Açò no és una festa, és la revolució

A Lleida —o a Girona, no sé—, un grup de gent pacífica es va interposar entre els policies i uns joves disposats a enforntar-se amb les unitats antiavalots. Els mitjancers volien impedir escenes de violència. Els joves els van amollar: ¡Aneu-vos a casa. Açò no és una festa, és la revolució! Jo crec que aquesta frase defineix molt bé allò que està passant a Catalunya. El jovent ha perdut la paciència. Ha vist com el pacifisme no duu enlloc. Gent tan pacífica com Junqueras, Cuixart i Sánchez estan condemnats a molts anys de presó. La polícia nacional i la guàrdia civil exerciren una brutalitat desmesurada l'1 d'octubre de 2017. Aquell dia, van ferir, de diversa consideració, 1.066 persones, 23 d'elles majors de 79 anys i dues menors d'11. El passat dia 14, durant la gran manifestació que col·lapsà l'aeroport del Prat, es repetiren els episodis innecessaris de brutalitat policial. El jovent veu com els partits polítics independentistes no es posen d'acord. I els mossos d'esquadra ja actuen igual que les forces policials espanyoles. S'ha pogut constatar aquests dies.

Malgrat la possible presència d'infiltrats a les concentracions de protesta contra la sentència del procés (agents dels serveis secrets, policies vestits de paisà, elements de l'extrema dreta), no cap dubte que els joves independentistes protagonitzen els aldarulls nocturns; han decidit que ja no van a suportar passivament la repressió indiscriminada i violenta de l'Estat. ¡S'han revoltat! L'antropòleg Manuel Delgado fa aquestes reflexions: «Els disturbis són una expressió de ràbia col·lectiva, conseqüència d'una situació frustrant. Els participants no són fanàtics embogits que s'abandonen a la destrucció. S'expressen violentament perquè arriben a la conclusió que és l'única manera d'aconseguir que els facen cas. La diferència amb els fets del 20 de setembre de 2017 és la capacitat de control que hi hagué en aquella ocasió. Per la nit, després de tot un dia de concentració davant la Conselleria d'Economia, el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, i el llavors president de l'ANC, Jordi Sànchez, van decidir desconvocar la protesta per tal d'evitar tensar la corda, motiu pel qual, paradoxalment, han estat condemnats a nou anys de presó.»

Els procediments revolucionaris no es justifiquen per l'objectiu perseguit —el fi no justifica els mitjans—, sinó per la utilitat. Totes les revoltes fan servir algun tipus de resistència a l'autoritat. Ara bé, ¿quina és més útil, la resistència activa o la passiva? Els protagonistes de la revolta a Catalunya pensen que la resistència passiva no ha servit de res. Fins ara, l'activa tampoc tenia massa utilitat. Maig del 68, posem per cas, acabà en una victòria electoral del general Charles de Gaulle. Però els joves catalans que s'oposen a les forces policials lluiten per un objectiu diferent, el de l'alliberament nacional. I se'n surten molt bé al món globalitzat. Saben que els manifestants d'Hong Kong o l'Equador han aconseguit algunes de les seues reivindicacions. Tenen molta destresa amb les noves tecnologies. El govern de Catalunya està entre l'espasa i la paret. Intenta no perdre el comandament dels mossos. Vol evitar més represàlies per part de l'Estat. Tem que s'aplique la Llei de Seguretat Nacional. A partir d'ara, però, difícilment hi haurà contenció.

Els protagonistes dels aldarulls ja no fan cas ni a la plataforma Tsunami Democràtic, que només propugna accions pacífiques. ¿Durarà molt la revolta? ¿Aconseguirà algun objectiu? És difícil saber-ho. Fins ara, la resposta de l'establishment espanyol —menyspreu, negativa al diàleg, apel·lació exclusiva a les mesures judicials i policials, desig de proscriure la diversitat, negació de les aspiracions nacionals catalanes— només ha aconseguit d'agreujar el problema. Ningú no sembla recapacitar sobre la ineficàcia de la recepta. Clar i ras, l'Estat busca una derrota absoluta del catalanisme. El vol agenollat. Per a acabar-ho d’adobar, faltava la campanya electoral. Tradicionalment, tots els partits centralistes aprofiten Catalunya per a traure vots en altres comunitats autònomes. És possible que Pedro Sánchez s'haja inclinat per una nova convocatòria electoral perquè pense que l'aplicació de mà dura en el conflicte català li donarà molts vots el pròxim dia 10. ¿I si s'equivoca? En qüestions de llei i ordre, la dreta sempre duu les de guanyar. En fi, una escalada de la repressió podria allargar indefinidament el conflicte i les revoltes.