divendres, 7 de juny de 2013

Saetàbia, un nova república (I)

A llevant de Celtibèria, hi havia una petita contrada, Aixàtiva, els habitants de la qual, anomenats socarrats, tenien fama de gent indòmita i lliure. Després de patir centúries d’injustícies i abusos infligits per la metròpoli, la majoria social d’Aixàtiva aspirava a la independència. Aquesta aspiració topava, però, amb un obstacle difícil de salvar: segons la constitució de l’estat ocupant, la sobirania residia en el conjunt del poble celtibèric, que es negava a reconèixer cap dret d’autodeterminació als socarrats. Les veus més moderades d’un bàndol i l’altre coincidien, però, a demanar que es negociés una solució de compromís. Terra Nostra i el sector sobiranista del Partit Menestral signaren un acord per a desenvolupar el procés de transició cap a l’estat propi. Des de la capital de Celtibèria, plovien les mofes; els dirigents dels diferents partits centralistes deien que el moviment secessionista no arribaria enlloc. «És il·legal; la Constitució no ho permet», repetien com un mantra. «No podreu entrar en la Unió Eurasiàtica», advertien. «Els països petits no tenen futur», reblaven. El partit UByD (Unción, Barra y Democracia) era especialment combatiu contra les aspiracions independentistes d’Aixàtiva. Tanmateix, entre els habitants de la petita contrada s’estenia una creença: «Pitjor no ens pot anar. Val més ser amo d'un ou que mosso d'un bou. Si Andorra, Liechtenstein i la República de San Marino han reeixit, ¿per què no havíem de sobreviure nosaltres?»