diumenge, 2 de juny de 2013

¡Com és d’injusta la vida!

Aldesa Construcciones SA havia col·laborat en el finançament irregular d’un partit; havia fet arribar al tresorer de la formació diversos donatius per un total de 200.000 euros, sense tenir en compte que les empreses receptores d’adjudicacions públiques tenien prohibit fer aquesta classe de regals. El tresorer del partit anotà els donatius en una comptabilitat B. Tot seguit, els distribuí —presumptament, eh— de la següent manera: ell es quedà una porció en concepte de comissió; lliurà altra part, amagada en bossetes de paper, als dirigents de la formació; el sobrant, l’ingressà als comptes del partit. Coincidències de la vida: pels mateixos dies en què la constructora havia fet un regal de 24.000 euros, Foment li adjudicà un tram de l’AVE per 47 milions d’euros. Però la història del tresorer no acaba ací; ordenà a les diverses administracions governades pel seu partit que acceptaren totes les ofertes que Aldesa Construcciones SA presentés als concursos d’obra pública.

Potser per això, a casa nostra, un equip municipal seleccionà aquesta firma per a realitzar els treballs d’urbanització d'un polígon industrial. A la licitació s’havien presentat 36 empreses. L’ajuntament seleccionà Aldesa; la seua oferta era —ves per on— la més barata de totes, un 29% inferior al preu de sortida fixat pel concurs. D’acord amb allò que estableix la llei en cas de baixa temerària, la corporació local demanà a la constructora que justifiqués la seua oferta. Aldesa ho féu a través d’un informe signat per l’enginyer redactor del projecte d’execució, que ja havia “treballat” altres vegades per a l’ajuntament. L’empresa obtingué l’adjudicació definitiva. En fi, tot relat consta de plantejament, nus i desenllaç. ¿Quin fou el desenllaç d’aquesta adjudicació? Diverses modificacions del projecte inicial endarreriren els treballs d'execució i provocaren un encariment del 49%. L'empresa constructora acabà liquidant a l’ajuntament 3,5 milions d’euros (quan havia fet una oferta inicial de 2,3).

L’alcalde responsable de l’esmentada adjudicació era un veritable crack; havia posat tots els seus bens personals a nom d’una empresa patrimonial, tàctica per a estalviar imposts que estava molt estesa entre la gent acabalada. L’empresa de l’edil lluïa una raó social força entendridora: Albeba SL (per les inicials del seu nom, el de la dona i el de la filla). La guingueta  no estava al corrent de les seues obligacions fiscals; amuntonava reclamacions de l’Agència Tributària per pagaments endarrerits, requeriments per via executiva i avisos d’embargament. Ja es veu que l’encarregat de gestionar els assumptes públics era un “mag” administrant els propis. Damunt, Albeba SL no retia comptes al registre mercantil des de la dècada dels noranta, cosa que no permetia saber quin patrimoni posseïa realment l’autoritat municipal. De fet, la firma fou multada vàries vegades per no presentar els balanços anuals.

El primer edil somreia. Li venia més a compte pagar la multa —1.000 euros— que declarar els balanços. En fi, la cosa no hauria tingut més importància si no fos per un detall: la mateixa persona que incomplia les seues obligacions fiscals i mercantils havia impulsat una pujada espectacular d’alguns imposts municipals. El rebut de l’IBI, posem per cas, s’havia posat pels núvols. ¿La causa? Una revisió cadastral que tenia conseqüències insòlites: el preu de mercat de molts immobles era inferior al seu valor cadastral. Els veïns feien càlculs: presumptes comissions per ací; encariments injustificats d’obra pública per allà; dietes i despeses de representació per als uns; beneficis fiscals per als altres... I mentrestant, la gent de peu a pagar: el rebut pel reciclatge de residus, l’IBI, les llicències d’obra... Tota aquesta història —ja ho hauran endevinat— és ben real, té episodis ambientats ben a prop.

En fi, els ciutadans que no poden pagar el menjar ni la hipoteca, perquè han perdut el treball, acaben indignant-se, quan comproven com és d’injusta la vida. Sort que cap veí empipat no emula William Foster, protagonista del film Un dia de fúria. Aquest personatge, interpretat per Michael Douglas, es revolta de manera violenta i destructiva contra tot allò que l’envolta, durant una jornada estressant  a causa de la calor i el trànsit; l’home es creu víctima d’una injustícia sideral. A Xàtiva, encara no ha sortit cap Bill Foster. Afortunadament, els socarrats som gent mediterrània, persones pacífiques. Ara bé, veure tanta cara dura indigna, de veritat.

(publicat a Levante-EMV, el 01/06/2013)