La casualitat ha volgut que Josep de Ribera haja estat d'actualitat els últims dies. D'una banda, hem pogut contemplar, a la Casa de l'Ensenyança, la Magdalena penitent. La cessió temporal de l'obra és part d'una iniciativa del Museo del Prado, "El arte que conecta", que escollí Xàtiva, al País Valencià, per al projecte d'aproximar algunes obres d'artistes espanyols i europeus a través de diferents museus de tot l'Estat. ¿Què podríem dir? Que la iniciativa sap a poc per tres motius: el Prado té moltíssimes obres de Ribera (noranta-quatre entre pintures indubtablement seues, atribuïdes, de taller, còpies, dibuixos i gravats); la pinacoteca ens podria cedir en dipòsit algunes que guarda als magatzems; la despesa de trasllat d'una obra com la Magdalena penitent, molt elevada (correu, embalatge, transport especial, assegurança), anava a ser la mateixa si el quadre romania a Xàtiva sis mesos. ¿Tant d'esmerç per a només trenta dies? En fi, encara podem gaudir fins al dimecres d'una de les millors obres del nostre compatriota Ribera lo Spagnoletto.
La Magdalena penitent crida l'atenció, perquè nega l'estereotip tenebrista i truculent de l'artista xativí. Sempre s'ha dit que només pintava martiris. Certament, el pintor fou influït durant la seua joventut pel naturalisme i els clarobscurs de Caravaggio, però pintaria durant la seua maduresa obres més lluminoses inspirat per Van Dyck, l'escola veneciana i alguns mestres bolonyesos. Al quadre exposat en la Casa de l'Ensenyança destaquen la composició en aspa (molt freqüent a la producció de Ribera i les obres barroques en general), la serenitat i la bellesa del rostre femení (tan allunyades del dramatisme de les escenes martirials), la lluminositat de figura i paisatge, els llambrejos del vestit blau i el mantell porpra... I és que l'artista pintà l'obra el 1641, en plena època de maduresa artística, a l'etapa final de la seua vida. Aquell any, pintà també el Sant Joan Baptista al desert propietat del Prado i no exposat al públic. Ambdues obres demostren que Josep de Ribera fou un artista més polifacètic del que crèiem. A seu taller, que degué ser gran, es realitzaven moltes còpies d'obres originals. Això planteja múltiples problemes d'atribució.
Una rèplica autògrafa o de taller és la còpia fidel d'una obra, feta pel mateix autor o autoritzada per ell. A hores d'ara, circulen al mercat de l'art escassos originals de l'Spagnoletto, però algunes cases de subhastes poc rigoroses no n'informen adientment. Vora el 80% de les obres de Ribera que se subhasten són rèpliques autògrafes o tenen problemes d'atribució. I el preu d'un original autèntic pot oscil·lar entre els 300.000 i el milió d'euros, depenent de les dimensions i l'estat de conservació. Explique tot açò perquè la casa Setdart va vendre dimarts passat un Martiri de Sant Sebastià procedent de la Col·lecció Granados per 75.000 euros més comissions —90.750 euros en total. Les fotos penjades a la pàgina web de la casa de subhastes no permeten fer afirmacions taxatives, però fa l'efecte que l'obra, atribuïda a Ribera, és una còpia de poca qualitat. Potser el preu d'adjudicació és la clau. El Museu de Belles Arts de València exposa un quadre semblant que també suscita dubtes. S'ha de dir, als qui opinen que l'Ajuntament de Xàtiva havia d'haver licitat per l'obra, que el nostre museu ja té vàries obres del taller de Ribera. ¿Calia una més?
No, no ens calen més obres de taller o còpies de mala qualitat. Qüestió distinta seria adquirir un Ribera "autèntic". Si l'Ajuntament volgués, tindria a l'abast canals d'informació sobre subhastes i preus de sortida. Alguns pensaran que és una animalada despendre 700.000 euros de les arques públiques en la compra d'un Ribera. No sé. Sovint, molts ajuntaments —el de Xàtiva també— gasten sumes elevades de diners en activitats —com ara l'actuació d'una estrella pop en festes— de les quals no queda res tangible un cop celebrades. En canvi, l'obra adquirida d'un pintor antic esdevindria un bé patrimonial inventariable que augmentaria de valor amb el pas del temps i atrauria visites a la ciutat. ¿Estic advocant per l'adquisició d'un quadre de l'Spagnoletto? No vull pecar d'il·lús, però la meua reflexió ve al cas. Aquest diari informà, fa poc, que l'Ajuntament de Xàtiva tenia superàvit, cosa incomprensible; el nostre consistori no és una societat anònima que haja de repartir dividend. Si sobren molts diners, alguns es podrien invertir en cultura, ¿no?
(publicat a Levante-EMV, el 05/10/2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada