dilluns, 28 de febrer de 2011

La cançó de sempre

Entre gent de l’esquerra alternativa, se sent dir amb molta freqüència que tant se val si governa el PSOE com el PP. Al cap i a la fi són la mateixa cosa! En fi, aquesta anàlisi tan fina és hereva d’aquella idea propugnada per les velles avantguardes leninistes: «Contra pitjor, millor!» Aquell eslògan significava, naturalment, que si un govern gestionat per la burgesia revisionista ho feia rematadament mal, es creaven les condicions adients per a l’esclat revolucionari i l’ascens al poder del proletariat. (Encara em ve a la memòria la teoria de la pinça que propugnava Julio Anguita durant l'últim govern de Felipe González, amb els aplaudiments d'Aznar.) Reflexions com aquestes tindrien la seua lògica fa cent anys, però avui es veuen desmentides per la realitat social: el concepte clàssic de proletariat brilla per la seua absència. Avui, quan perd les eleccions l’esquerra socialdemòcrata, la dreta reaccionària acaba instal·lant-se eternament al poder. Tenim exemples ben pròxims! La cosa no tindria major importància si no fos per un detall: bé que uns i altres, dreta neoliberal i socialdemocràcia, propugnen una política econòmica essencialment idèntica —amb diferències de matis importants, això sí, sobretot pel que fa a les mesures socials—, mantenen en canvi diferències substancials en assumptes com l’educació, la moral i els costums —sobretot en temes de moral sexual i reproductiva: avortament, eutanàsia, reproducció assistida, investigació amb cèl·lules mare... Entre la gent de progrés, és habitual, però, quan arriben eleccions, blasmar de l’esquerra, reivindicar que se l’ha de castigar, quedar-se a casa el dia de les votacions i després passar quatre o vint anys protestant perquè governa la dreta. És la cançó de sempre. En comptes de quedar-se a casa, els protestaires podrien almenys votar l’opció nacionalista, que corre el risc de restar novament fora del parlament autònom.