Si vostè, estimat lector, està llegint el diari de vesprada, és possible que ja sàpiga qui és el nou secretari general dels socialistes valencians. Jo, al moment d’escriure aquestes línies, un dia abans del seu congrés, encara desconec la bona nova. El marge per a la sorpresa és mínim; només dos candidats, Jorge Alarte i Ximo Puig, tenen possibilitats reals d’ocupar demà la primera plana dels diaris valencians (als diaris de Madrid, el guanyador ocuparà, a molt estirar, les pàgines interiors). Mentre escric, però, em venen al cap les moltes sorpreses que ens solen proporcionar els congressos del socialisme valencià. El 1999, per exemple, Joan Ignasi Pla, elegit secretari amb només el 42% dels vots, hagué de dimitir per pressions de Ferraz.
La sorpresa, en aquesta ocasió, només podia venir de Francesc Romeu, si finalment hagués estat capaç d’aconseguir el avals necessaris per a ser candidat. Com que sembla que això no ha estat possible, les coses s’hauran desenvolupat segons el guió previst, un guió on ha ficat cullerada, com sempre, la seu central del PSOE a Madrid. En realitat, més que el nom del secretari general, a mi em preocupa el futur del principal partit de l’oposició al govern de la Generalitat. El PSPV no aconsegueix llevar-se de damunt l’estigma del sucursalisme. En aquesta ocasió, Leire Pajín, nova secretària federal d’organització, s’ha encarregat d’escriure el llibret i d’assignar els papers protagonistes de l’opereta que s’havia de representar a València aquest cap de setmana.
A més de coordinar una ponència congressual que propugna el “viatge al centre”, Pajín ha estat la inspiradora d’una plataforma, coneguda com Socialisme i Ciutadania, que patrocinava, fins fa poc, la candidatura de l’alcalde d’Elx a la secretaria general. En rebutjar aquest l’oferiment, la plataforma, controlada pel pare de Leire, decidí de donar suport a Jorge Alarte, el candidat que sempre havia reivindicat una major independència de Madrid i la necessitat de tenir les mans lliures a l’hora de formar els nous òrgans de direcció. En comptes d’això, Alarte s’ha vist obligat a seguir els dictats de Ferraz i a buscar uns pactes que li asseguraren una majoria folgada d’avals (fins ahir mateix, ell i Ximo Puig es disputaven els de Francesc Romeu).
Es torna a repetir, per tant, la pel·lícula d’altres congressos del PSPV: els socialistes valencians continuen dividits en famílies, cap dels candidats a la secretaria general és un novell (tots han ocupat diferents càrrecs orgànics i institucionals) i el programa polític, més enllà de les paraules altisonants, sembla absolutament desdibuixat. No s’ha de descartar, per tant, el perill d’assistir, per enèsima vegada, a la cerimònia del «ai si tu volgueres i jo em deixara». Podríem contemplar, en suma, un nou repartiment del pastís (un pastís ben magre, per cert). Això sense comptar que, si no prosperaren algunes esmenes a la ponència, sortiria del congrés una document programàtic que, en molts aspectes, podria subscriure el PP sense cap inconvenient. En aquest sentit, cal recordar que a Jorge Alarte no li feia fàstic la proposta de canviar la denominació del partit.
Esperem que les coses no prenguen aquest rumb. Altrament, les perspectives electorals dels socialistes en particular i de l’esquerra en general serien molt boiroses. Què han fet, però, els socialistes de les nostres comarques durant el procés congressual? Han fet de tot un poc. Uns han continuat dedicant-se a vendre loteria. És una feina molt agraïda, perquè es trauen diners per a pagar deutes i, de pas, es donen consignes als afiliats afins: «S’ha de votar tal o tal com a delegat al congrés» (després, a l’assemblea, pot passar que la llista alternativa estiga a punt de donar la campanada; són coses de la democràcia interna).
L’assemblea d’Ontinyent es va decantar, a l’hora de triar delegats, pel candidat Alarte. A Xàtiva, la llista encapçalada per Roger Cerdà, que recolzava la candidatura de Francesc Romeu, només obtingué un 56% del vots. La llista alternativa s’endugué, per tant, un delegat. No passa res! Al capdavall, uns i altres hauran votat cavall guanyador si, finalment, els avals de Romeu han anat a parar a Jorge Alarte. El procés congressual, però, haurà posat de manifest, una vegada més, la divisió dels socialistes xativins i la seua falta de liderat. Podríem concloure, doncs, amb aquesta pregunta: quan hi haurà renovació al socialisme comarcal?
La sorpresa, en aquesta ocasió, només podia venir de Francesc Romeu, si finalment hagués estat capaç d’aconseguir el avals necessaris per a ser candidat. Com que sembla que això no ha estat possible, les coses s’hauran desenvolupat segons el guió previst, un guió on ha ficat cullerada, com sempre, la seu central del PSOE a Madrid. En realitat, més que el nom del secretari general, a mi em preocupa el futur del principal partit de l’oposició al govern de la Generalitat. El PSPV no aconsegueix llevar-se de damunt l’estigma del sucursalisme. En aquesta ocasió, Leire Pajín, nova secretària federal d’organització, s’ha encarregat d’escriure el llibret i d’assignar els papers protagonistes de l’opereta que s’havia de representar a València aquest cap de setmana.
A més de coordinar una ponència congressual que propugna el “viatge al centre”, Pajín ha estat la inspiradora d’una plataforma, coneguda com Socialisme i Ciutadania, que patrocinava, fins fa poc, la candidatura de l’alcalde d’Elx a la secretaria general. En rebutjar aquest l’oferiment, la plataforma, controlada pel pare de Leire, decidí de donar suport a Jorge Alarte, el candidat que sempre havia reivindicat una major independència de Madrid i la necessitat de tenir les mans lliures a l’hora de formar els nous òrgans de direcció. En comptes d’això, Alarte s’ha vist obligat a seguir els dictats de Ferraz i a buscar uns pactes que li asseguraren una majoria folgada d’avals (fins ahir mateix, ell i Ximo Puig es disputaven els de Francesc Romeu).
Es torna a repetir, per tant, la pel·lícula d’altres congressos del PSPV: els socialistes valencians continuen dividits en famílies, cap dels candidats a la secretaria general és un novell (tots han ocupat diferents càrrecs orgànics i institucionals) i el programa polític, més enllà de les paraules altisonants, sembla absolutament desdibuixat. No s’ha de descartar, per tant, el perill d’assistir, per enèsima vegada, a la cerimònia del «ai si tu volgueres i jo em deixara». Podríem contemplar, en suma, un nou repartiment del pastís (un pastís ben magre, per cert). Això sense comptar que, si no prosperaren algunes esmenes a la ponència, sortiria del congrés una document programàtic que, en molts aspectes, podria subscriure el PP sense cap inconvenient. En aquest sentit, cal recordar que a Jorge Alarte no li feia fàstic la proposta de canviar la denominació del partit.
Esperem que les coses no prenguen aquest rumb. Altrament, les perspectives electorals dels socialistes en particular i de l’esquerra en general serien molt boiroses. Què han fet, però, els socialistes de les nostres comarques durant el procés congressual? Han fet de tot un poc. Uns han continuat dedicant-se a vendre loteria. És una feina molt agraïda, perquè es trauen diners per a pagar deutes i, de pas, es donen consignes als afiliats afins: «S’ha de votar tal o tal com a delegat al congrés» (després, a l’assemblea, pot passar que la llista alternativa estiga a punt de donar la campanada; són coses de la democràcia interna).
L’assemblea d’Ontinyent es va decantar, a l’hora de triar delegats, pel candidat Alarte. A Xàtiva, la llista encapçalada per Roger Cerdà, que recolzava la candidatura de Francesc Romeu, només obtingué un 56% del vots. La llista alternativa s’endugué, per tant, un delegat. No passa res! Al capdavall, uns i altres hauran votat cavall guanyador si, finalment, els avals de Romeu han anat a parar a Jorge Alarte. El procés congressual, però, haurà posat de manifest, una vegada més, la divisió dels socialistes xativins i la seua falta de liderat. Podríem concloure, doncs, amb aquesta pregunta: quan hi haurà renovació al socialisme comarcal?
(publicat a Levante-EMV, el 27/09/08)
6 comentaris:
Ximo, no sembla que hages encertat molt els teus pronòstics. Al final, els avals de Romeu anaren al cavall perdedor.
Sí, ja sé que com a vident no tindria massa futur. De tota manera, convé esperar-se fins demà, per a fer valoracions definitives. Com sabrà el nostre anònim, una cosa són els avals i altra, els vots secrets. I els vots per a elegir el secretari general han estat força ajustats; Alarte no tindrà les mans tan lliures com volia, per a formar el seu equip. Haurem de conèixer, per tant, la composició definitiva de la Comissió Executiva, del Comité Nacional i dels altres òrgans col·legiats, per a saber si, al final, es torna a repartir el pastís o no. I llavors sabrem si als seguidors de Ximo Puig i Francesc Romeu els ha tocat alguna part. En definitiva, he rellegit l’article i trobe que, de moment, s’hauria de matisar ben poc. Que els delegats de Xàtiva hagen votat, finalment, cavall perdedor podria tenir conseqüències positives de cara a una futura renovació dels òrgans de direcció locals i comarcals de la Costera.
Aquest Alarte li passará igualet que a mí. Uns anys de promoció, no guanyar res, cansar-se a Madrid, -al
partit i a Prisa-, patà al cul i un altre. Quí s´en recorda ja del anterior a mí,Joan Romero, el de les ulleres?, ningú, doncs això.
Almenys jo tinc ja el pis ben arreglat, algo he tret de tot açò.
Poc, i molts disgusts. De pena.
De ser certes les informacions que avui dóna la premsa, sobre les interioritats de la votació d'ahir, efectivament alguns avalistes de Romeu i de Noguera haurien votat el nou secretari general, disgustats davant la perspectiva d'haver de recolzar, per enèsima vegada, un candidat lermista, en aquest cas Ximo Puig. Faltaria saber, lògicament, si entre aquests trànsfugues estaven Roger Cerdà i companyia.
lletgit a altres Blogs:
Joan Ignaci Plá.
¿Sigue en el pspv? ¿Sigue de Diputado en Valencia? ¿A qué se dedica? ¿Tiene problemas económicos? Nadie dice nada. Los de Albaida que lo conocemos no sabemos nada.
Contestació:
Lo sé , porque soy familiar suyo. Se dedica a dar conferencias por todos los países de Hispanoamérica explicando la diferencia que hay entre tener Psoe y PRISA a favor, o en contra de un líder socialista. Demuestra con detalle, y casi científicamente, cómo es un gran complejo engranaje, piramidal, de las las dos organizaciones, y todo va según las consignas y voluntades de la superioridad hacia abajo, sin posible error o el menor desvío.
Un mecanismo implacable de robots al servicio de quien los dirige. Y le va bastante bien, incluso lo explica en las universidades, con brillantez.
Altra resposta:
Lo han visto disfrazado con barba postiza y gafas charlando con varios comisionados , pues quiere influir en el resultado del nuevo Secretario general,
pero desde la sombra, y sin entrevistas ni fotos. A veces lleva boina gris.
Comentari meu:
Llàstima de xic, bona persona,
bones intencións, ¿LLoc equivocat?
Supose que, de cara a la composició dels òrgans del parit, els suports d’Alarte ja li hauran enviat salutacions. I més aviat que tard, es produiran les filtracions de rigor; al capdavall, s’acabarà sabent què ha fet cadascú (llàstima no poder veure la cara d’alguns, si les xifres no quadren). En tot cas, si Roger i companyia han estat espavilats, podrien tenir el futur assegurat.
Publica un comentari a l'entrada