dissabte, 28 de gener de 2012

Foc amic

Mai no m’ha agradat llançar pedres contra la pròpia teulada. Fa dos anys, escrivia en aquestes mateixes planes el següent: «És relativament freqüent que la gent d’esquerres es clave gols a la pròpia porta. Em referisc, per exemple, a la insistència amb què alguns polítics de l’oposició parlen dels barracons que hi ha en alguns centres públics. Repetir tantes vegades aquesta cobla acaba tenint efectes perversos. Estaria bé que deixàrem de llançar tantes pedres contra la teulada de l’ensenyament públic. Ara mateix, la seua qualitat és magnífica. Els centres públics compten amb tota mena de serveis. Organitzen activitats complementàries. Participen en diferents programes europeus. Disposen d’una oferta de formació professional (programes de qualificació professional inicial i mòduls) ben atractiva. Hi ha problemes? Clar! Però convindria fugir de les generalitzacions, per tal d’evitar una imatge que sovint no es correspon amb la realitat.»

¡Mare meua! Qualsevol diria que han passat vint anys des d’aquelles paraules meues. Ara mateix, la situació de l’ensenyament públic, peça angular de l’estat del benestar, comença a presentar símptomes de malaltia incurable: retall de plantilles, augment de ràtios, supressió de programes d’atenció a la diversitat, impagament de despeses de funcionament... Quan escric aquestes línies, la Conselleria d’Educació deu als instituts de Xàtiva i la seua rodalia les dotacions corresponents a dos quadrimestres del passat 2011, bé que la consellera ha promès regularitzar ràpidament la situació. (Els centres privats concertats tampoc no han cobrat les despeses de funcionament del quart trimestre de 2011.) D’altra banda, a partir de març, el professorat de l’ensenyament públic patirà un segon retall salarial. En alguns casos, aquest retall implicarà la pèrdua del 20% d’uns emoluments que, damunt, s’han congelat sine die. Altre col·lectiu essencial per a l’estat del benestar, el sanitari, també és objecte de mesures semblants.

Ja sé que altres persones pateixen situacions més dolentes. És possible, per exemple, que  l’Enquesta  de Població Activa faça públiques aquesta setmana unes dades del darrer trimestre de 2011 veritablement terrorífiques; s’hauria superat, al conjunt de l’Estat, la barrera dels cinc milions d’aturats. És evident que s’acosta una recessió més dura que l’anterior. Però tornem a l’ensenyament i la sanitat. L’ambient està molt enrarit; la gent dels dos col·lectius creu que els polítics manipulen l’opinió pública, deixant caure sibil·linament que els funcionaris són uns privilegiats i els principals responsables de la crisi. Hom té la sensació que els veritables pares del desastre, la cobdícia dels especuladors, la imprevisió dels governants, el balafiament i el lladronici perpetrats per alguns, i les decisions econòmiques preses al dictat dels mercats, ja no conten. Han començat a proliferar, per tant, concentracions de protesta protagonitzades pels treballadors públics a l’hospital Lluís Alcanyís, als instituts de Xàtiva, Canals, Moixent... També s’estan organitzant, de manera encoberta, els primers conats de vaga a reglament.

A l’àmbit educatiu, una vaga d’aquesta mena es tradueix en l’execució merament  reglamentària del treball, amb la subsegüent supressió de tot allò que no contemple el quadre d’obligacions docents. ¡Mal assumpte! Nombrosos instituts i col·legis de la comarca han decidit suprimir dràsticament les activitats extraescolars. Els primers damnificats seran els alumnes, privats d’unes activitats importants per a la seua educació i la seua orientació acadèmica i professional —pensem, per exemple, en les visites a les universitats valencianes. També poden haver altres víctimes del foc amic: les granges escola, les companyies de teatre en valencià, els premis Sambori, la Trobada d’Escoles en Valencià... Resumint: la nostra llengua seria —ves per on— la víctima col·lateral d’una situació creada pels adversaris de la normalització lingüística. En altres paraules: s’estaria a punt d’equivocar la diana per enèsima vegada. I clar, el professorat que secunde aquestes vagues encobertes podria perdre el favor dels pocs sectors socials que encara comprenen la seua causa. En fi, tornaríem a tirar pedres contra la pròpia teulada.

(publicat a Levante-EMV, el 28/01/2012)