dijous, 25 de setembre del 2008

Banderes

Acaba de sortir al mercat un llibre de l’historiador Pau Viciano, Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX), publicat a l’editorial Afers. Bé que encara no he tingut temps de llegir-lo, puc deduir, per les glosses aparegudes a diversos blogs (com ara http://rafaelcompany.blogspot.com/ o http://www.ventdcabylia.com/), que l’obra no aportarà dades que alteren substancialment allò que ja sabem sobre l’assumpte. Si de cas, quedarà encara a l’aire la possibilitat que la bandera amb franja blava de la ciutat de València resulte ser més antiga del que hom creia. Vicent Baydal i d’altres, per exemple, ja parlaven, temps enrere, d’uns documents i d’unes cartes portolanes que podrien provar l’existència de la franja blava almenys des del segle XV (http://www.ventdcabylia.com/2006/10/pdf-sobre-la-bandera-del-pas-valenci.html).

Fem un poc d'història: les banderes fetes de teixits lleugers provenen d’Orient; els musulmans i els croats les van implantar a Europa. Durant l’alta edat mitjana, es feien servir com a guions i estendards representatius de reis i senyors (o de llurs cases i llinatges), però no com a símbols de cap territori o nació, tal com s’esdevé actualment. Les primeres divises assimilables a banderes de caràcter “nacional” van aparèixer a partir del segle XIII; eren les banderes de proa, pavellons o banderes de terra, com recorden unes paraules cèlebres que l’almirall Roger de Llúria va pronunciar quan tornava d’una campanya victoriosa contra els francesos: «A partir d'ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d'Aragó». I al mateix context, s’ha d’inscriure la concessió de les armes del rei a viles i ciutats de reialenc. El concepte de sobirania nacional, tal com l'entenem avui, fou inexistent almenys fins al segle XVIII.

I fou precisament al segle XVIII quan van nàixer les primeres banderes "nacionals" ex novo, com ara la bandera tricolor francesa, que consta d’un pal blau, un pal blanc i un pal roig, i va aparèixer per primera vegada durant la Revolució Francesa. Barreja els colors de l'escut de París (roig i blau) i el color reial (blanc). Sovint, se n'ha atribuït el disseny al Marquès de Lafayette. S’adoptà com a bandera oficial el 5 de febrer del 1794, durant la Primera República Francesa. Després de la restauració borbònica, que seguí la desfeta de Napoleó en 1815, la bandera fou substituïda per la reial blanca amb la flor de llis que s'havia fet servir abans de la revolució. Tanmateix, la nova revolució del 1830, que ascendí al tron Lluís Felip I, la féu oficial de nou.

La bandera del Regne Unit (denominada Union Flag o Union Jack) és una combinació de les creus dels sants patrons d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord, tres dels quatre països que, amb Gal·les, formen el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord. La creu roja sobre fons blanc del centre és la de Sant Jordi, d’Anglaterra. L’aspa blanca sobre fons blau és la creu de Sant Andreu, d’Escòcia. I l’aspa roja sobre fons blanc és la creu de Sant Patrici, d’Irlanda. La versió final d’aquesta bandera aparegué el 1801, en produir-se la unió de Gran Bretanya amb Irlanda; es va incloure al drap la creu de Sant Patrici (amb anterioritat ja s’havien combinat les creus dels patrons d’Anglaterra i Escòcia). S’ha de concloure, per tant, que, mentre les creus de Sant Jordi i Sant Andreu ja tenien una certa tradició, la creu de Sant Patrici fou un “invent” que encara roman a la bandera, bé que només Irlanda del Nord forma part actualment del Regne Unit. A més, a pesar de l’ús freqüent, la Union Jack no està reconeguda oficialment, és a dir, no hi ha cap text legal que la designe bandera nacional del Regne Unit. És, en realitat, una bandera de proa com aquelles que s’utilitzaven en època de Roger de Llúria.

L’obra de Pau Viciano desfermarà, durant una bona temporada, nous debats sobre Vexil·lologia. Aquests debats, però (d’altra banda, massa recurrents), tenen poc a veure amb la història. Som davant d’un assumpte eminentment polític. Les banderes (al capdavall, draps amb diverses coloraines) tenen la importància que cadascú els vol donar (habitualment, molta, pel rerafons simbòlic i emotiu que amaguen), però són, en realitat, creacions artificials ben recents. Sense anar massa lluny, la bandera de la República Espanyola també ho era, igual que l’actual bandera monàrquica i constitucional. S’hauria de fer l’esforç, per tant, de no perdre de vista que, sota la qüestió dels símbols, rauen assumptes de molta més transcendència.

4 comentaris:

Vent d Cabylia ha dit...

Hola Ximo,
Ja el llegiràs (és un moment), però només vull avançar-te que és al contrari: el llibre es decanta per l'opció de l'afegit de la franja blava en el segle XIX, cap a 1876, bo i trobant una "explicació" (tampoc sembla que definitiva) per a les cartes portolanes i els documents del segle XVI.
Hi tornarem.

Ximo ha dit...

Ara que ho pense, he llegit en una de les ressenyes la teoria de les fundes. La banda blava de les cartes portolanes seria una funda, tal com s’esdevé amb la senyera de Sagunt, el pal de la qual està cobert per una funda vermella.

Anònim ha dit...

Hola, amic,
em sembla esplèndid el teu comentari, especialment l'inici: "No has llegit el llibre". Doncs llegeix-lo i digues la teua. De gent que opina sense saber `sobre què ho fa n'hi ha tanta que, i disculpa, no m'interessa de res. La discussió és interessant, el llibre és d'història, aprofondir en la nostra història sempre serà bo... Però llegeix primer i parla després. Sisplau o per favor...

Ximo ha dit...

Home (o dona):

No t’ho agarres així. Al cap i a la fi, no he fet cap trampa. He començat dient que encara no he llegit l’obra. Per això mateix, no he entrat de ple al seu contingut. He fet una reflexió que, pràcticament, no hi té res a veure. Quan l’haja llegit, ja hi entraré. En qualsevol cas, després de conèixer la meua advertència inicial, i vist que no t’anava a interessar el meu post, supose que no l’hauràs acabat de llegir. No era precís que te l’empassares sencer i a disgust. Salut!