dijous, 27 de juny de 2013

Saetàbia, una nova república (II)

La comissió encarregada d’estudiar el procés de transició cap a l’estat propi tenia una feina ingent. Havia d’estudiar, entre d’altres, les següents qüestions: forma d’estat; denominació del nou país; llengua oficial; símbols; moneda; reconeixement diplomàtic; pertinença a organismes supranacionals; model econòmic i social... El primer assumpte que suscità llarguíssims debats fou el lingüístic. ¿Aixàtiva havia de tenir alguna llengua oficial? ¿Quantes? Les opinions dels membres de la subcomissió encarregada de l'epígraf estaven dividides. Alguns comissionats eren partidaris d’una solució britànica: a la futura constitució saetabiana no havia de figurar cap llengua oficial, bé que totes les administracions i els mitjans de comunicació públics farien servir la llengua pròpia del país. Altres preferien consagrar l’oficialitat de l’idioma en el text constitucional. Finalment, un tercer grup de comissionats opinava que la carta magna havia de declarar igualment oficials l’idioma propi i la llengua celtibèrica, majoritària entre immigrants i certes capes de la població. Això sí, el nom del parlar autòcton fou objecte d’inacabables i acalorades discussions: segons uns, s’havia de dir català; segons altres, aixativí —tot i reconèixer que formava part del sistema lingüístic que els estatuts d'autonomia dels diferents territoris celtibèrics de l'antiga Confederació Mediterrània reconeixen com a propi. Alguns comissionats portaren les coses a l’extrem; reclamaren que es digués contestà —exposant una estranya teoria filològica: l’idioma de la contrada ja es parlava al segle VI aC. Fins i tot es contemplà la possibilitat de recuperar la denominació de llengua llemosina. Els partidaris d’aquesta opció afirmaven amb rotunditat que el parlar aixativí formava part d’un únic diasistema que s’estenia des de Garait fins a Guardamar.