dissabte, 18 de juny del 2016

Geni i figura

A finals de 1922, l'arquebisbe Enrique Reig Casanova era creat cardenal. La diòcesi de València tornava a estar presidida per un valencià revestit de porpra (la família de monsenyor Reig era originària d'Agullent i ell havia cursat estudis de batxillerat a Xàtiva). L'estranya coincidència durà poquíssim. Uns dies després, monsenyor Reig era nomenat arquebisbe de Toledo, seu primada de Castella (la de l'antiga Corona d'Aragó era Tarragona). L'arquebisbat de València no tornaria a estar governat per un porprat fins a 2007, any en què fou creat cardenal l'arquebisbe Agustín García-Gasco. A més, hauríem d'esperar fins a l'any 2014 per a vuere un pastor del ramat catòlic valencià nascut a la seua terra, el cardenal Antonio Cañizares Llovera —si és que una persona nascuda a Utiel pot ser considerada valenciana de debò. Per una estranya mania de la jerarquia catòlica, la càtedra arquebisbal de València sol estar ocupada per forasters, per monsenyors que, en conseqüència, no saben parlar la nostra llengua.

En canvi, moltes diòcesis balears i catalanes estan regides per prelats valencians: Joan Piris i Salvador Giménez Valls, bisbes de Lleida; Xavier Salinas, presumptament amistançat amb la seua secretària, bisbe de Mallorca; Vicent Juan, bisbe d'Eivissa; Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat; Enric Benavent, bisbe de Tortosa... Recordem també que altre valencià, el cardenal Ricard Maria Carles, fou arquebisbe de Barcelona durant catorze anys. Caldria destacar, a més, altra circumstància cridanera: molts dels pastors que han regit l'arxidiòdesi de València s'han caracteritzat pel seu reaccionarisme, tant polític com religiós. En aquest sentit, el cardenal Antonio Cañizares sembla seguir tota una tradició de segles. ¡Fins aquí arriba la mala sort dels catòlics valencians! Es podrà dir que vivim en un país democràtic on tot el món té dret d'expressar lliurement les seues idees i les seues opinions. És clar. Però —sempre hi ha un però— un pastor d'ànimes hauria d'astalviar-se pronunciaments massa radicals.

Entre els catòlics valencians, la diversitat de situacions personals, maneres de pensar i opcions polítiques és molt ampla. El seu cap espiritual hauria de representar-los tots. Tanmateix, monsenyor Cañizares sembla representar només l'ala més reaccionària del seu ramat. A ningú no pot estranyar, per tant, que les esglésies estiguen cada vegada més buides. El cardenal té la virtut de clavar-se en tota mena de jardins. El llistat de sortides de to és extensíssim. Podem recordar-ne algunes: arran de la darrera diada de Catalunya, organitzà a la Seu una vigília per la unitat d'Espanya (Dios quiere la unidad, va dir); titllà d'invasió l'arribada de refugiats sirians, els comparà amb el Cavall de Troia i dubtà que tots estigueren realment perseguits al seu país d'origen; advertí que l'imperi gai, el feminisme i alguns dirigents polítics —podem imaginar a quins es referia— volen acabar amb la familia cristiana; cridà a la desobediència civil (a desobeir les lleis basades en la insidiosa ideologia de gènere)...

Ja va sent costum que el cardenal, després d'haver llançat un dels seus exabruptes, es revestisca de cristiana humilitat —fingida, fa l'efecte— i demane disculpes a tots aquells que s'hagen pogut sentir ofesos per les seues paraules. L'actitud del prelat és una mica immadura —o hipòcrita, no sé. Demanar disculpes està bé, sempre que no s'abuse del procediment. Seria més aconsellable, des del punt de vista de la caritat cristiana, pensar-se bé les coses abans de dir-les. El col·lectiu gai, posem per cas, és molt vulnerable; proliferen les agressions homòfobes (el terrible atemptat terrorista d'Orlando ho posa de relleu). Monsenyor Cañizares, com tots els fanàtics d'una causa, justa o injusta, no llig bé la realitat. Me recuerdan ustedes los tiempos de Franco, escriví en dues cartes dirigides al president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, i a la seua vicepresidenta, Mònica Oltra, després que els dos polítics criticaren l'homilia en què l'arquebisbe denunciava l'imperi gai. ¡El súmmum de la desmemòria!

Que jo sàpia, l'Església espanyola no fou aliena a la censura i la repressió franquistes. En tot cas, la comparació del prelat no és gens encertada. Sortosament, ara, qualsevol persona —el president de la Generalitat també— pot criticar la jerarquia eclesiàstica. ¡Faltaria més! Reaccions com la de l'arquebisbe de València no són noves. Es produeixen sempre que un líder polític critica les declaracions o el sermó d'un bisbe. Com que ja he parlat sobre això alguna vegada, vaig a estalviar-me paraules. La conferència episcopal ha apel·lat a la llibertat d'expressió per a justificar les sortides d'Antonio Cañizares. Doncs bé, aqueixa mateixa llibertat d'expressió permet que les declaracions bisbals puguen ser criticades pels representants legítims dels ciutadans. Si no vol rebre-les —com no les rebia el seu antecessor, monsenyor Osoro— l'actual arquebisbe de València hauria de moderar els seus pronunciaments públics. Atesa la seua trajectòria, no crec, però, que ho aconseguisca. Geni i figura...

3 comentaris:

Anònim ha dit...

El Cardenal opina que les lleis relacionades amb l' ensenyament de la sexualitat infantil a les escoles, impulsades per sectors de l'àmbit gai, estan fent molt de mal a la família tradicional, i o diu públicament. Però li posen i admeten querelles criminals per expressar la seua opinió. De l'Esglesia es poden dir totes les coses, que per falses, difamatòries o crudels que siguen, ahí sí que hi ha plena llibertat. Alguna cosa está descompensada.

Ximo ha dit...

El cardenal és molt lliure de pensar allò que vulga. I alguns som perfectament lliures d'opinar que està equivocat. Jo m'he dedicat molts anys a la docència en el sector públic i he de dir que, d'acord amb la meua percepció, hi ha un dèficit terrible d'educació sexual. És a dir, que no se sol donar cap tipus d'educació sexual, ni impulsada pels sectors heterosexuals, ni pels gais, ni per ningú. Ara bé, a l'hora de donar educació en valors, se sol dir als alumnes que s'ha de ser respectuós amb la diversitat (d'identitats sexuals, de modalitats familiars, de cultures, de creences...). Els docents segueixen, ni més ni menys, el mandat constitucional. També trobe exagerades les al·lusions a un hipotètic "imperi gai". Això és veure fantasmes on no n'hi ha; la societat continua sent molt masclista. Jo mai no hauria presentat una denúncia en fiscalia contra Cañizares, però s'hauria de reconèixer que el cardenal se'n passa sovint més de dotze estacions. Que estiga a les conseqüències —que seran igual a zero, ja t'ho dic jo.

Carmeta ha dit...

A mi em sembla que, si el cardenal té llibertat per a ofendre un col·lectiu, públicament, des del púlpit (sabent la transcendència que tindran les seues paraules), ningú no pot esperar que les ofeses estiguen de braços plegats i no contesten. Quant a la querella, recordem el cas de Rita Maestre. Si al cardenal no li passa res, hauré de donar-li la raó a l'anònim: alguna cosa està descompensada.