En textos anteriors s'ha reflexionat sobre l'existència o no d'un dret humà a emigrar i sobre altres qüestions connexes (justícia global, el dret de poder escapar, l'ètica, la política). Tanmateix, dos factors importants a tenir presents, en abordar el fenomen migratori, són el cultural i el religiós. Sovint, algunes persones es veuen impel·lides a emigrar per uns motius que no tenen res a veure amb la satisfacció de necessitats bàsiques. Al llarg de la història s'han produït trasllats de gents que marxaven a terres llunyanes a fer proselitisme. Recents estudis afirmen que els jueus el van practicar. Van convertir al judaisme romans, cartaginesos, amazics, gents eslaves i túrquiques... També els musulmans s'han dedicat sempre a fer prosèlits, seguint la crida de l'Alcorà que mana donar a conèixer la llei de Déu. L'erudit musulmà d'origen andalusí Ibn Khaldun (1332-1406) va deixar escrit açò: «Per a la comunitat musulmana, la gihad és un deure religiós, conseqüència de la universalitat de la missió de convertir tothom a l'Islam ja sia per persuasió o per força.» Cal tenir en compte que molts salafistes que vénen a terres europees comparteixen aquesta opinió.
En fi, és ben conegut el missionerisme dels cristians. Els jesuïtes, posem per cas, van arribar a Amèrica en el segle XVI i van fundar nombroses colònies missioneres, anomenades reduccions. També són coneguts els viatges de Francesc Xavier a Moçambic, Socotra (a la mar Aràbiga), Goa (a l'Índia), illes Moluques (actualment d'Indonèsia), Malaca, Japó, illa Shangchuan (Xina)... En 1549, el jesuïta havia partit cap al Japó. Al principi, tots els conversos foren respectats pel shōgun. A partir de 1587 va començar, però, la persecució dels cristians. A la primeria del segle XVII, el shōgun Tokugawa Ieyasu expulsà de Japó tots els missioners i prohibí totalment el cristianisme. Resulta evident que els missioners que s'escamparen pertot no eren migrants econòmics. Aquest vessant religiós —i cultural si és vol— és molt important a l'hora d'analitzar els moviments migratoris. La hipocresia impedeix de reconèixer-ho, però l'agra polèmica que mantenen els partits polítics, sobre quines polítiques migratòries cal adoptar, se sol refererir exclusivament als migrants provinents d'Àfrica. ¿Està justificada la prevenció contra els musulmans? Sí i no.
Abans de continuar, vull esmentar Hanan Serroukh, mediadora sociocultural entre la comunitat marroquina i l'espanyola i autora del llibre El precio de la libertat. En una entrevista per a La Vanguardia, contava la seua peripècia vital. Sent encara una nena, va arribar a Catalunya amb els seus pares, analfabets i no especialment religiosos. Venien en cerca d'una vida millor. La mare era una dona normal; no duia vel, vestia texans, es posava el banyador per a anar a la platja... Però el pare va morir. La comunitat musulmana pressionà la vídua perquè es tornés a casar. Li van parlar d'un home "culte" que ensenyava l'Alcorà. En realitat era un salafista de la secta dels Germans Musulmans que volia fugir d'Egipte i entrar legalment en Europa. El mètode més senzill per als salafistes és casar-se amb una dona musulmana que ja tinga la residència europea regularitzada. El nou pare obligà la mare i la filla a adoptar una vestimenta islàmica ben rigorosa: hijab, nicab o túnica llarga... També obligà la mare a deixar la feina. A més, va traure la xiqueta d'escola i li concertà un matrimoni forçat amb altre salafista que li duplicava l'edat.
Hanan, ja adolescent, va fugir de casa. Des de llavors, la comunitat musulmana la considera una meuca. La mare va repudiar la filla per infidel. En el seu llibre, Hanan explica com l'islamisme expandeix les seues organitzacions i com els líders han aconseguit penetrar en les estructures de la societat. Segons l'escriptora, el hijab no és sols un signe religiós, és una eina de l'activisme islàmic que la correcció política impedeix calibrar en tota la seua dimensió. «Faça un tomb per Reus, fixe's com van vestides les nenes quan surten de les madrasses i sabrà de què li parle», deia Hanan a l'entrevistador. En fi, ¿a què vénen alguns musulmans a Espanya? Algú dirà: «Si una persona adulta vol convertir-se a una religió o vestir de determinada manera, no es pot fer res; vivim en un país democràtic.» Sí, però no està de més advertir del perill per a la democràcia que suposen les creences extremes. Es podrà argüir que la Convenció sobre Protecció de Drets de tots els Treballadors Migratoris i els seus Familiars (CDTF) prohibeix les discriminacions per motius de sexe, raça, color, idioma, religió o convicció, opinió política o d'altra índole, etc.
Ara bé, atès que no existeix un dret humà ple i universal a emigrar, les autoritats han de vigilar qui travessa les fronteres —en el nostre cas, les exteriors de la UE, perquè no n'hi ha interiors a l'espai Schengen. Convé tenir clar que tots els migrants de països predominantment islàmics no són salafistes i que un nombre indeterminat de musulmans tampoc no són creients practicants. Però no està de més indagar, en alguns casos, els motius de voler entrar en territori europeu; els imams o mul·làs no són treballadors. Poden al·legar reunificació familiar o sol·licitar asil. Però caldria fer comprovacions abans de donar-los acollida. Cal advertir-los de la possible expulsió si esdevenen un perill per a la seguretat o la convivència dels ciutadans. En fi, els fidels de cap religió no poden ser marginats. ¡És evident! A més, tota discriminació xoca frontalment amb la Constitució. Però no hem de deixar que el feixisme s'apropie d'algunes banderes. Combatre pacíficament els perills que suposen per a la democràcia moltes creences —cristianes incloses— i defendre els principis democràtics són accions compatibles. I l'esquerra ho hauria de tenir clar.
En fi, és ben conegut el missionerisme dels cristians. Els jesuïtes, posem per cas, van arribar a Amèrica en el segle XVI i van fundar nombroses colònies missioneres, anomenades reduccions. També són coneguts els viatges de Francesc Xavier a Moçambic, Socotra (a la mar Aràbiga), Goa (a l'Índia), illes Moluques (actualment d'Indonèsia), Malaca, Japó, illa Shangchuan (Xina)... En 1549, el jesuïta havia partit cap al Japó. Al principi, tots els conversos foren respectats pel shōgun. A partir de 1587 va començar, però, la persecució dels cristians. A la primeria del segle XVII, el shōgun Tokugawa Ieyasu expulsà de Japó tots els missioners i prohibí totalment el cristianisme. Resulta evident que els missioners que s'escamparen pertot no eren migrants econòmics. Aquest vessant religiós —i cultural si és vol— és molt important a l'hora d'analitzar els moviments migratoris. La hipocresia impedeix de reconèixer-ho, però l'agra polèmica que mantenen els partits polítics, sobre quines polítiques migratòries cal adoptar, se sol refererir exclusivament als migrants provinents d'Àfrica. ¿Està justificada la prevenció contra els musulmans? Sí i no.
Abans de continuar, vull esmentar Hanan Serroukh, mediadora sociocultural entre la comunitat marroquina i l'espanyola i autora del llibre El precio de la libertat. En una entrevista per a La Vanguardia, contava la seua peripècia vital. Sent encara una nena, va arribar a Catalunya amb els seus pares, analfabets i no especialment religiosos. Venien en cerca d'una vida millor. La mare era una dona normal; no duia vel, vestia texans, es posava el banyador per a anar a la platja... Però el pare va morir. La comunitat musulmana pressionà la vídua perquè es tornés a casar. Li van parlar d'un home "culte" que ensenyava l'Alcorà. En realitat era un salafista de la secta dels Germans Musulmans que volia fugir d'Egipte i entrar legalment en Europa. El mètode més senzill per als salafistes és casar-se amb una dona musulmana que ja tinga la residència europea regularitzada. El nou pare obligà la mare i la filla a adoptar una vestimenta islàmica ben rigorosa: hijab, nicab o túnica llarga... També obligà la mare a deixar la feina. A més, va traure la xiqueta d'escola i li concertà un matrimoni forçat amb altre salafista que li duplicava l'edat.
Hanan, ja adolescent, va fugir de casa. Des de llavors, la comunitat musulmana la considera una meuca. La mare va repudiar la filla per infidel. En el seu llibre, Hanan explica com l'islamisme expandeix les seues organitzacions i com els líders han aconseguit penetrar en les estructures de la societat. Segons l'escriptora, el hijab no és sols un signe religiós, és una eina de l'activisme islàmic que la correcció política impedeix calibrar en tota la seua dimensió. «Faça un tomb per Reus, fixe's com van vestides les nenes quan surten de les madrasses i sabrà de què li parle», deia Hanan a l'entrevistador. En fi, ¿a què vénen alguns musulmans a Espanya? Algú dirà: «Si una persona adulta vol convertir-se a una religió o vestir de determinada manera, no es pot fer res; vivim en un país democràtic.» Sí, però no està de més advertir del perill per a la democràcia que suposen les creences extremes. Es podrà argüir que la Convenció sobre Protecció de Drets de tots els Treballadors Migratoris i els seus Familiars (CDTF) prohibeix les discriminacions per motius de sexe, raça, color, idioma, religió o convicció, opinió política o d'altra índole, etc.
Ara bé, atès que no existeix un dret humà ple i universal a emigrar, les autoritats han de vigilar qui travessa les fronteres —en el nostre cas, les exteriors de la UE, perquè no n'hi ha interiors a l'espai Schengen. Convé tenir clar que tots els migrants de països predominantment islàmics no són salafistes i que un nombre indeterminat de musulmans tampoc no són creients practicants. Però no està de més indagar, en alguns casos, els motius de voler entrar en territori europeu; els imams o mul·làs no són treballadors. Poden al·legar reunificació familiar o sol·licitar asil. Però caldria fer comprovacions abans de donar-los acollida. Cal advertir-los de la possible expulsió si esdevenen un perill per a la seguretat o la convivència dels ciutadans. En fi, els fidels de cap religió no poden ser marginats. ¡És evident! A més, tota discriminació xoca frontalment amb la Constitució. Però no hem de deixar que el feixisme s'apropie d'algunes banderes. Combatre pacíficament els perills que suposen per a la democràcia moltes creences —cristianes incloses— i defendre els principis democràtics són accions compatibles. I l'esquerra ho hauria de tenir clar.
