dijous, 13 de juny de 2013

Contradiccions aparents

Darrerament, hem assistit a episodis una mica estranys. Em referisc a les jubilacions forçoses d’alguns funcionaris. En Madrid han estat jubilats forçosament 700 metges. A casa nostra, la Conselleria de Sanitat haurà de readmetre una auxiliar d’infermeria que havia jubilat als 65 anys. El TSJ considera que les autoritats sanitàries no van tenir en compte un informe que declarava l’auxiliar apta per a seguir treballant. La dona tenia la seua plaça en un centre de salut pròxim a València. ¿Què tenen d’estrany episodis com aquests? Que constitueixen una contradicció aparent: d’una banda, els governs de dretes anuncien que l’augment de l’esperança de vida obliga a allargar l'edat de jubilació fins als 67 anys; d’altra, decideixen jubilar forçosament persones que manifesten la seua voluntat de continuar treballant. En altres paraules: diuen una cosa i fan justament la contrària.

En literatura, aquesta manera de procedir remetria a figures retòriques com la paradoxa o l’oxímoron —enunciat en què apareixen unides paraules de sentit contrari: “docta ignorància”, “silenci sonor”. ¿Quins són els motius reals de les decisions aparentment contradictòries dels responsables polítics peperos? L’explicació és senzilla. El baby boom dels anys cinquanta exigí augmentar enormement serveis públics essencials com la sanitat o l’ensenyament. A fi d’atendre’ls degudament, calgué crear moltes places de personal docent i sanitari. Aquestes places sortiren a oposició durant la dècada dels setanta. Molts dels funcionaris que aprovaren aquelles oposicions ja han complit els 65 anys o estan a punt de complir-los. El govern no vol, de cap manera, allargar la vida laboral d’aquestes persones; vol que es jubilen, per tal d’amortitzar places i estalviar-se una gran quantitat de diners.

S’ha de tenir present que aquests docents i sanitaris cobren uns emoluments elevats, perquè amuntonen triennis, tots els sexennis possibles o altres tipus de retribucions complementàries. Al sector privat, les pensions surten de la caixa de la Seguretat Social, molt esquifida a causa d’una enorme baixada d’afiliacions. En canvi, les pensions dels funcionaris de carrera surten de la seua mutualitat (Muface), menys afectada —com que un funcionari amb l’oposició aprovada no pot ser acomiadat, les cotitzacions a Muface no han baixat significativament. A més, el govern central aplicarà a les pensions presents i futures dels treballadors públics, si convé, el coeficient de sostenibilitat, és a dir, el mecanisme amb què es pensa rebaixar la pensió de tothom. Per tant, ni paradoxes, ni oxímorons, ni res. Aquest degoteig de notícies relacionades amb la jubilació forçosa de funcionaris respon a una estratègia deliberada.

Tot està perfectament planificat. La jubilació de funcionaris que estarien disposats a  treballar fins als setanta anys és una nova mesura destinada a reduir les prestacions dels serveis públics essencials. Però clar, com que l’actual legislació sobre jubilacions és probablement inconstitucional, l’estratègia dels governs central i autonòmic està sent corregida pels tribunals. En altra entrada, ja recordava que l’article 14 de la Carta Magna diu el següent: «Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.» L’edat, una circumstància personal, no pot ser motiu de discriminació. L’edat de jubilació hauria de ser, per tant, voluntària. La llei, en tot cas, hauria de preveure l’edat a partir de la qual es puga sol·licitar el retir voluntari amb plenitud de drets passius, però res més.