El monopoli de la violència

Ho va dir Max Weber: «L'estat té el monopoli de la violència.» Ahir a migdia, ho va repetir el ministre Fernando Grande-Marlaska. En realitat, és una forma abreujada de referir-se al monopoli en l'ús legítim de la força física, que pertany exclusivament a l'estat. Aquest ha de tenir legitimat, ha d'actuar al servei del bé comú. Sense legitimació, no hi ha estat democràtic, exerceix la violència un estat despòtic. La finalitat de la força és fer complir les lleis. ¿Quins són els principis jurídics que legitimen l’estat democràtic? N’hi ha molts. Tenim, per exemple, el principi de la bona fe o el d’autodeterminació. En realitat, principis com aquests permeten parlar de dret just o d’ètica del dret. Juristes com Karl Lorenz o Rudolf Stammler han teoritzat sobre això. Segons Lorenz, «La pretensió de ser obeït, ço és, la pretensió de vigència normativa d’un determinat ordenament jurídic, sols està justificada objectivament —fundada internament— quan aqueix ordenament és just.» De la qual cosa es desprèn que el ciutadà no estaria obligat a obeir el dret injust. Hi ha altre principi general, el del respecte recíproc, en què es basa l'estat democràtic. De nou, Karl Lorenz fa la següent reflexió: «Com més clarament coneixem els atzars, els interessos o les situacions de poder que han jugat un paper rellevant en l’establiment d’una regulació jurídica, més peremptòria és fa una pregunta: ¿per què ha de ser obligatòria aquesta regulació?» A diferència de les associacions de dret privat, l’estat és una corporació a la qual, generalment, no pertany el particular per virtut d’un acte voluntari d’ingrés i, per tant, d’una decisió de la seua voluntat. S’hi pertany perquè una llei estatal lliga la ciutadania a determinada situació de fet: el llinatge, el lloc de naixement... Es tracta, per tant, d’una condició personal, de caràcter forçós, que entra en contradicció amb el citat principi d’autodeterminació. Damunt, l’estat intervé en la vida dels particulars molt més profundament del que pot fer-ho qualsevol corporació privada. L’estat s’arroga també el dret d’executar coactivament les seues ordes. El sotmetiment del ciutadà individual al poder de l’estat —especialment la condició forçosa de membre— no pot ser considerada, sense més, com “dret just”. Hi ha circumstàncies, per tant, en què està plenament justificada la desobediència a l'estat. Dic tot açò perquè he sentit aquests dies com alguns líders teòricament demòcrates i socialistes —fins i tot amb bona formació jurídica— afirmen que s'aplicarà la llei amb tot el rigor a persones que senten vulnerats els principis de bona fe, autodeterminació i respecte recíproc. El ministre Grande-Marlaska ha recordat fins i tot el monopoli estatal de la violència —podria haver modulat el llenguatge i haver parlat de força física. En vista d'aquestes declaracions, crec que la crisi catalana porta camí d'eternitzar-se, bé que des de l'Estat espanyol es pense que s'ha acabat.