dissabte, 13 de desembre de 2008

Un poc d’instint assassí no vindria mal

Amb sinceritat, crec que l’oposició, especialment la socialista, està sempre dalt de la figuera. Durant el plenari celebrat el passat dia 5, l’alcalde de Xàtiva féu aquest envit: «Li lleve tot això a Franco si accepteu que la plaça del País Valencià es diga de la Comunitat Valenciana». No sé què opinaran vostès, però jo crec que socialistes i nacionalistes li haurien d’haver pres la paraula a l'instant, sense pensar-s’ho. Així hauríem comprovat si l’homenet faronejava o no. De vegades, cal usar la calculadora mental amb celeritat. Què pagava més la pena, aconseguir que li foren retirats els honors al dictador o impedir que es canviés el nom d’una plaça? Retirar-li els honors al dictador, sens cap dubte! És evident, doncs, que s’hauria d’haver pres la paraula a l’alcalde.

Però als membres de la lleial oposició els van fallar els reflexos, o les llums. Van actuar com unes ànimes beneïdes. Jo estic convençut que l’alcalde feia farons; altres ajuntaments governats pel PP s’han negat a eliminar les deixalles del franquisme. S’imaginen vostès el president de la Diputació i cap provincial del PP votant a favor d’anul·lar els títols honorífics concedits al caudillo, al generalísimo Franco? Això s’hauria convertit en notícia de primera plana. A Rus li haurien plogut bastonades des de la dreta, per renegar del tirà, i des de l’esquerra ma non troppo, per ressuscitar la qüestió dels noms. Sorprèn que els regidors de l’oposició rebutjaren l’envit sense advertir la faroneria. Algú els hauria de donar un curset.

Haurien de veure clàssics del cinema com ara El rei del joc —amb Steve McQueen, Edward G. Robinson i Ann Margret— o El colp —amb Paul Newman i Robert Redford—... Les vegades que haurem contemplat a la pantalla les imatges d’aquests actors, impassibles, amb la cigarreta als llavis, esplomant un passerell en una partida de pòquer... El dia 5, s’escenificà altra partida al saló de plens: l’alcalde, caracteritzat de tafur, féu creure, sense haver lligat les cartes, que duia pòquer d’asos; va mostrar per enèsima vegada que té picardia per a donar i vendre. Deixà clar que guanyar una mà a l’èmul d’Edward G. Robinson no és joc de poques taules: tota l’oposició va caure al seu parany de la manera més absurda (el Bloc almenys ho ha reconegut).

Els lectors pensaran que, tret d’aquest episodi, el plenari d’aquell divendres no reservà més emocions als espectadors. S’equivoquen. Els bonassos del grup socialista havien presentat a Rus —quina falta feia!— una moció exigint-li que s’aprofités del fons d’inversió local aprovat pel govern central. L’alcalde veié el cel obert (degué pensar que així li les ficaven a Ferran VII). «A casa, encara que siguen pedres», va dir, referint-se als cinc milions d’euros que li han pertocat a Xàtiva. I tot seguit, posà Zapatero com un drap brut: «Que si ens ha donat pocs diners; que si els terminis són peremptoris; que si damunt n’haurem de traure de la butxaca...». Aquesta vegada, però, els regidors de l’oposició, coents per l’anterior rebolcada, mostraren més reflexos.

Quan Rus afirmà que Camps havia fet un pla millor («Ens donà 450.000 euros gastadors en dos exercicis»), la regidora del Bloc mostrà l’escalpel que duia amagat a la lligacama: «Menut pla! Aquells euros es van rebre fraccionats en quatre anys, cosa que obligà l’ajuntament a endeutar-se i a pagar interessos». I no contenta amb això, féu: «Enguany, el Consell pensa destinar el 85% del seu pressupost a saraus, ‘picaetes’ i Fórmula 1». Ací, intervingué el portaveu socialista, Roger Cerdà: «Comprenc que a l’alcalde li coste d’acceptar la moció, però no hi ha altra; és Zapatero, i no Camps, qui ha propiciat que Xàtiva puga invertir vora mil milions de pessetes».

Conclusió: sovint, la sala de plens sembla un saloon: només sobreviu qui desenfunda més ràpid. Què vol dir això? Que els portaveus de l’oposició han d’acudir als plenaris amb un revòlver? No! Rus ficaria un arc detector de metalls. Tampoc no és precís imitar dolents de pel·lícula tan famosos com Michael Rooker (protagonista de Henry, retrat d’un assassí) o Bette Davis (mala malíssima en Què fou de Baby Jane?). Però un poc d’instint assassí no vindria mal.

(publicat a Levante-EMV, el 13/12/08)