divendres, 19 de setembre del 2008

Concert


Divendres 19 de setembre, a les 20:30 h
Església de Sant Pere

Xàtiva

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Como curiosidad y como pequeño favor me gustaría que me indicaras los discos que más te gustan y que más veces has escuchado de jazz, blues, y rhythm & blues, sólo unos pocos .
Como sé que entiendes algo del asunto y que tienes buen gusto musical, por eso te lo digo.Gracias.

Ximo ha dit...

Es molt complicat allò que em demanes. He sentit tants discos, que no sabria per on començar... Pels enregistraments dels clàssics? Per coses més actuals? Per vinils? Per CD’s? De tota manera, si em dones un poc de temps, et diré alguna cosa.

Ximo ha dit...

Et vaig prometre que, si em donaves temps, et diria alguna cosa. És difícil allò que em demanaves perquè, entre vinils i compactes, és possible que la meua col·lecció de música d’orígens afroamericans (blues, rhythm and blues i jazz) ronde el vuit-cents discos (més, si afegim la música brasilera i cubana).

Començaré pel rhythm and blues. Quan era més jove, escoltava molt aquesta música, tant la interpretada per afroamericans com per cantants i bandes britàniques. Entre els artistes negres, sempre m’han agradat Booker T & The MG’s, Stevie Wonder, Luther Vandross, Anita Baker, Sade, Lionel Richie... Els meus favorits, Stevie Wonder (The Original Musiquarium), Sade (Diamond Life) i Luther Vandross (Songs).

Dels Rolling Stones (la banda blanca de rhythm and blues per excelència), el disc que més vegades he sentit és, sens cap dubte, Sticky Fingers. També m’agradava escoltar sovint Brian Auger (tinc un vinil fantàstic de Julie Driscoll, Brian Auger & The Trinity), The Yardbirds (For your love), Derek & The Dominos (Layla) i The Animals (House of the Rising sun).

Respecte del blues, continue escoltant els antics bluesmen negres nord-americans —Muddy Waters, Howlin’ Wolf, Sonny Boy Williamson, Elmore James, John Lee Hooker... —, però m’interessen artistes més recents, negres i blancs: Lonnie Brooks, B.B. King (Blues on the Bayou), Charlie Musselwhite (Ace of harps, on toca meravellosament l’harmònica)... Tanmateix, els discs de blues que, a hores d’ara, fique al lector de compactes a tothora són aquests: Back on top, de Van Morrison, From the cradle, d’Eric Clapton, i dos petites joies de Chris Rea (The Blue Jukebox i Stony Road). Van Morrison i Eric Clapton començaren fent rhythm and blues (Eric Clapton formà part de dues bandes: The Yardbirds i Derek & The Dominos).

Donar-te alguna referència de jazz encara és més complicat. Si et sembla, ho deixem per a altre dia. Si continues interessada i veus que se m’oblida l’assumpte, no dubtes en recordar-m’ho.

Fins aviat. Salut!

Anònim ha dit...

Gracias por tu respuesta. Aunque soy bastante más joven que tú, también me gusta por lo general este tipo de música, y encuentro coincidencias como Eric Clapton, un fenómeno de la música, en mi opinión. Yardbirds y Animals, chapeau, aunque no soy de esa generación conecto mucho con ellos de inmediato. B. B. King, un gran maestro, lo suelo escuchar. Y en esto coincido contigo , en que ese album Rolling del brown sugar les salió redondo. Otros que citas no son de mis favoritos, y muchos los desconozco, pero para eso era la petición, para quedarme con los nombres y procurar escucharlos si tengo ocasión.El jazz me gusta, pero al no ser experta, lo encuentro todo muy parecido, y con unos cuantos de mi gusto , ya no suelo buscar más, al estilo de Lester Young, Charly Parker, Lou Donalson, o Stan Getz,etc, sin incluir el jazz con voces femeninas conocidas, que me parece sublime. Gracias por la molestia.

Anònim ha dit...

Se me olvidó añadir mi gusto por el rock & roll clásico , que viene a ser como la consecuencia natural de mucho de lo anterior, y que yo suelo comparar con las armas atómicas, aunque solamente en el sentido de ser como algo que estaba ahí ,y que antes o después se había de descubrir, y que a partir de lo cual las cosas ya no iban a ser igual que antes, en la música, o en los planteamientos bélicos. (tan temibles ,como que seguimos viviendo sobre un polvorín nuclear llamado tierra.)

Ximo ha dit...

Com és cap de setmana i tinc més temps lliure, puc continuar amb els suggeriments musicals. Avui passe revista al jazz. Ací caldria parlar de les diverses èpoques, dels diferents cantants, “combos”, orquestres i instrumentistes (saxos, trompetes, pianistes, guitarristes...), i també del tipus d’enregistrament: disc de vinil o compacte. Respecte de les primeres èpoques, conserve una col·lecció de vinils que abasta diferents segells i modalitats. Alguns estaven tan desgastats que, quan s’han reeditat en CD, me’ls he tornat a comprar. En altres ocasions, me’ls he digitalitzat, per a poder escoltar-los al cotxe. Hi havia alguns segells emblemàtics i difícils de trobar: Pablo Records, Verve, Impulse i Blue Note. Ara, els seus catàlegs es van reeditant a poc a poc en suport digital.

Entre els clàssics, m’encantaven les orquestres, els grups, els cantants, els saxofonistes, els trompetistes i els pianistes. Ací tens un llistat de discos (he prescindit de músics que ja coneixes, com ara Lester Young, Charly Parker, Stan Getz):
“Stellar regions”, de John Coltrane.
“Count Basie & The Kansas City 7”.
“Side by side”, de Duke Ellington & Johnny Hodges.
“Songs for distingué lovers”, de la gran Billie Holiday.
“Louis Armstrong meets Oscar Peterson”.
“Contrasts” de Erroll Garner.
“Night lights”, de Gerry Mulligan.
“Suddenly it’s spring”, de Zoot Sims & Jimmy Rowles.
“A day in Copenhagen”, de Dexter Gordon & Slide Hampton.
“Waltz for Debby”, del Bill Evans Trio (la millor formació del magnífic pianista).
“Monk’s music”, del Thelonious Monk Septet.
“One night in Washington”, de Dizzy Gillespie.
“Ben Webster & associates”.
“Unforgettable”, del cantant Johnny Hartman i el saxofonista John Coltrane.
“Concierto”, del guitarrista Jim Hall (aquest disc és especial; hi ha una versió fantàstica del “Concierto de Aranjuez” i la intervenció de músics com Ron Carter, Steve Gadd, Chet Baker i Paul Desmond).

Respecte de l’època de la fussió de jazz i rock, he sentit nombrossísimes vegades alguns discos imprescindibles:
“Heavy Weather”, de Weather Report (la gran formació de jazz fussió).
“Tutu”, de Miles Davis.
“Crystal silence”, de Gary Burton & Chick Corea.
“Light as a feather”, de Chick Corea & Return to Forever.
“Last Nite”, de Larry Carlton.

Quant al jazz modern, heus ací alguns dels meus favorits:
“Kind of Blue” de Miles Davis (disc fundacional del jazz modal).
“Moody plays Mancini”, de James Moody (amb la música de la “Pantera Rosa”).
“Two fort he road; the music of Henry Mancini”, del pianista Dave Grusin.
“One on one”, de Bob James & Earl Klugh.
“Touch”, de John Klemmer.

Quedarien finalment les rareses, les combinacions d’estils i el jazz que es fa a la Península (amb esment especial dels músics valencians). De rareses, n’hi ha molt interessants:
“Live Fulham Town Hall”, de The Charlie Watts Orchestra (la big band del bateria de Rolling Stones en els seus moments de lleure).
“Jacques Loussier plays Bach” (música de Bach a ritme de jazz).
Ornella e.... (la cantant italiana amb un grapat de bons músics nord-americans).
Qualsevol disc del saxofonista japonès, Sadao Watanabe.

Entre les combinacions d’estils, destacaria la fusió de jazz, músiques brasilera i cubana, i flamenc:
"Master Sessions, Volume I & II", de Cachao.
"40 years of cuban jam session", de Paquito D'Rivera.
“Stolen Moments”, fusió de red hot i cool.
“Jazzmatazz”, fussió de hip-hop i jazz.
“Getz/Gilberto” (un clàssic).
“Starportrait”, de Stan Getz i Astrud Gilberto (altre clàssic).
“Double rainbow”, de Joe Henderson.
“Desafinado; Coleman Hawkins plays Bossa Nova & Jazz Samba”.
“Ella Fitzgerald abraça Antonio Carlos Jobim”.
“Jazz Flamenco”, de Pedro Iturralde.
“10 de Paco”, de Jorge Pardo i Chano Domínguez.
“Coplas de Madrugá”, de Martirio i Chano Domínguez.
“Primavera en Nueva York”, de Martirio.
“Spain”, de Michel Camilo y Tomatito.

L’últim apartat seria el del jazz fet a casa nostra. Ací tens una selecció:
“Dos de copas”, de Joan Albert Amargós i Carles Benavent.
“Searching”, de Pegasus.
“Less is more”, de Mauri Sanchis (valencià).
“Iván Albuixech Quartet” (valencià).
“Wasn’t it?”, d’Enclave Latin Jazz (en aquest grup, toca el piano Pau Ortolà, de Xàtiva).
“Celebrating Cole Porter”, d’Ester Andújar (valenciana).

Espere haver satisfet la teua curiositat. Com que veig que t’agrada el el rock & roll clàssic, en altra ocasió hi podem intercanviar opinions. De rock, pop, música electrònica... també en tinc discos, encara que no tants com de músiques afroamericanes.

Fins aviat. Salut!

Anònim ha dit...

Muy satisfecha con tu respuesta. Y lo bueno de estos blogs es que no sólo lo lee quien lo pide, sino todos los que después pasan por aquí.
Cuando tenga alguna duda o pregunta,ya sé dónde estás. Gracias.