dissabte, 14 de gener del 2012

Botant-nos pàgines de la història

El dia 18 de novembre, es va celebrar un aplec d’antics estudiants del Col·legi Claret. Hi van participar nombroses persones. La comissió organitzadora havia convidat un grup de missioners del Sagrat Cor de Maria, molts del quals van viure a Xàtiva quan el col·legi encara era regentat per la seua congregació. Hi eren presents els xativins Salvador Pérez, Germán Llorca i Domingo Ballester, el canalí Emilio Belda, els pares Alfredo Pérez, Benjamín i Jesús Elcano, Ignacio Bandrés, Alberto Elpuente, Albino, el germà Gil... Jo era prou refractari a participar en aquest esdeveniment; imaginava l’orientació acrítica i condescendent que podien prendre les diverses activitats programades. Finalment vaig acudir i vaig comprovar que encara havia fet curt.

L’estada dels claretians fins a 1973 no va estar lliure de contradiccions. D’una banda, educaren vàries generacions de xiquets que altrament no haurien rebut un ensenyament —primari sobretot— mínimament reglat (els alumnes d’origen més humil tingueren així certes possibilitats de promoció social.) Ara bé, els claretians també col·laboraren a sostenir el nacionalcatolicisme a la nostra ciutat. La immensa majoria dels religiosos del convent xativí eren d’origen basc —més concretament navarrès— i pertanyien a la província claretiana d’Aragó. Encara recorde com, al pati del col·legi, tots els xiquets formàvem en files i cantàvem, els dilluns i els dissabtes, l’Oriamendi, l’himne de la Comunió Tradicionalista: Por Dios, por la patria y el Rey / lucharon nuestros padres. / Por Dios, por la patria y el Rey / lucharemos nosotros también.

Alguns claretians arrossegaven encara, quan jo seia a les seues aules, els traumes de la Guerra Civil. Això implicava un abús dels càstigs corporals, que culminà en alguns episodis puntuals de violència gratuïta. (En aquella època, aquestes coses eren vistes amb certa benevolència, perquè encara imperava la màxima la letra, con sangre entra.) Hi havia també la violència moral que surava en algunes pràctiques claretianes. Encara recorde la minuciositat amb què un predicador contava, durant uns exercicis espirituals, les tortures sexuals a què eren sotmesos els presoners polítics russos durant l’era stalinista. També es parlava amb freqüència, entre els alumnes, de les possibles inclinacions lascives d’alguns capellans. En països com Irlanda, aquestes coses han provocat un veritable daltabaix; a casa nostra, romanen ocultes sota una espessa capa de silenci.

A l’Espanya carpetovetònica, se solen exalçar les glòries pàtries, però mai no es destapen els afers tèrbols (els crims franquistes o el robatori de nens, per exemple, són temes tabús). Esperar que els claretians feren autocrítica el passat 18 de novembre era, per tant, una quimera; sols van evocar les activitats “pastorals” desenvolupades a Xàtiva: l’ensenyament cristià i la formació d’activistes catòlics (integrats en grups com ara la Congregació Mariana o l’Adoració Nocturna). S’ha de dir, però, que els seguidors d’Antoni Maria Claret també propiciaren el clima religiós sufocant que impregnà la societat xativina de postguerra (molta gent recordarà encara les multitudinàries “missions” claretianes organitzades en època franquista) i provaren de captar futurs missioners entre l’alumnat (nombrosos xiquets —jo mateix, per exemple— foren objecte dels seus reclams).

Sortosament, la societat xativina és ara molt plural. De les aules claretianes sortiren gents beates, atees, religioses, anticlericals, agnòstiques, de dretes, d’esquerres (Felipe González, posem per cas, estudià de menut al col·legi claretià de Sevilla). Per això desentonava prou que l’aplec del dia 18 estigués tan esbiaixat, amb missa solemne, al·lusions a la Guerra Civil i als màrtirs claretians de Xàtiva i Barbastro (a l’«Espanya martirial», en paraules del pare que digué l’homilia). Hi ha una anècdota aclaridora. Durant el sopar que clogué la jornada, els organitzadors repartiren entre els assistents un opuscle commemoratiu i un CD amb fotos nostàlgiques. L’opuscle estava presidit per sengles salutacions de l’alcalde i la regidora de Cultura. Davant una pregunta meua —«Era precís que els polítics hi figuraren?»—, l’antic alumne que repartia els recordatoris va respondre amb un somrís: «Si no t’agraden aquestes dues pàgines, bota-te-les!»

(publicat a Levante-EMV, el 14/01/2012)

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Ximo, tú si que et botes les pàgines de la Història.
Doncs si, si que va haver una "Espanya martirial" encara que tú la tractes de ridiculitzar amb el entrecomillat, la que tracteu sempre d'ocultar o minimitzar perque la van dirigir partits i sindicats amb els que hui encara simpatitzeu.
I per a mostra un botó:

En memoria de los 51 seminaristas claretianos, tres de ellos de Xàtiva, casi niños, que con otros sacerdotes y religiosos de la Diócesis de Barbastro y con su Obispo Monseñor Asensio a la cabeza, fueron encerrados el 22 de Julio de 1936, torturados y finalmente asesinados por milicianos del Frente Popular en grupos y días diferentes del mes de agosto de 1936.
El Obispo fue apaleado en un largo vía crucis por las calles de la ciudad y castrado en vivo con navaja cabritera.
Este es el espeluznante relato de D. Gabriel Campo Villegas, cmf extraído de su libro “Esta es nuestra sangre” :
El destino de todos los seminaristas y religiosos de Barbastro estuvo sentenciado desde el momento en el que Durruti, acompañado de doce milicianos y “armado hasta los dientes”, hubiera llegado a Barbastro para aclarar el por qué se había fusilado a unos compañeros anarquistas por el hecho de haber incautado las joyas y asesinado a una familia de Tardienta.
Pronunció un discurso incendiario en el que reprochó al Comité Local que hubieran asesinado a camaradas “mientras las cárceles de al lado las tenéis llenas de curas y sotanas”.
Así pues, la noche del 8 de agosto, el Obispo de Barbastro, D. Florentino Asensio, fue citado, de nuevo, a comparecer ante el Comité Local; pero esta vez no a la salita de visitas del colegio de los Escolapios, donde vivía, sino al Ayuntamiento, al Rastrillo o sala de visitas de la temida “cárcel popular”.
Al comunicarle la variación, el P. Rector presintió lo peor. El Obispo, aunque ya se había confesado otras veces, pidió de nuevo la absolución.
Mariano Abad, que capitaneaba el piquete de ejecución, se lo quedó mirando fijamente y soltando una blasfemia dijo:
- ¿Tú eres el Obispo? Pues, ¡si pareces un pastor! No tengas miedo, hombre! Si es verdad eso que predicáis irás al cielo…
(seguix)

Anònim ha dit...

(seguix)

Lo amarraron codo con codo a otro hombre mucho más alto y recio y los condujeron a ambos, después de varias horas de calabozo, al Rastrillo.

Una vez allí, un tal Héctor Martínez., oculista, de mala entraña; Santiago Ferrando, el “Codina”, y Antonio Rivas, el “Marta”, se acercaron al Obispo entre frases groseras e insultantes.
El Obispo callaba. “Se encerró en un silencio total”. Santiago Ferrando, irritado, le pegó varios “puñetazos en la tripa” y Alfonso Gaya lo “maltrató también repetidas veces”. Envalentonado ante la mansedumbre del Obispo y tratando de minar su fortaleza Ferrando incitó a Gaya:
- Tú, ¿No decías que tenías ganas de comer cojones de Obispo? Pues ahora tienes la oportunidad…
Gaya no se lo pensó dos veces. Ferrando “obligó al Obispo a tenderse en el suelo de la cárcel”, “en las baldosas”. Le bajaron la ropa entre carcajadas, para ver si realmente era hombre como los demás. El Obispo “bajó los ojos y no hizo ningún movimiento, ni pronunció una sola palabra”.
Alfonso Gaya se acercó a sus genitales y, con una salvaje burla, le enseñó una navaja de carnicero; y le cortó en vivo los testículos, “científicamente” (sic), dijo un testigo presencial, “uno después de otro”.
El Obispo palideció pero no se inmutó. Ahogó un grito de dolor y musitó una oración al Señor de las cinco tremendas llagas.
Saltaron dos chorros de sangre que enrojecieron las piernas del prelado y empaparon las baldosas del pavimento, hasta encharcarlas En el suelo había un ejemplar del periódico anarquista “Solidaridad Obrera”, donde Alfonso Gaya recogió los despojos, se los puso en el bolsillo y después los iría mostrando, como un trofeo, por los bares y cafés de Barbastro.
Le cosieron la herida de mala manera, con hilo de esparto, como a un pobre caballo destripado.


Los testigos garantizan que aquel guiñapo de hombre, el Obispo de Barbastro, se habría derrumbado de dolor sobre el pavimento si no hubiera estado atado todo el tiempo al codo de su compañero, que se mantuvo y lo mantuvo en pie, aterrado y mudo.
El Obispo, abrasado de dolor, fue empujado a la plazuela, sin consideración alguna, y conducido al camión de la muerte. «Le obligaron a ir por su propio pie, chorreando sangre».
Para los asesinos era un perro, una pobre bestia amansada y derruida. Ante los ojos de Dios y de los creyentes, era la imagen ensangrentada y bellísima de un nuevo mártir, en el trance supremo de su inmolación.
El heroico prelado, que el día anterior había terminado una novena al Corazón de Jesús, iba diciendo en voz alta y alborozada:

-¡Qué noche más hermosa ésta para mí: voy a la casa del Señor!
(seguix)

Anònim ha dit...

(seguix)
José Subías, de Salas Bajas, el único sobreviviente de aquellas primeras cárceles de Barbastro, oyó comentar a los mismos ejecutores:
-Se ve que no sabe a dónde lo llevamos…
-Me lleváis a la gloria. Yo os perdono. En el cielo rogaré por vosotros...
-Anda, tocino, date prisa -le decían. y él:
-No, si por más que me hagáis, yo os he de perdonar.
Consta que un revolucionario le golpeó la boca con un ladrillo, y le dijo:
-¡Toma la comunión!.

Testigos afirmaron después:
“Los milicianos le decían burradas al sacarlo del camión, y el los miraba con mucha afabilidad”
“El camino fue para él horroroso; no podía andar por las mutilaciones”.
Extenuado, llegó al lugar de la ejecución, el cementerio de Barbastro. Subió, no por la avenida de los Toreros, donde estaba el hospital, sino por la izquierda, por la calle que lleva hoy su nombre.
Al recibir la descarga, los milicianos le oyeron decir:
- Señor, compadécete de mi.
Pero el Obispo no murió aún. Lo entraron en el cementerio y lo arrojaron sobre un montón de cadáveres hacinados y, después de una o dos horas de agonía atroz, lo remataron de un tiro.
“No le dieron el tiro de gracia al principio, -dijo Mompel- sino que lo dejaron morir desangrándose, para que sufriera más».
Sabemos, por otras fuentes, que «la agonía le arrancaba lamentos». Se le oía decir:
- Dios mío, abridme pronto las puertas del cielo…
Varios milicianos le oyeron musitar, también:
- Señor, no retardéis el momento de mi muerte: dadme fuerzas para resistir hasta el último momento.
Y repetía muchas veces «lo de su sangre y el perdón de los demás». Otro testigo le oyó que «ofrecía su sangre por la salvación de su diócesis”.

Dió lugar a que desde el hospital de Sangre nº 1, el practicante Fernando Ramiz avisase por teléfono al Comité de Vigilancia comunicándole “que del cementerio salían lamentaciones”.
Lo cierto es que poco después “subieron algunos escopeteros que lo remataron”

Después de muerto, Mariano Carruesco y “el Peiruza” lo desnudaron.
El enterrador le dió a Carruesco los pantalones, que se puso dos días después, «porque estaban en buen uso» y a José Cons Sesé, el “Garrilla”, le dió los zapatos. «Los llevé hasta que se me rompieron», declaró él mismo después de la guerra, en el juicio que lo condujo a la pena de muerte y a su ejecución.
Se paseó también por las calles con el sombrero del Obispo y saludaba ceremoniosamente a todo el mundo, entre el tic nervioso y su cojera.
El carcelero declaró luego: “Cuando volvieron del fusilamiento comentaron los incidentes mientras bebían cerveza” y que Mariano Abad dijo aquella madrugada:
- Ya tenemos al jefazo de los curas liquidado. Esto está en marcha.
Se quedó un tiempo mirando al vacío y de repente exclamó:
- No ha de quedar ni raza. Hasta la semilla de la sotana hay que raer.

Durante muchos años se pudieron ver las baldosas ensangrentadas del Rastrillo, testigos mudos de aquella salvajada, desgraciadamente tan común en la España revolucionaria.

(Fí)

I, Ximo, eixe es només un dels més de 8000 assessinats de religiosos que va sofrir l'Esglesia en aquells anys de terror roig.

Ximo ha dit...

Generalment, no m’agrada intercanviar opinions amb anònims, però faré una excepció. He posat cometes a l’expressió «Espanya martirial» no per a fer ironia sinó per a remarcar que es tracta de discurs citat, de paraules textuals dites per un altre. Tinc molt clar que aqueixa «Espanya martirial» va existir. Entre altres raons, perquè me la van refregar pels nassos fins a la sacietat durant la meua infància. Tu mateix tornes a contar sense estalviar cap detall gore un episodi lamentabilíssim. Fins i tot el papa de Roma ha beatificat totes aquelles víctimes de la barbàrie, la majoria assassinades per militants de forces polítiques amb les quals no m’identifique en absolut.

Totes les víctimes del bàndol franquista tenen les seues làpides commemoratives i estan soterrades en lloc sagrat. I naturalment —no caldria proclamar-ho— rebutge radicalment les salvatjades comeses per uns i per altres. Però dit això, he de ressaltar que no vaig conèixer fins a ser un home fet i dret l’altra barbàrie amagada, la de les víctimes de la repressió franquista, la dels afusellats soterrats en cunetes anònimes (alguns d’ells, Federico Garcia Lorca, per exemple, sotmesos amb tota probabilitat a terribles sevícies abans de rebre el tret de gràcia), la dels xiquets robats a les seues mares per sacerdots i monges feixistes, la dels casos de pederàstia dels tonsurats a tot l’orbe cristià... Tot això són capítols de la història que alguns s’han botat olímpicament. No és amagant una part de la història i repetint fins al fàstic l’altra com arribarem alguna vegada a la reconciliació de les dues Espanyes.

De veritat, anònim, te’n passes vint-i-quatre estacions. Què té a veure el teu relat amb el meu article? Només hauria faltat que algun capellà hagués contat el dia 18 un relat tan esgarrifant com el teu. (Un dels claretians pressents als actes de l’aplec d'aqueix dia ens contava quan érem xiquets de vuit i nou anys, amb evident sadisme —bé que això nosaltres no ho podíem calibrar llavors, perquè érem massa menuts—, durant uns exercicis espirituals, una anècdota semblant a la de la «navalla de carnisser», però protagonitzada pels sequaços de Stalin. La contava a xiquets que no havien viscut la guerra; només coneixien allò que havien sentit als pares i als rectors. Avui, si un adult contara episodis de sevícies a xiquets de primària, acabaria amb tota segureta davant dels tribunals. Afortunadament!

un altre que opina ha dit...

Es que el la España de la "memoria histórica" de Zp molesta bastante cualquier referencia a estas cosas que tan agusto hacía la gente del Frente Popular, no es de buen gusto, y para ir a lo que se lleva conviene referirse sólo a Lorca y los fusilados por falangistas. Yo ahora me pregunto, si a estos criminales anarquistas se les fusiló a la llegada de los del otro bando,me parece que no se pueden comparar en igualdad unas y otras víctimas.