Mai no m’ha agradat llançar pedres contra la pròpia
teulada. Fa dos anys, escrivia en aquestes mateixes planes el següent: «És
relativament freqüent que la gent d’esquerres es clave gols a la pròpia porta.
Em referisc, per exemple, a la insistència amb què alguns polítics de
l’oposició parlen dels barracons que hi ha en alguns centres públics. Repetir
tantes vegades aquesta cobla acaba tenint efectes perversos. Estaria bé que
deixàrem de llançar tantes pedres contra la teulada de l’ensenyament públic.
Ara mateix, la seua qualitat és magnífica. Els centres públics compten amb tota
mena de serveis. Organitzen activitats complementàries. Participen en diferents
programes europeus. Disposen d’una oferta de formació professional (programes
de qualificació professional inicial i mòduls) ben atractiva. Hi ha problemes?
Clar! Però convindria fugir de les generalitzacions, per tal d’evitar una
imatge que sovint no es correspon amb la realitat.»
¡Mare meua! Qualsevol diria que han passat vint anys des
d’aquelles paraules meues. Ara mateix, la situació de l’ensenyament públic,
peça angular de l’estat del benestar, comença a presentar símptomes de malaltia
incurable: retall de plantilles, augment de ràtios, supressió de programes
d’atenció a la diversitat, impagament de despeses de funcionament... Quan
escric aquestes línies, la Conselleria d’Educació deu als instituts de Xàtiva i
la seua rodalia les dotacions corresponents a dos quadrimestres del passat
2011, bé que la consellera ha promès regularitzar ràpidament la situació. (Els
centres privats concertats tampoc no han cobrat les despeses de funcionament
del quart trimestre de 2011.) D’altra banda, a partir de març, el professorat
de l’ensenyament públic patirà un segon retall salarial. En alguns casos,
aquest retall implicarà la pèrdua del 20% d’uns emoluments que, damunt, s’han
congelat sine die. Altre col·lectiu
essencial per a l’estat del benestar, el sanitari, també és objecte de mesures
semblants.
Ja sé que altres persones pateixen situacions més
dolentes. És possible, per exemple, que
l’Enquesta de Població Activa faça
públiques aquesta setmana unes dades del darrer trimestre de 2011 veritablement
terrorífiques; s’hauria superat, al conjunt de l’Estat, la barrera dels cinc
milions d’aturats. És evident que s’acosta una recessió més dura que l’anterior.
Però tornem a l’ensenyament i la sanitat. L’ambient està molt enrarit; la gent
dels dos col·lectius creu que els polítics manipulen l’opinió pública, deixant
caure sibil·linament que els funcionaris són uns privilegiats i els principals responsables
de la crisi. Hom té la sensació que els veritables pares del desastre, la cobdícia
dels especuladors, la imprevisió dels governants, el balafiament i el
lladronici perpetrats per alguns, i les decisions econòmiques preses al dictat
dels mercats, ja no conten. Han començat a proliferar, per tant, concentracions
de protesta protagonitzades pels treballadors públics a l’hospital Lluís
Alcanyís, als instituts de Xàtiva, Canals, Moixent... També s’estan organitzant,
de manera encoberta, els primers conats de vaga a reglament.
A l’àmbit educatiu, una vaga d’aquesta mena es tradueix
en l’execució merament reglamentària del
treball, amb la subsegüent supressió de tot allò que no contemple el quadre d’obligacions
docents. ¡Mal assumpte! Nombrosos instituts i col·legis de la comarca han
decidit suprimir dràsticament les activitats extraescolars. Els primers
damnificats seran els alumnes, privats d’unes activitats importants per a la
seua educació i la seua orientació acadèmica i professional —pensem, per
exemple, en les visites a les universitats valencianes. També poden haver
altres víctimes del foc amic: les granges escola, les companyies de teatre en
valencià, els premis Sambori, la Trobada d’Escoles en Valencià... Resumint: la nostra
llengua seria —ves per on— la víctima col·lateral d’una situació creada pels
adversaris de la normalització lingüística. En altres paraules: s’estaria a
punt d’equivocar la diana per enèsima vegada. I clar, el professorat que
secunde aquestes vagues encobertes podria perdre el favor dels pocs sectors
socials que encara comprenen la seua causa. En fi, tornaríem a tirar pedres
contra la pròpia teulada.
(publicat a Levante-EMV, el 28/01/2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada