Quan estudiava el batxillerat, em van parlar de les revolucions. Millor dit: em van parlar de “la revolució”, ço és, de l’única revolució —a part, naturalment, de la pretesa revolución nacional sindicalista— que podia ser nomenada a les escoles i els instituts franquistes: la Revolució Francesa. (De la revolució bolxevic, ni parlar-ne!) Llavors, jo pensava que mai no veuria, durant el transcurs de la meua existència, cap revolució autèntica. M’equivocava. He vist, per exemple, la caiguda del Xa d'Iran, del Mur de Berlín i del dictador Ceauşescu. Ara, però, estem assistint a una veritable cadena d’alçaments populars als països magrebins i àrabs. ¿Com acabarà aquest esclat revolucionari? Com acaben totes les revolucions, amb un relleu d’oligarquies.
Tot començà a Tunis. El suïcidi d’un jove universitari aturat, que havia patit l’assetjament de la policia, fou l’espurna que encengué la metxa. Des de llavors, una ona sísmica ha recorregut tot el nord d’Àfrica, l’Orient Mitjà, la Península Aràbiga i l’Iran. L’esdeveniment ens permet de comprovar, en viu i en directe, els diferents fenòmens que afloren en un procés revolucionari. Primerament, tenim la transformació que experimenta el suport de què gaudeixen els tirans fins al moment mateix de l’esclat revolucionari. En açò, hi ha molta confusió. Hom tendeix a pensar que un dèspota es manté al poder gràcies només a l’aparell repressiu. Això és generalment fals. Com que la Reductio ad Hitlerum, sobre ser sovint una veritable fal·làcia, està ja molt gastada, no perdré massa temps a recordar que el règim de Hitler comptà amb el suport majoritari de la població alemanya. Posarem exemples més pròxims.
Tot començà a Tunis. El suïcidi d’un jove universitari aturat, que havia patit l’assetjament de la policia, fou l’espurna que encengué la metxa. Des de llavors, una ona sísmica ha recorregut tot el nord d’Àfrica, l’Orient Mitjà, la Península Aràbiga i l’Iran. L’esdeveniment ens permet de comprovar, en viu i en directe, els diferents fenòmens que afloren en un procés revolucionari. Primerament, tenim la transformació que experimenta el suport de què gaudeixen els tirans fins al moment mateix de l’esclat revolucionari. En açò, hi ha molta confusió. Hom tendeix a pensar que un dèspota es manté al poder gràcies només a l’aparell repressiu. Això és generalment fals. Com que la Reductio ad Hitlerum, sobre ser sovint una veritable fal·làcia, està ja molt gastada, no perdré massa temps a recordar que el règim de Hitler comptà amb el suport majoritari de la població alemanya. Posarem exemples més pròxims.
Ací, a casa nostra, quan s’acabà la dictadura franquista, era molt difícil trobar persones que acceptaren haver simpatitzat amb ella. Llevat de poquíssimes excepcions, els concernits tenien vergonya d’admetre-ho. Tanmateix, hi havia moltíssims franquistes. Jo, que vaig viure sota aquella dictadura —tenia 23 anys quan morí el dictador—, en puc donar fe. Sí, d’acord: existien l’exèrcit, l’aparell policial i les estructures del partit i el sindicat únics. Però també hi havia moltes persones, de diferents sectors i extraccions socials, que van donar suport al dictador, el qual finí vell i malalt al llit d’un hospital. Ara, després de trenta-cinc anys, moltes d’aquelles gents simpatitzants del franquisme han perdut la vergonya i en parlen obertament. (Recordem unes declaracions de Jaime Mayor Oreja, destacat representant del PP.)
En aquest aspecte, la magnífica transició espanyola —que torna a ser esgrimida, aquests dies, com a model a seguir— no presenta un balanç excessivament edificant. El pacte de silenci d'aquella transició està provocant, per exemple, l'embolic de les fosses en què jauen les víctimes de la repressió franquista o l’afer del jutge Baltasar Garzón. Ací, a diferència del que s’esdevé a Alemanya, no està mal vist reivindicar les bondats del règim feixista. Dit açò, tornem al nord d’Àfrica. Algú es creu que el règim de Ben Alí se sustentava únicament en l’aparell repressiu? En realitat, Ben Alí tenia també el suport de l’oligarquia i d’amples capes socials que van aprofitar la cobertura del seu règim despòtic per a enriquir-se o simplement medrar. En aquest sentit, els telediaris i els periòdics oferiren escenes certament cridaneres.
Durant els primers moments de l’esclat revolucionari, policia i exèrcit es dedicaren a reprimir-lo sense cap contemplació (així s’explica l’elevat nombre de ferits i víctimes mortals). Hi hagué després uns dies de desconcert; possiblement l’oligarquia tunisiana estava calculant de quin costat anava a inclinar-se la balança. Fet el càlcul, Ben Alí hagué de prendre un avió i fugir a l’Aràbia Saudita. Finalment, a partir de la quarta o cinquena setmana de revolta popular, els televisors mostraren oficials i policies tunisians, mesclats entre la multitud, victorejant la caiguda del règim i proclamant la seua adhesió a la llibertat i la democràcia. Això sí, es feren càrrec del govern provisional membres del partit de Ben Alí (recordem que la transició espanyola fou pilotada per Suárez).
Hi ha cançons que són molt conegudes! Estic segur que, a hores d’ara, no deu haver cap persona a Tunis que accepte haver donat mai suport al règim del dictador. En definitiva, el poble pla hauria aplanat el camí perquè altra oligarquia, o potser la mateixa —ja sabeu: els mateixos gossos amb diferent collar—, accedisca al poder.
En aquest aspecte, la magnífica transició espanyola —que torna a ser esgrimida, aquests dies, com a model a seguir— no presenta un balanç excessivament edificant. El pacte de silenci d'aquella transició està provocant, per exemple, l'embolic de les fosses en què jauen les víctimes de la repressió franquista o l’afer del jutge Baltasar Garzón. Ací, a diferència del que s’esdevé a Alemanya, no està mal vist reivindicar les bondats del règim feixista. Dit açò, tornem al nord d’Àfrica. Algú es creu que el règim de Ben Alí se sustentava únicament en l’aparell repressiu? En realitat, Ben Alí tenia també el suport de l’oligarquia i d’amples capes socials que van aprofitar la cobertura del seu règim despòtic per a enriquir-se o simplement medrar. En aquest sentit, els telediaris i els periòdics oferiren escenes certament cridaneres.
Durant els primers moments de l’esclat revolucionari, policia i exèrcit es dedicaren a reprimir-lo sense cap contemplació (així s’explica l’elevat nombre de ferits i víctimes mortals). Hi hagué després uns dies de desconcert; possiblement l’oligarquia tunisiana estava calculant de quin costat anava a inclinar-se la balança. Fet el càlcul, Ben Alí hagué de prendre un avió i fugir a l’Aràbia Saudita. Finalment, a partir de la quarta o cinquena setmana de revolta popular, els televisors mostraren oficials i policies tunisians, mesclats entre la multitud, victorejant la caiguda del règim i proclamant la seua adhesió a la llibertat i la democràcia. Això sí, es feren càrrec del govern provisional membres del partit de Ben Alí (recordem que la transició espanyola fou pilotada per Suárez).
Hi ha cançons que són molt conegudes! Estic segur que, a hores d’ara, no deu haver cap persona a Tunis que accepte haver donat mai suport al règim del dictador. En definitiva, el poble pla hauria aplanat el camí perquè altra oligarquia, o potser la mateixa —ja sabeu: els mateixos gossos amb diferent collar—, accedisca al poder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada