Un partit de funcionaris

Llig que, pel que sembla, el PSPV té poc més d’un miler d’afiliats a la ciutat de València, dels quals només 600 o 700 estan al corrent de la quota i 250 participen a la vida de l’organització. Són unes xifres terribles. Les de Xàtiva no són molt millors; l’agrupació local dels socialistes té uns 160 afiliats, dels quals només trenta assistiren a la darrera assemblea. Això explica, en part, que hi haja problemes per a confeccionar unes llistes electorals més presentables. Això i la falta d’obertura cap a la societat. El PSPV és bàsicament un partit de funcionaris. Uns estan a sou de la pròpia organització o desenvolupen tasques de representació política (com a diputats, com a batlles), altres tenen assessories o càrrecs remunerats a diferents corporacions públiques (RTVV, caixes d’estalvi, consells consultius...) i molts ocupaven llocs, quan manaven els seus, a les prefectures de serveis o a les direccions generals de les diverses administracions (sanitat, ensenyament, ens autònoms...) i esperen recuperar-los algun dia. La capacitat d’influència dels socialistes en àmbits aliens a la funció pública, com ara el món de l’empresa, l’esport o les organitzacions socials, és pràcticament nul·la. Quan un partit passa a l’oposició en aquestes condicions, corre el perill de caure a l’autisme i de no detectar els canvis que experimenta la societat (evidents al cas valencià). Els minsos resultats obtinguts als darrers comicis locals podrien obeir, en bona mesura, a la desconnexió existent entre l’esquerra, ignorant del país que vol governar, i el conjunt dels ciutadans. Són les conseqüències d’estar aïllat, d’esdevenir una secta. S’imposa, per tant, la renovació d’idees i de persones. Clar que les persones que pertanyen a alguns dels col·lectius funcionarials que s’acaben d’enumerar (sobretot si no tenen una sortida personal alternativa) esdevenen un obstacle insuperable per a la renovació. S’aferren als escons per a no quedar com Sant Pauli, amb una mà davant i amb altra en el florí.