dijous, 12 de gener de 2012

Fonèvol; 30 pensaments i 230 paraules

«El plis-plai i la mentira —barreges de cafè gelat amb cola o amb granissat de llima, que es beuen a les filaes— no existien en temps d’Al-Azraq.» Aquest és un dels arguments que fan servir els partidaris d’eliminar les discriminacions als Moros i Cristians d’Alcoi. L’Associació Fonèvol, que fomenta la participació igualitària en la celebració, és a dir, la plena integració de la dona en les estructures festeres, ha editat aquest volum amb ànim de visualitzar el paper secundari al qual continua relegada la dona en les festes alcoianes. La publicació consta de dues parts: a la primera es recullen les opinions de persones, homes i dones, alienes a Fonèvol; a la segona hi ha una selecció de textos reivindicatius de l’associació. Tanca el volum un extens vocabulari amb mots —alguns d’ells barbarismes— relacionats amb la festa. Llegint els textos del primer apartat, els forans podran fer-se una idea prou exacta de l’embolic, de la polarització que divideix la societat alcoiana.

Bàsicament, hi ha dos bàndols enfrontats: l’un defèn l’estatus quo vigent, adduint raons històriques, i l’altre reivindica el dret de la dona a participar en els Moros i Cristians sense discriminacions, emparant-se en el progrés i els valors constitucionals. Les persones defensores de la igualtat denuncien les nombroses incoherències i la falta de consistència del pretès rigor històric al·legat per l’estructura oficial festera. «Els trabucs no existien a l’època de la reconquesta», recorden. Fins i tot cap la possibilitat, segons diversos especialistes, que no foren cristians els qui van guanyar la batalla que es commemora.

Hi ha articles realment interessants al volum. Caldria destacar, per exemple, les reflexions de Rafael Botí, candidat a vicepresident de l’Associació Sant Jordi, i de Vicent Brotons, que analitza l’evolució de les festes a Petrer. Alguns textos acoten clarament el problema: fins ara, les tradicions alcoianes eren inseparables de la innovació. En èpoques passades, l’esperit tafaner i emprenedor dels alcoians havia fornit nombrosos fruits a la seua ciutat: una economia puixant, una magnífica arquitectura modernista, una intensa vida cultural.... Ara, però, una part de la societat local roman ancorada en falses tradicions que no evolucionen. És més: cau en contradiccions ben flagrants. Apel·la, posem per cas, a valors intocables, però no sembla molestar-se per la destrucció del seu patrimoni històric i natural. Ignora, en definitiva, l’essència de la festa, un temps per a celebrar que hom segueix viu, que de nou és primavera, que no s’ha de treballar durant tres o quatre jorns (ben mirat, altres qüestions són sobreres).

El llibret fa esment de les dones del Palmar i del treball Ni mores, ni cristianes: gènere i poder en els Moros i Cristians d’Alcoi, de l’antropòloga Verònica Gisbert. Segons aquesta estudiosa, la resistència a la incorporació femenina que plantegen les festes tradicionals és numantina. Aquesta immobilitat obeeix a una raó ben simple: la festa conté un orde simbòlic i social la gestió del qual suposa un exercici de poder que les estructures dominats no volen compartir. La filà és un espai de sociabilitat. La xarxa de relacions ordida al voltant de les filaes, societats privades masculines —i paradoxalment únics mitjans autoritzats de participació activa en la festa—, és avui el principal obstacle per a la incorporació de les alcoianes —com a membres de ple dret— a l’estructura dels Moros i Cristians. El resultat és l’augment de famílies i persones que marxen de viatge durant els dies de celebració.

(publicat a Espai del Llibre nº 14, Publicacions de les Comarques Centrals Valencianes)