Emotivitat a flor de pell

--

Un dia, com que ja havien vagarejat per mig Europa i per altres racons del món, uns viatgers decidiren que era arribada l’hora de pelegrinar al nord de l’Albera, per a cercar les seues arrels mil·lenàries. Travessaren, doncs, la serralada pirinenca i, sense importar-los que la pluja, el vent o els entrebancs del camí els mostraren, quan recorrien les planes del Rosselló, alguns senyals adversos, rodaren cap als vells confins de Salses. Joël, medalla d’or al guia més trempat, els arengà a l’interior dels espessos murs. El segon dia de viatge, s’adreçaren al massís del Canigó i, deixant enrere muntanyes esquerpes i boscos frondosos, pujaren (els valents a peu, els porucs en taxi) al monestir de Sant Martí. Els esperava una monja originària del Poitou-Charentes, membre de la Comunitat de les Benaurances (versió nova dels cenobis medievals mixts, cohabitats per barons i mullers), que els féu combregar, parlant un català peculiar, amb el paisatge sagrat i l’ànima dels avantpassats. Al recinte emmurallat de Vilafranca, els pelegrins maldaren per trobar menja (el xofer i el guia, que no ho aconseguiren, hagueren de fer dejuni forçós). El periple continuà per Sant Miquel de Cuixà i Prada del Conflent. Ací, els expedicionaris, que acabaven d’escoltar amb unció el Cant dels ocells, resseguiren devotament les petjades de Pau Casals i Pompeu Fabra. Una dona gran, que parlava català amb accent francès, els indicà la forma d’arribar al cementiri municipal. Els viatgers s’aturaren uns instants davant la tomba del seny ordenador de la llengua i li van retre un petit homenatge. L’endemà, passejant pels carrers de Perpinyà, comprovaren sorpresos que el rei Jaume I havia esdevingut le roi Jacques 1er. Era, potser, una premonició del que havia d’esdevenir-se poc després al palau dels reis de Mallorca: els embulls de la traducció simultània i les protestes d’algunes persones monolingües estigueren a punt d’enutjar una guia local que, malgrat tot, obsequià el grup amb una visita inoblidable i una frase lapidària: “Quan vosaltres vingueu al nord i nosaltres anem al sud, hem de recordar que un passat gloriós ens agermana”. Elna, Ceret i Cotlliure clogueren quatre dies d’emocions intenses. Les cotes més elevades de l’estremiment s’assoliren davant la tomba d’Antonio Machado, recordant les víctimes de guerres passades i unes paraules del poeta: “Escribir para el pueblo ¡qué más quisiera yo! Deseoso de escribir para el pueblo, aprendí de él cuanto pude, mucho menos, claro está, de lo que él sabe... Siempre que advirtáis un tono seguro en mis palabras, pensad que os estoy enseñando algo que creo haber aprendido del pueblo”. Una viatgera evocà la trista peripècia del pare al camp de concentració d'Argelers i diposità, commoguda, unes flors tricolors sobre el sepulcre de Machado. Els pelegrins tenien l’emotivitat a flor de pell. En sortir del fossar, el company de l’oferent, per rebaixar la tensió, s’adreçà al xofer i féu: “Juanito, prepara el coche que nos vamos a París”.