És a punt d’acabar el 2008 i Xàtiva continua esperant un Pla Especial de Protecció del Centre Històric que mai no arriba. Els edificis, els carrers i les places de la ciutat vella no disposen encara de l’instrument fonamental per a la seua conservació. Mentrestant, tampoc no s’ha pres cap mesura provisional —en compliment del que disposen les normes autonòmiques que caldria aplicar amb caràcter supletori— per tal d’assegurar la protecció del conjunt històric.
L’administració municipal no té massa cura en complir i fer complir les normes. Moltes presumptes infraccions urbanístiques romanen a la impunitat. El repertori de possibles accions irregulars, públiques o privades, és cada vegada més variat. Com dèiem fa poc en aquestes mateixes planes, l’enderroc d’edificis al centre històric ha esdevingut l’última moda; en un interval de temps molt breu, ha anat a terra una quantitat enorme d’edificis antics.
Des de fa uns anys, les decisions que prenen els gestors municipals es caracteritzen pel mal gust: s’instal·la mobiliari urbà adotzenat, o de característiques que el fan incompatible amb el seu entorn urbanístic, i es refan elements patrimonials desapareguts, variant-ne l’emplaçament, la cota, l’escala o els materials constructius. Altres vegades, els edils mostren una absoluta falta de criteri: la urbanització de les vies del centre històric, posem per cas, s’ha fet utilitzant materials molt trencadissos, la qual cosa crea problemes continus de manteniment.
Un cop clausurada l’exposició La Llum de Les Imatges, la rehabilitació de nombrosos edificis antics, de titularitat pública o institucional, ha experimentat una frenada evident. La rehabilitació de Sant Domènec, per exemple, porta un ritme exasperantment parsimoniós; la recomposició del seu claustre —l’únic supervivent dels nombrosos patis gòtics amb què comptava la ciutat— no té, a hores d’ara, data d’inici.
L’activitat urbanística al centre històric no s’ha desempallegat dels vicis adquirits. És cert que aquesta activitat hauria de respectar el caseriu construït sense variar-ne la trama, l’estructura de l’habitatge històric, les tipologies tradicionals de façanes, sòcols i portes, ni les obertures, voladissos i línies de cornisa; tampoc no s’haurien d’alterar les altures ni els forjats. No sempre, però, s’han d’aplicar aquests principis generals. Les noves edificacions no haurien de caure al “fals històric”. S’hauria de promoure una arquitectura moderna, respectuosa i dialogant amb les construccions històriques, fugint dels pastiches.
El panorama és, en definitiva, descoratjador. S’han pres certes mesures —com ara la creació, potser inevitable, del centre comercial Plaza Mayor— que enfosqueixen encara més el futur de la ciutat vella; només els pols més sòlids de l’eixampla podran rivalitzar amb la tramoia comercial muntada a les vores del Cànyoles. La degradació del centre històric segueix, per tant, un procés que sembla no tenir aturador.
I les promeses municipals —aconseguir la proclamació de Patrimoni de la Humanitat o, darrerament, reservar per a vianants el nucli històric— són això: promeses. «Gent que es fia de qui nada o vola pocs anys deu haver anat a escola!», fa la dita popular. Fins ara, la ciutat estava plena de criatures, voltors o taurons —trie el lector l’espècimen més adient—, que pensaven només a traure’n profit; guaitaven els límits de la contrada com un espai per a les oportunitats.
Ara som, però, en època de vaques magres: el municipi ha experimentat una dràstica davallada d’ingressos. I la cosa va per a llarg; empresaris de la construcció han afirmat off the record que Xàtiva té vora 1.000 habitatges buits a l’espera de comprador o llogater. Amb aquest panorama, la corporació local difícilment es comprometrà a fer allò que toca; li ho impediran els problemes financers. La supervivència del nucli històric serà, per tant, cada vegada més problemàtica. Difícilment s’acomplirà el refrany nadalenc: «Per Nadal, s’ha de posar el porc en sal».
L’administració municipal no té massa cura en complir i fer complir les normes. Moltes presumptes infraccions urbanístiques romanen a la impunitat. El repertori de possibles accions irregulars, públiques o privades, és cada vegada més variat. Com dèiem fa poc en aquestes mateixes planes, l’enderroc d’edificis al centre històric ha esdevingut l’última moda; en un interval de temps molt breu, ha anat a terra una quantitat enorme d’edificis antics.
Des de fa uns anys, les decisions que prenen els gestors municipals es caracteritzen pel mal gust: s’instal·la mobiliari urbà adotzenat, o de característiques que el fan incompatible amb el seu entorn urbanístic, i es refan elements patrimonials desapareguts, variant-ne l’emplaçament, la cota, l’escala o els materials constructius. Altres vegades, els edils mostren una absoluta falta de criteri: la urbanització de les vies del centre històric, posem per cas, s’ha fet utilitzant materials molt trencadissos, la qual cosa crea problemes continus de manteniment.
Un cop clausurada l’exposició La Llum de Les Imatges, la rehabilitació de nombrosos edificis antics, de titularitat pública o institucional, ha experimentat una frenada evident. La rehabilitació de Sant Domènec, per exemple, porta un ritme exasperantment parsimoniós; la recomposició del seu claustre —l’únic supervivent dels nombrosos patis gòtics amb què comptava la ciutat— no té, a hores d’ara, data d’inici.
L’activitat urbanística al centre històric no s’ha desempallegat dels vicis adquirits. És cert que aquesta activitat hauria de respectar el caseriu construït sense variar-ne la trama, l’estructura de l’habitatge històric, les tipologies tradicionals de façanes, sòcols i portes, ni les obertures, voladissos i línies de cornisa; tampoc no s’haurien d’alterar les altures ni els forjats. No sempre, però, s’han d’aplicar aquests principis generals. Les noves edificacions no haurien de caure al “fals històric”. S’hauria de promoure una arquitectura moderna, respectuosa i dialogant amb les construccions històriques, fugint dels pastiches.
El panorama és, en definitiva, descoratjador. S’han pres certes mesures —com ara la creació, potser inevitable, del centre comercial Plaza Mayor— que enfosqueixen encara més el futur de la ciutat vella; només els pols més sòlids de l’eixampla podran rivalitzar amb la tramoia comercial muntada a les vores del Cànyoles. La degradació del centre històric segueix, per tant, un procés que sembla no tenir aturador.
I les promeses municipals —aconseguir la proclamació de Patrimoni de la Humanitat o, darrerament, reservar per a vianants el nucli històric— són això: promeses. «Gent que es fia de qui nada o vola pocs anys deu haver anat a escola!», fa la dita popular. Fins ara, la ciutat estava plena de criatures, voltors o taurons —trie el lector l’espècimen més adient—, que pensaven només a traure’n profit; guaitaven els límits de la contrada com un espai per a les oportunitats.
Ara som, però, en època de vaques magres: el municipi ha experimentat una dràstica davallada d’ingressos. I la cosa va per a llarg; empresaris de la construcció han afirmat off the record que Xàtiva té vora 1.000 habitatges buits a l’espera de comprador o llogater. Amb aquest panorama, la corporació local difícilment es comprometrà a fer allò que toca; li ho impediran els problemes financers. La supervivència del nucli històric serà, per tant, cada vegada més problemàtica. Difícilment s’acomplirà el refrany nadalenc: «Per Nadal, s’ha de posar el porc en sal».
(publicat a Levante-EMV, el 27/12/08)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada