dijous, 11 de desembre de 2008

Manca d’estímuls

«És curiós: mentre els musulmans experimenten una enorme expansió, els cristians, especialment els catòlics, van enrere —fa Rocabuix—. Com s’explica això?». Radaurí, que també ha llegit la nota del Diari d’Informacions, alça els muscles. «El premi que es reserva als musulmans és més apetitós que el dels cristians». Rocabuix roman en silenci. «Tu com t’imagines Déu?», inquireix Radaurí amb somrís burleta. «Com un avi de barba blanca malhumorat pel procedir dels humans», respon Rocabuix. «Doncs no —talla Radaurí—. Déu no és vell, ni té barba, ni mostra cap sentiment. És un esperit. I els esperits són invisibles, intangibles... No tenen matèria. No se’ls pot sentir. Imagina’t la perspectiva: estar eternament amb Déu seria, per entendre’s, com estar tota la vida davant d’una paret blanca, una cosa semblant al suplici que es reserva als presoners més rebels de Guantánamo... Trobes apetitós un premi com aquest? És més abellidora la recompensa d’un musulmà: gaudir amb les hūrīyah, donzelles bellíssimes i eternament verges que viuen al paradís i rebran els benaventurats quan arribe el Yaum al-Qiyamah». Rocabuix resta pensarós uns instants. «Ara m’explique l’enorme expansió de l’islam!», exclama per fi. «No estaràs pensant de fer-te musulmà, veritat?», udola Radaurí amb la joia de qui ha descobert un secret molt ben guardat. «Ja ho és des de fa temps! —crida Eiximona des de la cuina—. Per cert, m’hauríeu d’explicar quina gratificació tindrem les dones al paradís de Mahoma!».