L'actualitat política corre a velocitat de vertigen. Unes notícies succeeixen a altres sense marge per a digerir res. En aquests moments, l'afer Íñigo Errejón ocupa les primeres planes. Abans d'entrar a opinar sobre la possible comissió d'assetjament o delictes sexuals convé fer alguns advertiments previs. El primer, i més important, és que sempre s'ha d'acompanyar el dolor o l'angúnia de les víctimes. És clar que Errejón ha tingut uns comportaments rebutjables, perquè ell mateix ho ha admès. Ens queda el dubte de saber si només és un assetjador o també un delinqüent sexual. Arribats en aquest punt, cal fer altre advertiment: en termes generals s'ha de donar credibilitat als relats de dones víctimes d'abús, perquè el nombre de denúncies falses fetes per una dona és ínfim. L'afer Errejón té un vessant polític innegable. En política regeix el principi de responsabilitat, que se sol substanciar amb la dimissió. L'exportaveu de Sumar ja ha assolit la seua responsabilitat política dimitint els seus càrrecs i renunciant l'acta de diputat. Ara caldrà dirimir si també ha incorregut en responsabilitat penal. ¿On, però, s'ha de decidir això?
¡A les xarxes, no! Per X (abans Twitter), per exemple, circula una enormitat de boles, comptes falsos, bots maliciosos, gent que s'amaga darrere de pseudònims per a dir veritables burrades... Com més va, més difícil resulta distingir entre veritats i mentides a les xarxes socials. El cas Errejón ha desencadenat bàsicament dos tipus de reaccions, extremes i polaritzades. Uns duen a cap un veritable linxament contra el polític caigut. Altres neguen tota credibilitat a l'actriu Elisa Mouliaá, en la denúncia de la qual troben incoherències. Però les xarxes no són l'àmbit idoni per a dirimir responsabilitats penals. Això s'ha de fer als jutjats, on regeix el principi de presumpció d'innocència mentre no hi haja sentència ferma. Serà un jutge qui haurà d'analitzar la denúncia, valorar l'existència d'indicis raonables de delicte i decidir l'admissió a tràmit o la desestimació. Si obre una causa contra Errejón, l'haurà de citar com a investigat. Aquest tindrà dret a defendre's. De moment, ha dit que no ha comès cap delicte, tot i acceptar el seu comportament indecorós. El jutge també haurà de citar l'actriu i altres possible testimonis. Així funciona l'estat de dret.
Als jutjats no cap l'anonimat, que té una presència aclaparant a les xarxes. La denúncia anònima es presta a la imputació falsa, a la manipulació per tercers —a la guerra bruta política en el cas d'Errejón—, a les revenges per motius aliens a la lluita contra la violència de gènere... En qualsevol cas, el procedir del fins ara portaveu de Sumar era d'una immensa hipocresia, i fa un mal enorme al conjunt de l'esquerra. Hipòcrites són també totes les persones (dones i homes) de Más Madrid i Sumar que coneixien el masclisme i la misogínia d'Errejón i van mirar cap a altre costat. El periodista Jesús Cintora es pregunta ¿por qué ahora? És una bona pregunta. Entre la corrupció que esguita el PSOE i l'escàndol que deixa "tocat" Sumar, el futur es presenta cada vegada més negre per al govern d'esquerres. És molt possible que Sumar i, de retop, Izquierda Unida ja no alcen el cap. I en aquest context, cal recordar que Compromís uní la seua sort a la del projecte de Yolanda Díaz, motejada com a Liquidadora pels nacionalistes gallecs. ¿S'han adonat ja, els valencianistes, que han perdut visibilitat al Congrés dels Diputats? ¡Vés a saber!
¡A les xarxes, no! Per X (abans Twitter), per exemple, circula una enormitat de boles, comptes falsos, bots maliciosos, gent que s'amaga darrere de pseudònims per a dir veritables burrades... Com més va, més difícil resulta distingir entre veritats i mentides a les xarxes socials. El cas Errejón ha desencadenat bàsicament dos tipus de reaccions, extremes i polaritzades. Uns duen a cap un veritable linxament contra el polític caigut. Altres neguen tota credibilitat a l'actriu Elisa Mouliaá, en la denúncia de la qual troben incoherències. Però les xarxes no són l'àmbit idoni per a dirimir responsabilitats penals. Això s'ha de fer als jutjats, on regeix el principi de presumpció d'innocència mentre no hi haja sentència ferma. Serà un jutge qui haurà d'analitzar la denúncia, valorar l'existència d'indicis raonables de delicte i decidir l'admissió a tràmit o la desestimació. Si obre una causa contra Errejón, l'haurà de citar com a investigat. Aquest tindrà dret a defendre's. De moment, ha dit que no ha comès cap delicte, tot i acceptar el seu comportament indecorós. El jutge també haurà de citar l'actriu i altres possible testimonis. Així funciona l'estat de dret.
Als jutjats no cap l'anonimat, que té una presència aclaparant a les xarxes. La denúncia anònima es presta a la imputació falsa, a la manipulació per tercers —a la guerra bruta política en el cas d'Errejón—, a les revenges per motius aliens a la lluita contra la violència de gènere... En qualsevol cas, el procedir del fins ara portaveu de Sumar era d'una immensa hipocresia, i fa un mal enorme al conjunt de l'esquerra. Hipòcrites són també totes les persones (dones i homes) de Más Madrid i Sumar que coneixien el masclisme i la misogínia d'Errejón i van mirar cap a altre costat. El periodista Jesús Cintora es pregunta ¿por qué ahora? És una bona pregunta. Entre la corrupció que esguita el PSOE i l'escàndol que deixa "tocat" Sumar, el futur es presenta cada vegada més negre per al govern d'esquerres. És molt possible que Sumar i, de retop, Izquierda Unida ja no alcen el cap. I en aquest context, cal recordar que Compromís uní la seua sort a la del projecte de Yolanda Díaz, motejada com a Liquidadora pels nacionalistes gallecs. ¿S'han adonat ja, els valencianistes, que han perdut visibilitat al Congrés dels Diputats? ¡Vés a saber!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada