dilluns, 16 de juny de 2014

Incompatibilitats

Al PSOE, que ja estava immers en una crisi, li ha sortit un nou front. En haver-se produït l’abdicació del rei, una part de la ciutadania reclama la convocatòria d’un referèndum, per decidir la forma de l’Estat, monàrquica o republicana. Molts militants i simpatitzants socialistes són obertament republicans, però Rubalcaba i la direcció del seu partit s’han manifestat a favor de deixar les coses com estan. Els socialistes —tot i abstenir-se en la votació del títol II, dedicat a la corona, durant els treballs de redacció de la Constitució de 1978— van acceptar finalment la “transacció” que fou en realitat la Transició: oblit en canvi de legalitat; acceptació de la forma monàrquica d’estat en canvi de participar al repartiment del pastís del poder. Com a resultat d'aquella transacció, nasqué el marc que assegurava l’hegemonia de la dreta reformista i l’esquerra socialdemòcrata, encarnada pel PSOE, llavors en ple procés de reconstrucció gràcies a l’ajuda econòmica del SPD alemany. Es ficaren les bases del bipartidisme. Fins ara, al PSOE li havia anat molt bé amb aquesta fórmula: quaranta anys d’alternança de dues forces hegemòniques —cada cop més escorades cap a la banda dreta de l’espectre— que mai no han posat en qüestió el sistema.


A causa d’aquest acord, els ciutadans haguérem d’acceptar o rebutjar tota la Constitució en bloc. No poguérem manifestar-nos per separat sobre la forma d’estat monàrquica o republicana. Els partidaris de la monarquia basaren la seua opció en raons com ara el fracàs de la forma republicana, la tradició secular, la utilitat del model monàrquic, el seu caràcter arbitral, la seua neutralitat, el consens que podia propiciar entre els ciutadans... Totes aquestes raons —no cal dir-ho— són perfectament discutibles; també tenien tradició secular monàrquica països del nostre entorn (França, Itàlia, Alemanya...) i avui són repúbliques avançades. En realitat, la poc edificant monarquia borbònica i els seus avatars han estat el catalitzador de la tempestuosa història contemporània de les Espanyes, plena de guerres, absolutisme, ignomínia, espoli de les arques públiques, colps militars, caciquisme, discriminació, dictadures, crisis, endarreriment econòmic i social, incultura i un llarg etcètera. D’altra banda, la dreta reaccionària i els defensors de la monarquia —sovint aliats— no foren en absolut aliens al fracàs de la II República.

Cal destacar, però, el vessant filosòfic inherent a la forma d’estat. La monarquia és inseparable de l’altar, de l’espasa i, sobretot, l’ADN. Hom podrà argüir que això són qüestions simbòliques, però els símbols són importants. En un Estat que es proclama constitucionalment aconfessional, els ciutadans no haurien d’aguantar que el seu cap presidisca, amb uniforme militar, tota mena de cerimònies religioses o que s’agenolle a besar l’anell del papa. I encara hi ha coses pitjors: el privilegi de ser príncep hereu per haver nascut al si de la família reial topa amb la igualtat radical dels espanyols que proclama la Carta Magna; la preeminència del baró sobre la dona, a l’hora d’heretar la corona, no s’avé amb el principi de no discriminació per raó de sexe, raça, extracció social, etc. No es comprèn, per tant, que la cúpula socialista accepte la imposició d’una forma d’Estat, la monàrquica, que descansa en fosques elucubracions de caire supersticiós o metafísic que tenen més a veure amb les gònades i les creences religioses que amb la raó. Les idees monàrquiques i socialistes haurien de ser radicalment incompatibles.