dijous, 5 de juliol de 2007

A qui perjudica l’abstenció?

Durant la darrera campanya electoral, els socialistes s'afartaren de repetir que una abstenció molt alta perjudicava les expectatives de l'esquerra. Ara, després del debat sobre política general celebrat al Congrés dels Diputats, el PSOE afirma que l'electorat abstencionista torna a mobilitzar-se, cosa que l'afavoreix. Què hi ha de veritat en aquestes afirmacions? Abans de contestar la pregunta, s'ha de dir que les persones voten aquesta opció o l'altra, o s'abstenen, per raons difícils d'esbrinar. Generalment, s'admet que l'elector de dretes vota pensant en els interessos materials, mentre que el d'esquerres ho fa per raons altruistes o ideològiques. Les coses, però, no són tan senzilles. En general, són prou conegudes les inclinacions dels votants fidels a les distintes alternatives, és a dir, d'aquelles persones que ja tenen el vot decidit molt abans de les eleccions (són, per exemple, molt coneguts els trets reaccionaris de la bossa de vot captiu del PP, un 30 % de l'electorat). Ara bé, com que els resultats electorals no són dirimits exclusivament per aquests votants, cal indagar els motius que inclinen les persones indecises (nombroses i decisives al resultat de qualsevol sufragi) a elegir unes opcions o altres. Mentrestant, només es poden fer suposicions. Cal estudiar les diferències d'edat, de gènere, de classe social i de nivell cultural dels diferents segments d'aquest grup d'electors, i determinar si tenen comportaments electorals distints. Les dades (per circumscripcions, per col·legis, per taules) de comicis celebrats anteriorment poden donar claus per a comprendre la seua idiosincràsia.

El votant de dretes defèn, evidentment, els seus interessos materials (la propietat, la llibertat de mercat, les deduccions fiscals, la perpetuació de les situacions de privilegi...), però també ètics o ideològics (en relació al sistema educatiu, al model familiar, al concepte de ciutadania, al paper de la religió en la vida social...). Generalment, és molt pragmàtic; vota l'opció millor situada (fins i tot quan la força hegemònica d'una determinada circumscripció és un partit regionalista o nacionalista). La dreta, en definitiva, sol aglutinar-se en un front unitari, cosa que l'afavoreix a les urnes (el sistema electoral premia la unitat i castiga la divisió). El votant tradicional d'esquerres, pel contrari, com que no té gaires interessos materials a conservar, sol defendre, sovint de forma ingènua, qüestions molt abstractes: la llibertat, la compensació de les desigualtats, l'accés a la cultura... Això el fa molt sectari. Les disputes ideològiques divideixen la seua oferta electoral en diferents alternatives: la del PSOE, hegemònica, la d'Esquerra Unida, minoritària (a les nacionalitats històriques, el ventall d'opcions encara és més ample)... Aquestes opcions mantenen postulats doctrinals antagònics i sovint caducs: reformisme o construcció del socialisme, democràcia representativa o democràcia assembleària (els partits nacionalistes d'esquerres, per la seua banda, han de decidir a més si anteposen la reivindicació nacional als interessos de classe o viceversa). Les discussions ideològiques, per tant, afavoreixen l'existència d'escissions, de faccions i de forces polítiques dispars que aspiren a ser dipositàries de l'ortodòxia doctrinal i usufructuàries del mateix espai polític. Aquesta fragmentació, sant i senya de l'esquerra, dificulta enormement la consecució de majories electorals i parlamentàries (si acceptàrem que les raons ètiques o ideològiques són determinats del vot progressista, l'esquerra estaria sempre en situació de desavantatge).

Cal destacar, però, que a nombrosos electors simpatitzants de l'esquerra també els preocupen, i molt, les qüestions materials (el salari, el lloc de treball, el sistema de prestacions socials, el benestar...). Cada franja d'electors indecisos té la seua preocupació específica: els treballadors assalariats, la inestabilitat laboral (només el col·lectiu funcionarial està a recer d'aquest problema); els vells, la política de pensions; els joves, el preu de l'habitatge. I, si afinem més, trobarem que certs assumptes tradicionalment endossats a l'esfera de preocupacions de la dreta pura i dura desperten actituds ambivalents entre els grups socials que s'identifiquen amb els valors de l'esquerra. Es pot constatar, per exemple, que les alces de preu associades a l'especulació urbanística, bé que entrebanquen l'accés dels joves a un allotjament digne, augmenten sovint el patrimoni familiar dels qui tenen en propietat un primer i un segon habitatge, dels petits titulars de sòl (propietaris, per exemple, d'horts o bancals d'escassa rendibilitat agrícola susceptibles de ser urbanitzats), dels treballadors de la construcció i dels sectors auxiliars (assalariats o autònoms), etc. Si acceptem, per tant, que una porció gens menyspreable de l'electorat vacil·lant simpatitza amb les idees de progrés (així sembla deduir-se dels resultats de les darreres eleccions legislatives), s'haurà de convenir que el perill de l'abstenció assetja sobretot l'esquerra. Quan les seues propostes no connecten amb la majoria de l'electorat, els votants progressistes que no volen donar el seu vot als conservadors es queden a casa el dia dels comicis (encara que després, si guanya la dreta, rondinen a tothora dient que açò o allò no va bé, que no hi ha dret, etc.). Els votants més inclinats cap al centre també poden caure a la temptació abstencionista, quan la dreta es radicalitza en excés i l'oferta d'esquerres no els convenç, però són, al cap i a la fi, més vots perduts per al bloc de progrés.