs es remoreja que volia tocar als nens el d’això... Noo! Li he preguntat al meu xicot i m’ha dit que a ell mai no li ha tocat ningú —llevat de mi, clar— ni el d’això ni els d’allongs, val? El meu xic és molt però que molt mascle. La bona qüestió és que mossèn Campanes, l’actual rector, té des de la setmana passada un nou confessionari, molt llarg, molt llarg, construït a posta per a tallar murmuracions. I clar, com que els pecadors han d’alçar la veu, perquè s’entenga què diuen, les beates senten totes les confessions. I segons vaig escoltar ahir per la nit a unes veïnes, ja no hi ha secrets de confessió; ara tot són secrets de confessionari. I la gent del barri està la mar de divertida. Per això, he decidit de no tornar a confessar-me mai més, val?

1 comentari:

Roger Vilaplana ha dit...

Bon dia Ximo!
No ens coneixem de res, però per un atzar d'aquests que es produeixen quan navegues per internet, he topat amb aquest text teu. I ha estat una topada agradable.
M'ha agradat! I m'ha fet riure!
Felicitats.
T'aniré visitant de tant en tant.
Salut!