Lletra i música conegudes

En agost de 2008, vaig viatjar a Istanbul. Els actuals esdeveniments que es viuen a la ciutat turca m’han fet rememorar aquell viatge. Guarde unes impressions magnífiques de la meua estada a l’antiga Bizanci. Hi vaig romandre una setmana. Vaig comprovar que la gran urbs és un veritable pont entre Orient i Occident. En molts aspectes, Turquia era, fins al triomf electoral de Recep Tayyip Erdoğan, un país occidentalitzat. En principi, l’arribada al poder de l’islamista AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament), formació del primer ministre, semblà un pas endavant cap a la democratització de Turquia. Erdoğan s’afartà de repetir que l’AKP era equivalent als partits democratacristians de l’Europa occidental. Però això no és totalment cert.

Turquia era, abans de l’arribada dels islamistes “moderats”, un estat laic (en aquest sentit, més avançat que el nostre). Bé que el 90% de la seua població és nominalment musulmà, el país té una llarga tradició de laïcisme. La constitució prohibia difondre la religió en les escoles (a les nostres, en canvi, sempre s’ha ensenyat religió). El model laic turc s’inspirava en la laïcité francesa. L’estat controlava, a través d’una direcció d’assumptes religiosos, les mesquites i els clergues musulmans. Ara bé, Turquia ni tenia  religió oficial ni en promovia cap. Reconeixia la llibertat de culte (de l’islam i de les diferents minories religioses: cristians ortodoxos grecs, siris i armenis, cristians catòlics i protestants, jueus i yazidites). Les confessions, que gaudien de protecció estatal, tenien explícitament prohibit participar en política a través de partits religiosos.

Doncs bé, el partit d’Erdoğan ha dinamitat el laïcisme de manera gradual: ha derogat les normes que prohibien portar hiyab i símbols polítics o religiosos als edificis oficials, les escoles i les universitats (aquestes normes havien estat declarades legítimes pel Tribunal Europeu de Drets Humans en novembre de 2005); ha introduït l’ensenyança de l’Alcorà a les escoles primàries; ha anunciat la prohibició del consum d’alcohol... En fi, el polític islamista desitja perpetuar-se en el poder fins a la pròxima dècada, recolzant-se en una nova constitució presidencialista. Però una part important de la societat rebutja la deriva antidemocràtica i la creixent intromissió islamista en la vida privada de la gent. L’APK, que ha marginat les elits laiques que dirigien la república des de l'època d'Atatürk, està obsessionat amb la religió. En definitiva, el govern turc ha pres un rumb autoritari i ultrareligiós.

Les protestes que van esclatar a Istanbul —l’urbs més cosmopolita de Turquia—, en saber-se que el govern d’Erdoğan volia destruir una zona verda de la plaça Taksim, per a bastir un centre comercial, són l’enèsim símptoma del malestar ciutadà. L’actuació desmesurada de la policia, els morts i els ferits, els manifestants i els periodistes detinguts, i les lleis antiterroristes arbitràries responen a l’autoritarisme del primer ministre, que ha consolidat, al llarg d’una dècada, el seu control sobre l’aparell de l’estat i els mitjans de comunicació. En començar les protestes, el mandatari turc renuncià al centre comercial i anuncià que construiria una mesquita a la plaça Taksim. Però ha decidit, finalment, de no transigir. Ha titllat els descontents de rècua de facinerosos. (¿De què em sonarà a mi tot açò?) Hi haurà, per tant, centre comercial i mesquita.

¿Més mesquites? Alçar una mesquita nova a Istanbul seria com construir una església nova a Roma; encara que hom sentís missa, cada dia de l’any, en un recinte sagrat distint, no podria conèixer totes les esglésies romanes. Durant la meua estada a Istanbul, recorde haver-me allotjat en un hotel situat al número 77 de la Yeni Çeriler Caddesi (Avinguda dels Geníssers), enfront del Gran Basar. Al voltant d’aquest hotel hi havia no menys de deu mesquites grans, mitjanes i petites (les més grans eren la Beyazit Camii i la Nuruosmaniye Camii). N’hi ha centenars per tota la ciutat. Pel que es veu, a Erdoğan encara li semblen poques; planeja construir-ne una més per a guanyar-se els seguidors islamistes. El primer ministre pensa que els incidents tindran així escassa repercussió electoral —les zones rurals de Turquia són profundament religioses i tradicionalistes. Ell sabrà.

En qualsevol cas, la protesta ha esdevingut transversal i s’ha estès a moltes ciutats d’Anatòlia. Les manifestacions multitudinàries han enviat un avís a Erdoğan: una part de la ciutadania no combrega amb rodes de molí. No vol més mesquites; vol més democràcia i més laïcisme. Per a mi, tot açò té una lletra i una música ben conegudes. Turquia està dividida en dos bàndols irreconciliables. Igualet, igualet que la pell de brau. Sabíem que hi havia dues Espanyes enfrontades. Ara també sabem que hi ha dues Turquies.