dissabte, 11 de juny del 2016

¿Salafistes a Xàtiva?

A primeries de 2015, vaig publicar en aquestes mateixes planes una columna titulada "Veïns desconeguts" en què em feia diverses preguntes sobre la comunitat musulmana xativina. Ves per on, el passat dia 3, l'agenda de la Casa de Cultura anunciava unes conferències sobre terrorisme gihadista. Em semblà que les xerrades podien ser interessants. Pagava la pena d'anar a escoltar. Un dels ponents era Abderrahman Sidi Brahim, portaveu i secretari de la Comunitat Musulmana per la Pau. «Tal vegada s'aclariran els meus dubtes», vaig pensar. Efectivament, el portaveu del col·lectiu islàmic donà resposta als meus inerrogants. Abans de començar la seua exposició, es presentà de la següent manera: «Bona nit. Sóc Abderrahman, musulmà i salafista.» ¿Salafista? Potser convinga explicar als lectors quina cosa és el salafisme. És una doctrina rigorista que predica l'observança estricta de l'Islam. Parteix d'una creença utòpica: que és possible restaurar la puresa religiosa dels primers moments després de la revelació al Profeta Muhàmmad.

Els antecedents del salafisme són molt antics. Una de les quatre escoles jurídiques ortodoxes de l'Islam, la malikita, ja es caracteritzava pel rigor extrem; prohibia l'especulació intel·lectual en els casos no prevists. La seua doctrina es basava en tres pilars: la paraula del Profeta, l'Alcorà i el «no ho sé». En temps de l'emir Hisam I, s'introduí en al-Andalus el fiqh (dret) malikí. Els alfaquins cordovesos eren partidaris acarnissats d'una doctrina que tallava les ales a teòlegs i filòsofs. Bé que la intransigència i l'estèril casuística malikita foren censurades per molts intel·lectuals, emirs i califes hagueren d'adoptar sovint una actitud contemporitzadora. Al-Mansur, en canvi, per tal d'afermar el seu poder, buscà el recolzament dels cercles malikites exhibint públicament una religiositat estricta. El cabdill esporgà de llibres herètics la biblioteca d'al-Hakam II. Molts savis, escriptors i científics s'hagueren d'exiliar. (Fou el cas del poeta Ibn Hazm, que s'amagà a Xàtiva, on va escriure la seua obra més coneguda, Tawq al-hamāma, El collar de la coloma).

Es considera, però, que el salafisme nasqué amb un jurista del segle IX, Ibn Hanbal, autor de la primera interpretació literal de l'Islam basada en l'autoritat dels salaf (ancestres) i la condemna a la innovació teològica. En el segle XIV, Ibn Taymiyya, que odiava jueus i cristians, reprengué les idees d'Ibn Hanbal. El salafisme modern té com a referents dues figures dels segles XVIII i XIX, Ibn Abdu-l-Wahhab i Ŷamal al-Din al-Afghani. Per al primer, el declivi dels països musulmans és conseqüència d'haver oblidat la lectura literal de l'Alcorà, el missatge original del Profeta. Ibn Abdu-l-Wahhab s'alià amb Ibn Saüd, fundador del llinatge dels Saüd. El wahhabisme acabà sent oficial en Aràbia Saudita i s'exportà pertot. Els seus adeptes imiten la forma de vestir del Profeta i preconitzen l'aplicació integral de la xaria en qüetions com la separació estricta de sexes. (Ara m'explique la presència als carrers xativins de barbuts amb barret de randa i gel·laba fins a mitja cama.) El corrent és hegemònic a l'Islam sunnita —i ja ha arribat a Xàtiva, pel que es veu.

El salafisme rebutja la democràcia i el laïcisme, i prohibeix les expressions de devoció popular. Però tornem a l'inici. A la Casa de Cultura, el senyor Sidi Brahim descartà qualsevol relació de l'Islam amb el terrorisme de Daesh i entonà un cant a la convivència pacífica. Sí, és clar que no podem confondre Islam amb terrorisme. Ara bé, el gihadisme és fill esgarriat de salafisme —com els khmers rojos ho foren del comunisme. És més: la violència no sempre s'exerceix físicament. Negar l'altre —Sidi Brahim va dir que els xiïtes no són musulmans— també és una forma de violència. ¿I què dir de la negació de drets a la dona? El jove coordinador de les ponències demanà que aplaudírem el representant musulmà quan aquest encara no havia pres la paraula. El presentador es precipità. El govern de Tunísia, posem per cas, deu pensar que els missatges salafistes xoquen amb els valors democràtics; l'any passat, arran d'un atemptat, tancà vuitanta mesquites salafistes. I és que el fonamentalisme religiós, bé que es reclame pacífic, és un perill.

(publicat a Levante-EMV, el 11/06/2016)

3 comentaris:

Aherbon ha dit...

Bon dia Ximo,

Soc, Àlvaro, coordinador de les conferencies, i en alguns punts estic d'acord amb tu, però en altres no tant.

En primer lloc, aquestes persones mereixíen un aplaudiment i ben fort per ser particeps de l'acte i per tindre la valentía de enfrontarse a un públic, en la majoría dels cassos escèptic, per a transmetre el seu punt de vista. El col.lectiu musulmà sofreix dures crítiques per part de gran part de la població no musulmana arràn els actes que altres "musulmans" efectúen a altres llocs del globus. Ells, en compte de tancar les seues portes a una aparició pública que podría ser malentesa, es volcaren amb la iniciativa i ajudaren en tot el que pogueren.

Es cert que la religió musulmana pateix alguns conflictes interns, i moltes particions, pero la diferencia entre uns musulmans i altres, es la forma en que afronten eixes diferencies. La violencia no la única eina dels musulmans per a mostrar la seua contrarietat personal front a altres interpretacions del islam.

Es veritat que els gihadistes son salafistes (seguint la terminología) pero també podem trobar exemples d'extremisme religiós a altres creencies. Qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra. Una cosa es ser salafista y una altra ben diferent es ser gihadista. Una cosa no implica la altra. Una cosa es ser catòlic y una altra ben diferent es ser "Amish".

Et recomane llegir "Historia dels Arabs" d'Albert Hourani, on podràs trobar una visió molt acertada de la corrent salafista.

Per acabar, si tens algun dubte sobre el que es va parlar a les conferencies, estaría ple d'orgull de parlar amb tu i poder aclarir-te'l.

Gracies per el teu escrit en relació a les conferencies, i solament aconsellar-te no exaltar algunes idees perjudicials per a altres persones, i primerament comentar eixes incògnites que et romanen al cap amb les persones relacionades.

Una salutació.

Ximo ha dit...

Bon dia, Álvaro. Normal que hi haja discrepàncies. Un món monocolor seria ben avorrit. Els representants del col·lectiu islàmic que acudiren a les conferències no s'enfrontaven —si la memòria no em falla; han passat quasi cinc mesos— a una assistència multitudinària i hostil. En tot cas, allò més habitual en un acte públic és aplaudir les intervencions de desconeguts quan aquestes hagen acabat, si han complagut l'audiència.

No sóc una persona religiosa, però he escrit sovint sobre el fenomen religiós, de manera genèrica i prestant especial atenció al cristianisme i a l'islam. Les meues opinions sempre han estat molt matisades. Només solc criticar les actituds extremistes. Que el col·lectiu musulmà siga objcte d'animadversió per culpa —entre d'altres raons— de les atrocitats que cometen algunes de les seues ovellles esgarriades no pot ser impediment per a parlar amb llibertat.

Des del meu punt de vista, els salafistes són integristes. Si busquem analogies en el cristianisme, hauríem d'esmentar algunes sectes radicals protestants d'Estats Units o els quicos catòlics espanyols. Evidentment, integrista i terrorista no són la mateixa cosa. Crec que ho deixava clar en el meu text. He viatjat per alguns països de majoria musulmana —per la República Islàmica d'Iran, posem per cas. No sóc una persona islamòfoba. M'agraden la cultura i el tarannà hospitalari de les gents de les nacions musulmanes. Ara bé, no suporte l'integrisme. En aquest mateix blog vaig penjar altra entrada titulada Salafisme.

Durant la seua intervenció, el senyor Abderrahman Sidi Brahim va dir que els xiïtes no són musulmans. Em quedí amb ganes de fer-li alguna pregunta, però el torn obert d'intervencions s'acabà massa ràpidament. En qualsevol cas, he de reconèixer que les conferències eren escaients. T'anime a seguir organitzant aquesta mena d'esdevenimets. Moltes gràcies per recomanar-me la lectura d'Història dels Àrabs, d'Albert Hourani, i pel teu oferiment d'aclarir-me dubtes. De moment, no en tinc cap.

Això sí, el teu consell final no trobe que siga massa encertat. Dones a entendre que tu estàs en possessió de la veritat, que jo parle d'oïdes, que estic poc informat i que exalce idees pernicioses. No t'ho prendré en compte. És possible que no hages volgut dir aixíò

Rep la meua afectuosa salutació.

Aherbon ha dit...

Bon dia Ximo,

En cuant a la situació de les conferencies, encara que allí no es trobaren amb una multitud, la idea previa era que hi hauría molta gent ( una pena que no fora així), però vuic recalcar que el fet de l'aplaudiment (en la meua opinió) no estigué fora de lloc, ja que s'agraeix la seua participació.

En segon lloc, m'alegre que hages pogut veure la realitat dels territoris àrabs per tu mateix, així es pot entendre que no hi ha homogeneitat a aquestos llocs, la diversitat es constant a tot arreu.

D'altra banda, en la meua opinió, el fet de que alguns sectors de l'islamisme siguen extremadament rigurosos en les seues creencies, no es el quit de la questiò, almenys mentre no evoquen actituds violentes, que no es el cas.

Em plau que les conferencies et crearen incertesses, i haguera estat molt acertat que ho comentares amb el senyor Abderrahman, ja que, potser, la imatge que observares a les conferencies no fou la que es correspòn millor amb ell. Esta clar que cada interpretació de l'islam es troba enfrontada amb l'altra, i el fet de que els inicis de dicha religiò siguen tan difosos, i que la seua predicació es fera durant mes de un sigle de forma oral, tampoc son factors que ajuden a fomentar una unanimitat respecte a alguns temes.

Pero per ficarte un exemple de que el rigorisme es parcial, els participants musulmans a les conferencies, em traslladaren la seua adversiò front a les práctiques saudís o dels denominats emirats àrabs, que com molt be sabràs, son l'estandart del rigorisme islamista. Per tant, no solament es una contradicció front als chiites, sino front a aquells, que fan una mala pràctica (segons les seues creencies) dels dictamens de l'islam.

Gracies per els teus ànims, i no malinterpretes les meues paraules, solament volía dir que algunes paraules, per a oids proclius al racisme i a la crítica, poden ser utilitzades de forma incorrecta, i per tant hi ha que anar amb compte amb alguns temes. Em disculpe si et sentires ofés, per a res era la meua intenció, i molt menys volia transmetre altanerisme o egocentrisme.

Moltes gracies per la teua resposta, i ens vegem en pròximes conferencies.