--
Deixàrem Balansiya i Sarq al-Andalus, i ens endinsarem per terres de l’antic regne nassarita de Granada. A les alçades de Guadix, abandonàrem la ruta i férem una aturada a Qalat al-Horra (“Castell de la Senyora”), una fortalesa d’inspiració italiana, visible des de ben lluny, construïda per encàrrec del marqués del Cenete, Rodrigo Hurtado de Mendoza (que, pretenent-se descendent directe del Cid, es feia anomenar Rodrigo de Vivar i Mendoza), expulsat de València per conducta escandalosa (en quedar vidu de la primera esposa, raptà en un convent una novícia, Maria de Fonseca, li va construir unes sumptuoses dependències a La Calahorra i es casà secretament amb ella, sense consentiment patern). Després de visitar les estances del castell, continuàrem viatge cap a La Alpujarra (al-Busherat, “Terra de Pastures”). Ens allotjàrem en un magnífic hotel de Pórtugos. L’endemà, de bon matí, ens traslladàrem al barranc del Poqueira, per a caminar des de Capileira fins a Bubión. Com que el recorregut el guiava Diana, una xica de Lanjarón (en comptes d’Àrtemis, deessa dels boscos), l’expedició va perdre el nord (i el sud i l’est i l’oest), això sí, per uns paratges esplendorosos situats als vessants meridionals del pic Veleta. Per la vesprada, férem una aturada a la «Font Agra», brollador d’aigües ferruginoses, i marxàrem a Trevélez, el poble més alt de la Península, famós pels seus pernils salats. Dedicàrem un dia sencer a l’antiga capital del regne nassarita. Visitàrem la Cartoixa, la Capella Reial, l’Albaicín, el Generalife i l’Alhambra. Constatàrem l’encert de la dita popular: «Dale limosna mujer, que no hay penita más honda en el mundo que ser ciego en Granda». Vam fer un tomb per Lanjarón i la seua rodalia, i vam recórrer els nombrosos tinaos de Pampaneira, llogaret esglaonat amb una magnífica arquitectura popular. El dia de tornada, ens aturàrem en un mirador d’Órgiva i contemplàrem meravellats (i tremolant de fred, tot s’ha de dir) l’espectacle grandiós de la natura: la Sierra Nevada al nord i la Mediterrània al sud; les neus perpètues del Mulhacén a una banda i les plantacions de canya de sucre a l’altra. Abans de tornar a casa, encara tinguérem temps de tastar el típic pescaïto frito a La Garrucha, a l’orient d’Almeria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada