Traure’s la “pirula”

«He comprat el 27.931 i si em toca em trauré la pirula i pixaré a la seu d’Esquerra Unida».

Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló

Font de Mora dimissió!

Garantia de llibertat

«Ningú no ha de témer allò que significa la creu quan està present a la vida pública, perquè és garantia de llibertat enfront del totalitarisme, un signe de distinció entre l’Estat i l’Església. Qui penja de la creu és qui va dir: Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu».

---
Juan Antonio Martínez Camino, portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola

Els dels partits propis

«Hi ha molta santa, algun dolent... i els dels partits propis, que són uns fills de puta».

---
José Bono, president del Congrés dels Diputats

Manifestació

Tasca social i humanitària

Aquests dies, s’ha parlat molt del robatori de nens a les dones del bàndol republicà tancades en les presons franquistes, durant la postguerra. Moltes d’aquestes presons eren administrades per un orde religiós creat a París, el 1633, per Vicent de Paül i Lluïsa de Mérillac. Les monges d’aquest orde reben el nom de Filles de la Caritat de San Vicent de Paül. El 1792, sis d’elles fundaren a Reus llur primera comunitat peninsular. Les “palomes”, com eren conegudes popularment, governaren amb mà de ferro, durant el segle XIX i primeries del XX, les galeres o antigues presons de dones de l’Estat espanyol, explotant laboralment les recluses. Foren expulsades per Victòria Kent, la primera dona directora general de presons, que en 1931 substituí les monges por un cos de funcionàries especialitzades, la Secció Femenina Auxiliar del Cos de Presons. Acabada la guerra, les religioses tornaren als centres penitenciaris de dones, per a recuperar-hi els “valors morals” —segons deia una orde d’agost del 1938, per la qual el nou Estat feixista derogava el decret de 23 d’octubre del 1931—. El dictador va recórrer de nou a les filles de la caritat, perquè feren de carcelleres a llocs d’infausta memòria, com ara la presó barcelonesa de Les Corts, o els presidis de Palma, Màlaga, València, Donostia, Durango, Amorebieta... A Palma, venien a l’economat de la presó, a una pesseta el quilo, el peix que la gent pobra lliurava a les seues familiars preses, que es morien de fam. No fou l’única orde religiosa femenina que es va posar al servei de Franco; foren més de quinze en cinquanta presons. Les Filles del Bon Pastor, per exemple, arribaren a administrar la presó madrilenya de Ventas, la més poblada de la història d’Espanya, de la qual sortiren les Tretze Roses l’agost de 1939, per a ser afusellades. Les ordes de monges col·laboraren en el segrest de nombrosos fills de mares preses —“roges, separatistes i republicanes”—, i en el seu lliurament a falangistes, militars i gents del bàndol victoriós. Les xiquetes, les raptaven per a fer-les monges. Malgrat aquest historial, l’any 2005, a la XXV edició dels premis Príncep d’Astúries, es va concedir el Premi de la Concòrdia a les Filles de la Caritat, per “llur excepcional tasca social i humanitària en recolzament dels desfavorits”.

http://server2.foros.net/viewtopic.php?t=430&mforum=memorialibertad

Saber oblidar "de vegades"

Molta polseguera ha aixecat un discurs de monsenyor Rouco Varela, dirigit al plenari de la Conferència Episcopal Espanyola. Al cardenal li han plogut nombroses acusacions d’hipocresia des de diferents àmbits. Les paraules que han provocat major controvèrsia són aquestes: «És necessari conrear l’esperit de reconciliació, sacrificat i generós, que presidí la vida social i política als anys anomenats de la transició a la democràcia. De vegades és necessari saber oblidar. No per ignorància o covardia, sinó en virtut d’una voluntat de reconciliació i perdó veritablement responsable i forta, buscant una autèntica i sana purificació de la memòria. Danya greument la concòrdia social el desig d’algunes persones de buscar en fosses comunes o cunetes d’Espanya restes de llurs familiars. Als joves se’ls ha d’alliberar, el més aviat possible, dels llasts del passat, no carregant-los amb velles rivalitats i rancúnies, sinó ajudant-los a enfortir la voluntat de concòrdia i amistat». Els detractors de l’arquebisbe denuncien la doble vara de mesurar que suposa, d’una banda, postular la beatificació de 977 catòlics assassinats entre 1934 i 1938 (i s’anuncia la imminent pujada als altars de 500 més) i, d’altra, negar el pa i la sal als familiars de les 120.000 persones desaparegudes, víctimes de la repressió franquista. Jo no tinc tan clar, però, que Rouco siga literalment un hipòcrita. Ho seria si prediqués el contrari del que pensa. Segons el meu parer, el cardenal està plenament convençut d’allò que diu. Un observador imparcial que guaités l’enfrontament dialèctic al rogle ibèric podria pensar que els bisbes, que formen part d’un dels bàndols rivals, actuen com a jutge i part. Els prelats, però, no veuen així les coses; creuen estar au dessus de la mêlée. Es consideren àrbitres imparcials al contenciós secular que es lliura a la pell de brau. I convençuts com estan de jugar aqueix paper arbitral per decisió inapel·lable de la divina providència, han decretat que només uns, els bons, han de ser honrats —els altres, els dolents, han de ser excomunicats—. Fixeu-vos en les paraules de Rouco: no diu que calga oblidar sempre, no; diu que «és necessari saber oblidar de vegades». En qualsevol cas, monsenyor Rouco s’equivoca (com s’equivoquen els protagonistes, els còmplices i els encobridors dels capítols més execrables de la història): qui no recorda el passat està condemnat a repetir-lo. Els bisbes no se senten al·ludits, però, per aquesta mena s'admonicions. I quan se’ls fa notar com és de sospitós que els bons siguen precisament els seus adeptes, contesten amb un somriure ample: «Per a nosaltres, totes les ovelles, fins i tot les descarrilades, són filles del Senyor; Ell proveirà».

Agarrant-se a una paret llisa

L’historiador i portaveu local d’Esquerra Unida, Miquel Lorente, ha trobat l’acta d’una sessió plenària de l’Ajuntament de Xàtiva, celebrada l’11 de desembre del 1946 (fa 62 anys), en què s’acordà convertir el general Franco —«Caudillo y Salvador de España»— en alcalde honorari i perpetu, i fill adoptiu i predilecte de la ciutat. Presidia la corporació, en aquell moment, Rafael Lluch Piñana. El nomenament es justificà «en atención a los elevados méritos contraídos ante la Nación y ante la Historia, que le han hecho merecedor de la imperecedera gratitud de todos los españoles amantes de su patria».

Encara que fos desconeguda la seua celebració, la notícia d’aquest acte de vassallatge no hauria de sorprendre ningú. Honors semblants li foren dedicats, en nombrosíssimes viles i ciutats de l’Estat, a Franquito —com li agradava dir a Sanjurjo—. «Interpretando el sentir unánime de todos los componentes de la corporación», afirmava l’acord municipal. No sé vostès, però jo m’imagine aquells facciosos pegant cops de taló i alçant el braç a la romana, mentre prenien la hipòcrita decisió. Hipòcrita, sí; perquè acte seguit, en un dels saraus organitzats pel Casino Setabense o El Palasiet, es riurien bona cosa contant els acudits de Queipo de Llano i Mola. Paca la Culona i Miss Canarias, eren alguns dels qualificatius que dedicaven al tirà.

No, no és cosa de broma. Avui sabem que aquella confraria de militarots fou responsable d’una repressió terrible, amb presoners morts de tisi o septicèmia en presidis immunds, xiquets furtats a les seues mares —moltes d’elles, executades després del part—, 120.000 cadàvers soterrats a fosses comunes i cunetes perdudes... I ens hem assabentat, també, que el director d’aquell sindicat del crim continua sent alcalde honorari i perpetu, i fill adoptiu i predilecte de Xàtiva. I també ens hem assabentat d’allò que pensen al respecte els membres de l’equip de govern. «No estamos ahora para mover ese tipo de asuntos», ha dit el nét de Vicente Parra Servet, l’últim alcalde republicà de la ciutat (que hagué de marxar exiliat a Algèria en acabar la Guerra Civil).

Altre regidor, Marcos Sanchis, ha dit: «No es prioritario. Hay cosas más importantes, como por ejemplo dar solución a las casas que se están cayendo». Home! Això són ganes d’agafar la figa pel capoll. Retirar-li al dictador el títol de fill predilecte és, si hi ha voluntat política de fer-ho, cosa de cinc minuts (el temps que costa de llegir l’acord en un plenari i votar-lo a mà alçada); en canvi, vetllar per l’estabilitat d’un immoble és infinitament més laboriós, a jutjar pel temps que li està costant a l’Ajuntament de trobar una solució per als habitatges del Barri del Carme.

I de tot açò, què diu el nostre alcalde d’alcaldes? «Nunca hay que mirar hacia atrás; hay que mirar hacia adelante», diuen que ha dit. Una afirmació com aquesta (una mentida piadosa, perquè l’autoritat local ha mirat enrere sempre que li ha convingut), explica perfectament la reacció de la dreta cada vegada que surten a la palestra assumptes relacionats amb la nostra història recent. Com que els records són, per definició, subjectius, la nostra memòria, guiada per un mecanisme perfectament descrit pels psicoanalistes, sol evocar un passat ple de llacunes. La memòria de les persones que intervingueren en algun episodi de l’etapa històrica compresa entre la proclamació de la República i l’acabament de la dictadura franquista ha seguit, sovint, camins molt divergents respecte dels fets històrics comprovats.

La memòria de la dreta està plena de llacunes. I clar, com que els desmemoriats, agarrats a la paret llisa de la “modèlica” Transició Democràtica, voten massivament el PP, aquesta formació política no està disposada a “obrir velles ferides”. Esperar, per tant, que declare Franco persona non grata és demanar-li massa. Tanmateix, no estaria mal que la dreta, d’una vegada per totes, abjurés del franquisme. Adquiriria el pedigreé democràtic que li falta i es llevaria un pes de damunt. Tindríem per fi una dreta homologable. Els populars xativins tenen, per tant, una magnífica ocasió per a estar a l’altura de les circumstàncies.

(publicat a Levante-EMV, el 22/11/08)

Expectatives exagerades sobre la justícia espanyola

Quina qualificació han de tenir, en definitiva, el crims del franquisme? D'acord amb l'opinió majoritària, s’han de considerar delictes de lesa humanitat —poden qualificar-se així prenent com a base el dret internacional consuetudinari, el convencional o el dret intern—. Com que l’article 7 de la Constitució del 1931 acceptava el dret internacional, els facciosos que es van alçar contra la legitimitat republicana —alguns dels quals és possible que encara sobrevisquen— no es poden beneficiar del règim de fet —no de dret— de què es van dotar. Les institucions del dret internacional haurien d’entendre’s, per tant, plenament vigents; l’amnistia de 1977, fos quina fos la idea del legislador, no afectaria els delictes consumats per la dictadura.

Aquesta conclusió ensopega, però, amb la jurisprudència del Tribunal Suprem i amb un obstacle difícil de salvar: ha passat massa temps des de la Guerra Civil i la immediata postguerra, moment en què es van cometre els delictes, i la mort dels delinqüents ha extingit les responsabilitats penals. Només es podria actuar, si de cas, contra els repressors que encara sobrevisquen. Una acció genèrica, a més d'incomplir alguns requisits essencials de la justícia penal —existència d'imputats, immediatesa de les actuacions—, tindria efectes col·laterals; l’afront del retret o de la hipotètica sentència condemnatòria esguitaria unes persones, els descendents, que no tindrien res a veure amb els fets judicats (podrien desconèixer aquets fets; podrien fins i tot professar conviccions ideològiques distintes a les de llurs avantpassats).

I és que, ben mirat, la polèmica suscitada per la Llei de la Memòria Històrica està viciada per un error de fons. Tothom tracta d’establir equivalències entre dos conceptes diametralment oposats: història i memòria. La història aspira a ser objectiva, imparcial; en canvi, la memòria és, per definició, subjectiva. Els llibres d’història es fan amb la matèria prima que subministren les fonts i la documentació; la memòria es basteix amb records i somnis. La història és una creació col·lectiva; la memòria és producte de l’experiència individual. En sotmetre’s al mètode contradictori, les diferents visions de la història acaben confluint en una explicació dels fets prou ajustada a la realitat; tanmateix, la memòria, atrapada als paranys del subconscient, tendeix a donar explicacions fragmentàries o plenes de llacunes.

El veredicte de la història, sobre el període que va de 1936 fins a finals dels cinquanta, es coneix des de fa temps i mostra que l'intent de justificar les responsabilitats personals creà moltes llacunes en la memòria d’aquells que van protagonitzar els episodis més ominosos. Damunt, els "oblits" de la Transició proporcionaren la coartada perfecta als desmemoriats. L'amnèsia, que afectà gran part de la dreta conservadora i catòlica, també es va propagar entre jutges i magistrats. Esperar, per tant, que la justícia espanyola —un cachondeo, segons l’expressió feliç d’un conegut personatge— salde comptes amb la repressió franquista és demanar el sol i la lluna. Si no ho fan els polítics, com ho han de fer els jutges?

Aigua en cistella

Es veia venir: Garzón ha llançat la tovallola. I clar, tenint en compte les expectatives que havien alçat les seues indagacions, la fugida ha enfonsat els ànims de totes les persones que havien confiat en ell. Dèiem, en un post anterior, que la decisió de jutjar la dictadura acabaria tenint uns resultats més simbòlics que pràctics. Ens equivocàvem; al capdavall, no els tindrà ni tan sols simbòlics. La pretensió de condemnar el franquisme en seu judicial ha resultat ser aigua en cistella. A Garzón, traït de nou pel vessant més impulsiu del seu caràcter, li ha mancat, per enèsima vegada, aquella discreció necessària per a dur a bon port qualsevol activitat jurisdiccional. Ara, la sortida del jutge suscita una pregunta: ha perdut vigència la controvèrsia política i jurídica desfermada per la seua decisió d’obrir una causa penal contra el franquisme?

Els detractors de Garzón afirmaven que els crims de la dictadura havien estat amnistiats el 1977 —no podien, per tant, ser perseguits—; els partidaris, en canvi, negaven l’efecte oclusiu d’aquella mesura de gràcia —l'objecte de la qual eren els delictes d’intencionalitat política—. La discussió girava al voltant d’un tema polèmic: Garzón entén que els crims del franquisme no poden ser qualificats de delictes polítics; la Fiscalia, amb ambigüitat calculada, accepta llur tipificació com a delictes comuns. Si les coses fossen així, no hi hauria motiu de gran discrepància; els delictes de segrest, per exemple, no prescriurien mentre no apareguen els cossos de les víctimes. Ara bé, Garzón no seria competent per a perseguir-los.

El jutge ho ha reconegut tàcitament. Amb el seu acte d’inhibició, s’ha avançat a un previsible correctiu de la sala, que l’anava a declarar incompetent, i ha diferit el cas als jutjats territorials. S’ho podria haver pensat millor, perquè ara els familiars de les víctimes queden en una situació molt complicada: hauran de demanar la rehabilitació dels seus avantpassats i l’obertura de les fosses de forma individual; els diferents jutjats dictaran, amb tota seguretat, resolucions contradictòries —ja ho estan fent—; els afectats es veuran obligats a recórrer moltes d’aquestes resolucions; els recursos es dilataran en el temps; finalment, la rehabilitació de les víctimes podria arribar —si arriba— quan ja hagen passat cent anys des de la comissió dels delictes que volia jutjar el magistrat de l’Audiència Nacional. Heus ací el resultat de la seua megalomania.

Així les coses, hauria estat més lògic —com no s’han cansat de repetir moltes persones— que el parlament i el govern hagueren assumit de forma més clara i rotunda la reparació d’unes injustícies que es van cometre fa tres quarts de segle. S’haurien d’haver acordat almenys cinc iniciatives: permetre la consulta lliure de tots els arxius administratius, militars i policials, anul·lar les sentències dels tribunals franquistes, reposar les víctimes de la repressió a les ocupacions o als càrrecs de què van ser despullades injustament (ni que siga simbòlicament), lliurar-los les indemnitzacions corresponents i obrir les fosses on encara jauen nombroses persones desaparegudes.

Carla Bruni

Sovint, la figura i l’atractiu de Carla Bruni recorden èpoques passades, l’esplendor renaixentista de personatges com Isabella d’Este —eterna rival de Lucrècia Borja— o la florentina Maria de Mèdici —muller d'Enric IV i, per tant, reina de França—. Unes declaracions de Carla al periòdic Journal du Dimanche han caigut com una bomba a terres italianes. En assabentar-se dels qualificatius que Berlusconi li havia dedicat a Barack Obama —«jove, joliu i bronzejat»—, la primera dama francesa ha tret les ungles: «Quan vaig veure que Silvio Berlusconi es prenia a la lleugera un fet que ens omple tots d’esperança, quan vaig veure que feia brometes —‘Obama està sempre bronzejat’—, em vaig quedar perplexa. Alguns diran que això és humor... Jo, en moments així, m’alegre de ser francesa».

Aquestes paraules de madame Sarkozy han causat un allau de reaccions. Giorgia Meloni, ministra de la joventut, s’ha llançat a la jugular de la cantant: «Ser l’esposa d’un president no la converteix en una estadista. Les seues reflexions susciten un interès que oscil·la entre el zero i el zero coma cinc». Claudia Cardinale ha defès Il Caimano. «Ell només volia gastar una broma», ha dit. L’expresident de la República Italiana, Francesco Cossiga, s’ha congratulat que Carla Bruni «ja no siga italiana» i ha advertit: «És probable que, en vista de la seua vida tempestuosa, haja de tornar a reclamar algun dia la ciutadania italiana» —una admonició que delata la vena moralista, d’arrels cristianes, del senyor Cossiga, però no aclareix si la filla pròdiga, arribat el cas, serà acollida afectuosament a la casa del pare—. En definitiva, les mostres de rebuig cap a madame Sarkozy han estat, ja es veu, molt nombroses i ben explícites.

Tanmateix, jo trobe particularment interessants dues declaracions que semblen fetes al divan del psicoanalista. L’empresari Santo Versace, president del grup Gianni Versace i diputat del Partit de la Llibertat, li ha dit a Carla Bruni: «Estimada meua, ets intel·ligent, ets fantàstica, però aquesta te la podies haver estalviat». En altres paraules: ets una xica adorable, intel·ligent i bufona com una nina, però has d’estar calladeta. Alessandra Mussolini, néta del dictador i diputada del Poble de la Llibertat, també ha defès el seu cap de files. «Millor Berlusconi tota la vida que una vesprada amb Carla», ha proclamat. Mare meua! El passat tempestuós de la bella Alessandra —una dona madura que encara està de bon veure— feia innecessària aquesta revelació; les seues preferències polítiques i sexuals eren prou conegudes. Ara bé... fer-s’ho amb un cavaliere de setanta-dos anys coent a matar... Estic convençut que el maschio Berlusconi preferiria a ulls clucs passar una vesprada amb Carla Bruni. En canvi, Alessandra, que deu patir complex d’Electra, s’estima més romandre eternament a casa del pare —o de l’avi, en aquest cas—.

El gran banquer de la gran banca

«Està ben clar! El llenguatge dels gests és inapel·lable —fa Rocabuix—. Mireu com s’arrepapa al sofà, com es creua de cames i com es passa els dits polzes pels tirants. Exhibeix el posat d’un cabdill, la imatge de qui està acostumat a manar més que el rei, el president o el Papa de Roma. És el gran banquer de la gran banca. Ell mai no pren partit, ni acudeix a les convocatòries ordinàries de la cúria; hi envia un senescal. I si finalment gosa fer acte de presència, seu al centre del comitè i escolta les explicacions que li fa, amb actitud reverencial, el cap del consell superior de ministres». Radaurí tanca el Diari d’Informacions i diu: «Clar! Perquè el gran banquer és el comandant suprem, el qui pren les decisions estratègiques. De la tàctica, de les escaramusses borsàries, reiteratives i fastijoses, ja se n’ocupen els funcionaris de la Comissió Estatal Mercantil i altres organismes paral·lels. Aquests buròcrates no són ministres, ni han estat votats a cap elecció, però, com explica molt bé el meu compare Eduardo Galeano, decideixen, seguint les ordes del gran patró, el nivell dels salaris i de la despesa pública, les inversions i les desinversions, els preus, els imposts, els interessos, els subsidis, l’hora de sortida del sol i la freqüència de les pluges». Eiximona, que ha escoltat en silenci, pregunta: «¿I qui s’ocupa de les persones dependents, dels treballadors aturats i dels qui tenen problemes per a pagar la hipoteca?». Els dos amics guarden uns instants de silenci. «La Pia Almoina, la Societat Filantròpica i altres organitzacions semblants, laiques o clericals, que carreguen llurs despeses en una magra partida de l’erari públic destinada a obres de misericòrdia —contesta Radaurí mentre camina cap a la sortida de l’apartament—. Salut!».

Ja n'hi ha prou!

Les barretades de Baltasar Garzón

Els crims comesos per uns i altres entre juliol de 1936 i finals de la postguerra —a la reraguarda bèl·lica i a tot arreu— tornen a ser actualitat. Crims hi hagué als dos bàndols contrincants. Cal aclarir, però, que els d’aquells que van anteposar la revolució a la defensa de la legalitat republicana ja van ser jutjats per tribunals franquistes, prescindint, en moltíssims casos, de les mínimes garanties processals; en canvi, les atrocitats comeses per la dictadura franquista encara romanen impunes. El bàndol vencedor a la contesa civil va compensar i honrar els seus (amb la col·laboració inestimable de l’Església Catòlica). La rehabilitació del bàndol vençut, pel contrari, arriba tard i mal; nombroses víctimes de la repressió feixista romanen encara a fosses comunes disseminades per cunetes i barrancs.

Que els fills i els néts d’assassinats i desapareguts durant el règim dictatorial tenen dret a conèixer on jauen les despulles dels seus familiars no ho discuteix pràcticament ningú. Qüestió distinta és la pretensió —quasi sempre lícita— de rehabilitar el record de pares i avis; la Llei de la Memòria Històrica declara il·legítims els tribunals franquistes, però no contempla l’anul·lació de les seues sentències. Aquesta llacuna de la llei obliga els afectats a instar individualment la revisió dels seus casos i a suportar la càrrega de la prova. I clar, estant així les coses, els descendents dels vençuts han acabat acudint a Garzón a demanar justícia.

Per què no ho haurien de fer? Han vist com el jutge ordenava la detenció de l’exdictador Augusto Pinochet, investigava les relacions de Henry Kissinger amb les dictadures del con sud americà durant la dècada dels setanta, imputava càrrecs de genocidi contra militars argentins per la desaparició de ciutadans espanyols, sol·licitava que s’alcés la immunitat al primer ministre italià Silvio Berlusconi, feia retrets al govern d’Estats Units per la detenció il·legal de sospitosos d’al-Qaida a la presó de Guantánamo i dictava orde de cerca i captura contra Osama bin Laden. Els familiars dels represaliats pel franquisme han degut pensar: «Nosaltres no serem menys».

A finals d’estiu, Garzón començà a demanar informació al Govern, a la Conferència Episcopal i a diferents ajuntaments amb la finalitat d’elaborar un cens d’afusellats, desapareguts i soterrats a fosses comunes a partir del cop d’estat de 18 de juliol del 1936. A la Costera, podria estalviar-se molta feina tirant mà dels estudis publicats. Hi ha almenys dos: República i Guerra Civil a Xàtiva (1931-1939), de G. Ramírez Aledón i altres —editat per l’Ajuntament de Xàtiva—, i Víctimes mortals a la Costera (1936-1942), estudi sociològic de les víctimes a la reraguarda bèl·lica i la immediata postguerra, de V. Gabarda Cebellán —publicat a Papers de la Costera—. Aquests treballs han comptabilitzat perfectament, a la nostra comarca, les persones oriündes o residents assassinades tant pels republicans com pels franquistes.

Sembla, però, que Garzón vol anar més lluny; pretén iniciar una causa criminal contra els autors d’aquells fets. Era precisa aquesta actuació judicial? Jo crec que no; hauria estat necessària, això sí, una intervenció més decidida del parlament i del Govern a favor de les víctimes de la Guerra Civil. En realitat, qui hauria d’haver ajustat comptes amb la dictadura no és cap jutge estrella, sinó el Congrés dels Diputats, amb el suport unànime dels partits, és a dir, amb el vot de tots els demòcrates. Una actuació institucional despullada d’ambigüitats hauria tingut, certament, uns efectes molt balsàmics.

Mentrestant, el sumari iniciat per Garzón no sembla tenir un futur massa prometedor. Se li amunteguen els problemes processals; en aquests moments, estan sotmesos a controvèrsia el principi d’irretroactivitat de les lleis, la qualificació del delicte, la possible prescripció, la competència del jutge, l’extinció de responsabilitat dels autors (molts d’ells ja morts)... Alguns d’aquests incidents processals han de ser resolts per la sala. I clar, coneixent la seua composició, és fàcil conjecturar que la instrucció té poques possibilitats de prosperar. Garzón pegarà moltes barretades, però no traurà res a carregador. De moment, ja ha patit un primer revés. Els resultats de la seua iniciativa acabaran sent, per tant, més simbòlics que pràctics.

...

(publicat a Levante-EMV, el 08/11/08)

Dies històrics

Encara que l’expressió “aquest és un fet històric” està prou desgastada per l’ús, jo n'he viscut alguns que mereixerien perfectament tal qualificatiu —he estat partícip d’esdeveniments que, en segles passats, difícilment hauria vist cap persona al llarg de la seua existència—. No parle, per exemple, de la mort de Franco, succés determinat per la pura biologia (l’extinció de la seua dictadura, que alguns crèiem eterna, és cosa distinta). Em referisc més bé a fets com l’arribada de l’home a la Lluna, el final de la guerra del Vietnam o la caiguda del mur de Berlín. Ara bé, si algú m’hagués dit quan tenia vint anys —i els conflictes racials als EEUU, amb els crims del Ku klux klan i l’assassinat de Martin Luther King, formaven part de les vivències polítiques i emotives de la meua generació—, que algun dia veuria un home negre assegut al despatx oval de la Casa Blanca, m’hauria pres a broma tal asseveració; tothom pensava que això era completament impossible. Doncs bé, aqueix jorn ha arribat. Per tant, avui, 5 de novembre del 2008, és un dia veritablement històric, el més històric de quants ens ha tocat viure fins ara. Sense cap dubte!

Expectatives que es veuran defraudades

Dilucidar si Baltasar Garzón és una estrella mediàtica o un paladí de la justícia universal resulta força complicat. Hi ha, però, certs aspectes de la seua personalitat més fàcils de copsar. El jutge mostra, per exemple, clares inclinacions jacobines i evidents simpaties per l’esquerra centralista (el 1993, va concórrer a les eleccions com a número dos de la llista socialista per Madrid, justament darrere de Felipe González). Res no impedeix, ja ho sé, que els jutges professen les conviccions ideològiques que vulguen, però la combinació de jacobinisme i esperit messiànic ha menat sovint el magistrat de l’Audiència Nacional a desfermar campanyes de persecució contra els moviments nacionalistes. En aquest sentit, cal recordar les seues accions contra grups independentistes catalans, en vespres de l’Olimpíada de Barcelona, i l’orde de tancar Egin, diari que s’editava en castellà i en llengua basca. La imparcialitat no figuraria, doncs, entre els atributs més característics del personatge.

Aquesta manca d’objectivitat, màxima virtut exigible a jutges i magistrats, duu a qüestionar la legitimat de Garzón —almenys la seua legitimitat moral— per a instruir una causa general contra el franquisme. En realitat, qui hauria d’haver ajustat comptes amb la dictadura no és cap jutge estrella, sinó el Congrés dels Diputats, amb el suport majoritari de tots els partits polítics, és a dir, amb el vot majoritari de tots els demòcrates. Perquè les actuacions de Garzón ja han tingut conseqüències no desitjades: han aixecat entre les víctimes de la Guerra Civil unes expectatives que es veuran defraudades ben aviat i han nodrit entre la militància de dretes les ànsies d’agitar vells fantasmes. Cal destacar, a més, les conegudes insuficiències tècniques del jutge; els defectes de sumaris instruïts per ell van provocar, per exemple, el fracàs d’una gran operació contra el narcotràfic gallec.