En 2013, Esteban González Pons afirmava, referint-se a la caixa B del PP, que veritat moral i veritat judicial són coses distintes i que el partit no havia comès cap delicte. Encara més: com que els delictes fiscals prescriuen als cinc anys, haver estat cobrant fins a 2008 diners negres només era una immoralitat. González Pons venia a dir que les immoralitats són assumpte de la consciència personal de cadascú. El gran Marcos Mundstock, membre desaparegut del grup Les Luthiers, en feia broma: Tener la conciencia limpia es síntoma de mala memoria. A les files del PP sempre han sovintejat la mala memòria i una moral laxa. Aquesta setmana s'ha conegut la sentència del cas Erial. Eduardo Zaplana ha estat condemnat a deu anys i cinc mesos de presó pels delictes de prevaricació, suborn, falsedat i blanqueig de capitals. A més, se li han imposat disset anys i deu mesos d'inhabilitació per a funció o càrrec públic, altres tres per a l'exercici de la seua professió i multes per un import superior als vint-i-cinc milions d'euros. El tribunal també ha decretat el decomís de béns i quantitats intervingudes durant la instrucció de la causa.
Zaplana també distingia clarament entre veritat moral i veritat judicial. La policia enregistrà la seua conversa amb un regidor de València que es dedicava a cobrar suborns: Pídele más dinero. Necesito cambiar el coche. Quiero comprarme un Astra de dieciséis válvulas. L'enregistrament fou invalidat pel tribunal. Com era l’única prova de càrrec, el bronzejat sortí del jutjat lliure i somrient. ¿Mala consciència? ¡Ha! En 2003, quan es va descobrir que, gràcies als favors de la CAM, havia adquirit per cinc cèntims un “petit” apartament al passeig de la Castellana, en cap moment se li va passar pel cap de presentar la dimissió; no tenia sentiment de culpa. Tampoc en té Isabel Díaz Ayuso, responsable de la mort de 7.291 ancians en residències madrilenyes. Si la justícia espanyola fos imparcial, Díaz Ayuso no ocuparia el seu càrrec i potser estaria a la presó, però viu en un dúplex de luxe que la seua parella, un defraudador fiscal confés, va adquirir amb els guanys obtinguts durant la pandèmia. D'altra banda, molts polítics tampoc no saben que la culpa penal i la responsabilitat política són coses distintes. A la pell de brau no s'estila dimitir.
Crida l'atenció com ha reaccionat Díaz Ayuso a la sentència condemnatòria de Zaplana: Es una persona a la que le vulneraron la presunción de inocencia. Su condena llega en un momento perfecto para que el gobierno de Sánchez intente despistar. D'aquesta dona es podria dir allò de «¡Mira qui parla!»; qualsevol entén que escampa tinta de calamar dia sí dia també per a tapar l'assumpte de les residències i el frau fiscal del seu promès. És evident que la sentència contra l'expresident valencià no arriba en un bon moment per al PP. ¡Pobre Zaplana! Sempre havia dit: No podrán probar nada. Fins ara, se n'havia sortit, però la seua estrella s'ha apagat. Al cas Erial es jutjava una trama creada per a cobrar comissions per les concessions de les ITV i el Pla Eòlic entre 1997 i 2003. Tots els diners obtinguts, més de vint milions d'euros, s'enviaren, abans de repatriar-los, a un entramat societari radicat a Luxemburg, Panamà i Andorra. Zaplana invertí la seua part en un habitatge de luxe al barri madrileny de Salamanca, en un iot, en rellotges d'or...
Aquests dies, he recordat que la cúpula pepera valenciana es reuní sovint, entre 1995 i 2002, en un hotel de Xàtiva, Montsant. Podem imaginar Zaplana, Rafael Blasco i Alfonso Rus, l'amfitrió, conversant distesament sobre les respectives conquestes eròtiques i planejant tramoies. Potser el ionqui dels diners, Marcos Benavent, i altres capitostos del partit també estaven presents en aquells aplecs. Si les parets de l'establiment hostaler xativí parlaren... Zaplana no ha perdut el seu estil oratori. Una persona honrada diria: «No he fet res dolent.» Però ell continua amb el seu llenguatge de sempre: No puedo sino expresar mi decepción por haber sido condenado por unas pruebas basadas en pactos y acuerdos opacos y sin ninguna evidencia objetiva sobre mi participación en los hechos que se me imputaban. Geni i figura, ¡fins a la sepultura! La seua condemna és recurrible davant del Tribunal Suprem. ¿Entrarà Eduardo Zaplana a la presó? No ho sé. De moment, però, la veritat fàctica i la veritat judicial semblen coincidir. ¡Ja era hora!
(publicat a Levante-EMV, el 19/10/2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada