Les carreteres de Geòrgia, ¡un espectacle!

Circular en cotxe per les vies urbanes i les carreteres de Geòrgia és tota una experiència. En el país només hi ha uns 100 km d'autovia, els quals uneixen Tbilisi i Khashuri, en la ruta cap a l'oest (a Kutaisi i Batumi). El conjunt de vies interurbanes està format, per tant, per carreteres convencionals, sense cap mitjana que separe els dos sentits de circulació. Algunes presenten bon estat de conservació, però altres es troben en pèssimes condicions. Una de les més transitades és l'anomenada Carretera Militar, que enllaça Tbilisi amb Vladikavkaz (Rússia). Abans d'arribar a la frontera, aquesta via passa per Stepantsminda, localitat als peus del mont Kazbeg (5047 m), la segona cota més alta de Geòrgia. La carretera ressegueix la ruta tradicional utilitzada per tots els invasors i els comerciants al llarg dels segles. Durant l'època soviètica, el traçat tenia la funció d'afavorir el trasllat ràpid de tropes terrestres russes, a través del Caucas, cap als territoris situats al sud de la serralada. En general, moltes carreteres georgianes travessen paratges muntanyosos (a penes hi ha túnels). Això obliga a tancar molts trams durant les nombroses nevades hivernals.

Els desnivells i el seguit de corbes allarguen la durada dels itineraris fins a límits molt tediosos. (Posaré un exemple. El trajecte d'uns 250 km entre Vardzia i Tskaltubo, localitat pròxima a Kutaisi, ens va costar de fer cinc hores.) Damunt, et pots trobar amb combois militars de carros blindats i vehicles pesats que fan maniobres. Això provoca embussos enormes, que s'agreugen pel costum local d'avançar per la dreta, envaint els vorals. El trànsit pel país caucàsic depara altres curiositats. Els georgians condueixen d'una manera molt temerària, quasi suïcida. Ningú no respecta la ratlla contínua. Em vaig afartar de veure com era ultrapassada per múltiples vehicles que obligaven a apartar-se els cotxes que venien en sentit contrari. En vàries ocasions, l'autobús en què viatjava el nostre grup estigué a mil·límetres de la col·lisió. Contemplar els avançaments en plena corba, sense respectar la ratlla contínua i a tota velocitat, provocava calfreds. De fet, ens vam topar amb algun accident greu. Quant al parc mòbil, es pot trobar de tot, cotxes molt luxosos —a Geòrgia també hi ha rics, com a tot arreu—, vehicles modestos i moltes relíquies de l'època soviètica
 

Durant els dies d'estada al país, vaig veure camions KRAZ de fabricació ucraïnesa, furgonetes UAZ 452, Bukhanka, o tot terrenys UAZ 469, Bobik, un Volga GAZ-24-10 i, sobretot, molts exemplars de les Lada Classic Series (els VAZ 2101, 2104, 2105, 2107). Aquests turismes, basats en el Fiat 124, van ser fruit de l'acord signat per la marca italiana Fiat i la russa VAZ. Se n'han produït milions d'unitats i encara continuen circulant per les vies públiques de nombrosos països satèl·lits o repúbliques de l'antiga URSS (Rússia, Bulgària, Geòrgia, Armènia, Cuba, Uzbekistan...). També circulen pel país caucàsic moltíssims vehicles de diverses classes i marques importats del mercat japonès de segona mà. Porten, per tant, el volant a la dreta. Els indicadors de carretera són escassos. Això sí, és omnipresent un senyal que indica la direcció i la distància a Sukhumi, capital d'Abkhàzia, territori controlat pels russos que ha establert un estat independent de facto. Els georgians el consideren part inalienable del seu país. (La Carretera Militar discorre a prop d'altre territori amputat, Ossètia del Sud.) Col·locar a totes les carreteres els senyals de direcció a Sukhumi és la forma simbòlica de reivindicar constantment la sobirania sobre una part perduda de Geòrgia que potser no recuperaran mai.

Finalment, sobta la presència d'animals solts (vaques, porcs, gallines, cavalls) a les vies urbanes i les carreteres. Les vaques són les autèntiques reines del país. Ocupen les calçades de totes les carreteres, a la muntanya o al pla, i de llurs travessies per les poblacions. En estiu, senten una predilecció especial pels ponts, perquè busquen la circulació d'aire fresc. Jo pensava que això només passava a l'Índia. Les vaig veure durant múltiples trajectes: entre Mtskheta i Akhaltsikhe; en Abasha, poble nadiu de Konstantín Gamsakhúrdia —escriptor i pare del primer president de la Geòrgia independent—, viatjant des de Kutaisi a Mestia; a les regions de Samegrelo, Svaneti, Kakheti... Els conductors estan acostumats a les vaques i elles, als conductors. Aquests toquen el clàxon i aquelles —o aquells; també hi ha vedells i bous— s'aparten. Es veuen cavalls solts als aparcaments. Geòrgia és un país pobre. Per tant, les vores de moltes carreteres estan plenes de gent que es guanya la vida venent hamaques, dolços típics, con ara la churchkhela, pa, fruita, sobretot síndries i raïm, teixits, records... ¡Tot plegat (trànsit, vaques, parades), un espectacle!