L'ambient absolutament enrarit de la política està darrere de declaracions i actuacions que no tenen cap sentit, ni cap coherència. Comencem pel principi. És evident que el PP fa bones les dites populars: «Li diu la paella al calder: —¡Fuig, que mascares!», «El mort li diu al degollat: —¿Qui t'ha fet eixe forat?» Hi ha hipocresia i fal·làcia a cabassos en les acusacions de corrupció que llancen els portaveus del PP contra els adversaris socialistes. Efectivament, el PP està corcat per la corrupció. I no cal anar a la inacabable col·lecció de casos dels governs d'Aznar, Rajoy, Esperanza Aguirre... El corrompiment pepero manté plena actualitat. Anticorrupció investiga vora 3.400 contractes trossejats firmats per Elías Bendodo, ex número dos de Juanma Moreno, durant la pandèmia. (L'expresidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, fou condemnada per fer això mateix, fragmentar adjudicacions.) Alberto Núñez Feijóo no pot desprendre's del seu passat tèrbol a Galícia: relacions amb un narcotraficant, adjudicacions de contractes als seus familiars, enriquiment personal... De fet, el PP és fins ara l'únic partit condemnat per finançament il·legal.
La responsable de la mort de 7.291 ancians en residències madrilenyes, Díaz Ayuso, tampoc no està per a donar lliçons a ningú. En un país amb una justícia de qualitat, ja no ocuparia el seu càrrec i estaria probablement a la presó, però viu en un dúplex de luxe que la seua parella, un defraudador fiscal confés, adquirí amb guanys obtinguts durant la pandèmia. La presidenta i el seu entorn polític i familiar se'n surten molt bé. En canvi, l'entorn de Pedro Sánchez és objecte d'una veritable cacera. El jutge Peinado, per exemple, no tracta igual els casos que afecten el PP que el de Begoña Gómez. En 2020, Peinado va anul·lar una citació judicial a l'alcalde Almeida, denunciat per prevaricació. El jutge considerà que s'ha de tenir precaució amb les citacions en el cas de persones públiques, perquè poden dur a una desconsideración de su imagen. Tanmateix, cridà Begoña Gómez a declarar com investigada sense més base indiciària que la querella gens fonamentada del grup Manos Limpias. Segons Enrique López, jutge en excedència i conseller de Díaz Ayuso, El PP tiene el apoyo de la mayoría de la carrera judicial. Mmm. Si ell ho diu...
Ara, el PP ha presentat una querella contra el PSOE acusant-lo de finançament il·legal, suborn i tràfec d'influències pel cas Koldo. Però l'informe de la UCO sobre aqueix cas no estableix cap relació entre les comissions de la trama i un hipotètic finançament il·legal del PSOE. El PP basa la seua querella en una nota publicada per un digital de dubtosa solvència. La nota se'n fa ressò de les suposades declaracions d'un empresari anònim que afirma haver portat bosses de diners a Ferraz a canvi de favors. ¡Tota l'aparença d'una bola, d'una història inversemblant, inventada! No s'hi donen els requisits jurisprudencials subjectius i objectius que adoben l'admissió a tràmit de la querella. Al PP en són conscients i diuen que la presenten per si de cas. És a dir, pretenen fer una batuda per a veure si surt alguna peça. Els socialistes han contestat amb el clàssic «¡I tu més!» La portaveu del PSOE ha fet servir l'humor: ¿Nos piden cuentas los Soprano? I per si tot açò fos poc, hem conegut la sentència del cas Erial: Zaplana condemnat a deu anys i cinc mesos de presó pels delictes de prevaricació, suborn, falsedat documental i blanqueig de capitals.
La condemna porta aparellades inhabilitació de disset anys per a exercir funció o càrrec públic i de tres anys per a l'exercici de la seua professió i multa superior als vint-i-cinc milions d'euros. Els casos de corrupció pepera al País Valencià mereixerien un capítol a part. Eduardo Zaplana esdevé el primer president de la Generalitat condemnat a presó per corrupte, bé que la sentència és recurrible. L'Audiència Provincial ha trencat l'hàbit dels tribunals valencians, que solen ser molt benèvols amb els polítics de dretes. I ara anem al capítol d'incoherències. Els portaveus de Podemos diuen que el bipartidisme té tota la culpa de la corrupció. ¡No! Aquesta és inherent al poder, ja sia estatal, autonòmic o local. Com que l'esquerra alternativa n'ocupa poc, no sol tenir molts casos, però Izquierda Unida, per exemple, s'ha vist esguitada en més d'una ocasió. Podemos abans i Sumar ara no han tocat massa poder; les seues carteres (Treball, Igualtat, Drets Socials, Cultura...) no es presten a la corrupció, que sol donar-se sobretot en ministeris que adjudiquen grans contractes. Alguns partits nacionalistes també han tingut els seus episodis de corrupció.
Altra incoherència és pretendre que l'oposició, per molt que haja estat corrompuda durant el pas pel poder, no exercisca el seu paper de control al govern. Es podrà discutir si allò que exerceix el PP és oposició o filibusterisme destructiu, però un govern sense oposició tindria mans lliures per a fer allò que li vingués en gana. Es pot opinar que el PP practica una oposició destructiva i mancada d'idees, per a enderrocar el govern al preu que siga —fent servir fins i tot, de manera malintencionada, l'ascendent sobre bona part de la judicatura i els mitjans de comunicació. Les persones d'esquerres tenim motius de sobres per a estar empipats per l'esbiaix de molts jutges, però el cas Koldo demostra que tots els governs, amb independència del seu color, han de ser controlats. El PSOE faria bé d'oblidar l'«¡I tu més!» i dedicar-se a governar, millorar el sistema judicial, solucionar el problema de l'habitatge, acabar amb l'exigüitat de molts salaris i aturar la degradació d'alguns serveis públics. Si no fa la seua feina, acabarà reeixint l'extrema dreta i el país s'encaminarà cap al totalitarisme. Llavors, sabrem quina cosa és un govern sense oposició.
La responsable de la mort de 7.291 ancians en residències madrilenyes, Díaz Ayuso, tampoc no està per a donar lliçons a ningú. En un país amb una justícia de qualitat, ja no ocuparia el seu càrrec i estaria probablement a la presó, però viu en un dúplex de luxe que la seua parella, un defraudador fiscal confés, adquirí amb guanys obtinguts durant la pandèmia. La presidenta i el seu entorn polític i familiar se'n surten molt bé. En canvi, l'entorn de Pedro Sánchez és objecte d'una veritable cacera. El jutge Peinado, per exemple, no tracta igual els casos que afecten el PP que el de Begoña Gómez. En 2020, Peinado va anul·lar una citació judicial a l'alcalde Almeida, denunciat per prevaricació. El jutge considerà que s'ha de tenir precaució amb les citacions en el cas de persones públiques, perquè poden dur a una desconsideración de su imagen. Tanmateix, cridà Begoña Gómez a declarar com investigada sense més base indiciària que la querella gens fonamentada del grup Manos Limpias. Segons Enrique López, jutge en excedència i conseller de Díaz Ayuso, El PP tiene el apoyo de la mayoría de la carrera judicial. Mmm. Si ell ho diu...
Ara, el PP ha presentat una querella contra el PSOE acusant-lo de finançament il·legal, suborn i tràfec d'influències pel cas Koldo. Però l'informe de la UCO sobre aqueix cas no estableix cap relació entre les comissions de la trama i un hipotètic finançament il·legal del PSOE. El PP basa la seua querella en una nota publicada per un digital de dubtosa solvència. La nota se'n fa ressò de les suposades declaracions d'un empresari anònim que afirma haver portat bosses de diners a Ferraz a canvi de favors. ¡Tota l'aparença d'una bola, d'una història inversemblant, inventada! No s'hi donen els requisits jurisprudencials subjectius i objectius que adoben l'admissió a tràmit de la querella. Al PP en són conscients i diuen que la presenten per si de cas. És a dir, pretenen fer una batuda per a veure si surt alguna peça. Els socialistes han contestat amb el clàssic «¡I tu més!» La portaveu del PSOE ha fet servir l'humor: ¿Nos piden cuentas los Soprano? I per si tot açò fos poc, hem conegut la sentència del cas Erial: Zaplana condemnat a deu anys i cinc mesos de presó pels delictes de prevaricació, suborn, falsedat documental i blanqueig de capitals.
La condemna porta aparellades inhabilitació de disset anys per a exercir funció o càrrec públic i de tres anys per a l'exercici de la seua professió i multa superior als vint-i-cinc milions d'euros. Els casos de corrupció pepera al País Valencià mereixerien un capítol a part. Eduardo Zaplana esdevé el primer president de la Generalitat condemnat a presó per corrupte, bé que la sentència és recurrible. L'Audiència Provincial ha trencat l'hàbit dels tribunals valencians, que solen ser molt benèvols amb els polítics de dretes. I ara anem al capítol d'incoherències. Els portaveus de Podemos diuen que el bipartidisme té tota la culpa de la corrupció. ¡No! Aquesta és inherent al poder, ja sia estatal, autonòmic o local. Com que l'esquerra alternativa n'ocupa poc, no sol tenir molts casos, però Izquierda Unida, per exemple, s'ha vist esguitada en més d'una ocasió. Podemos abans i Sumar ara no han tocat massa poder; les seues carteres (Treball, Igualtat, Drets Socials, Cultura...) no es presten a la corrupció, que sol donar-se sobretot en ministeris que adjudiquen grans contractes. Alguns partits nacionalistes també han tingut els seus episodis de corrupció.
Altra incoherència és pretendre que l'oposició, per molt que haja estat corrompuda durant el pas pel poder, no exercisca el seu paper de control al govern. Es podrà discutir si allò que exerceix el PP és oposició o filibusterisme destructiu, però un govern sense oposició tindria mans lliures per a fer allò que li vingués en gana. Es pot opinar que el PP practica una oposició destructiva i mancada d'idees, per a enderrocar el govern al preu que siga —fent servir fins i tot, de manera malintencionada, l'ascendent sobre bona part de la judicatura i els mitjans de comunicació. Les persones d'esquerres tenim motius de sobres per a estar empipats per l'esbiaix de molts jutges, però el cas Koldo demostra que tots els governs, amb independència del seu color, han de ser controlats. El PSOE faria bé d'oblidar l'«¡I tu més!» i dedicar-se a governar, millorar el sistema judicial, solucionar el problema de l'habitatge, acabar amb l'exigüitat de molts salaris i aturar la degradació d'alguns serveis públics. Si no fa la seua feina, acabarà reeixint l'extrema dreta i el país s'encaminarà cap al totalitarisme. Llavors, sabrem quina cosa és un govern sense oposició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada