dimarts, 3 de gener de 2012

El teu nom és un ésser viu

Definir quina cosa s’entén per poesia és força complicat. Segons l’Enciclopèdia, «La poesia es contraposa a la prosa i s'identifica amb l'art de compondre versos. Però, atès que l'estètica moderna considera que l'expressió mètrica no és absolutament indispensable per a la creació de la poesia, resta plantejat el problema de quina és o podria ésser la definició ideal que abracés el conjunt de tots els factors necessaris en la constitució de l'activitat poètica.» Es podria dir, per tant, que la poesia és aquell producte humà que expressa conceptes elevats i nobles, la intensitat d'uns sentiments, la força de les paraules —o dels signes gràfics, els ideogrames i les imatges— i, sobretot, que té capacitat de commoure, de parlar a l'ànim i d'exaltar la fantasia.

I de què solen parlar els poemes? D’amor i desamor, de les frustracions i els patiments del jo, del dolor experimentat a causa de qualsevol circumstància, del desig no recompensat... Els poemes solen ser, efectivament, expansions de l’ego. La poesia és un mode d'expressió en què predominen el valor líric —entès com a pura subjectivitat— i els tons afectius, sentimentals i emotius. Evidentment, també és possible de trobar aquests trets lírics, aquestes efusions de l'ànima, a la prosa. El teu nom és un ésser viu, primer llibre de Josep Manel Vidal, escriptor de l’Alcúdia de Crespins, n’és un bon exemple. Es tracta d’un recull de proses poètiques que tenen com a eixos temàtics l’amor, el desig, la sensualitat i l’erotisme. El llibre es llegeix com un seguit de confessions en què el jo líric —potser l’alter ego del propi autor— es dirigeix a un tu, a una destinatària fictícia, per la qual sembla bategar el cor del poeta.

La seua mirada (els poetes solen veure allò que passa desapercebut als altres mortals) es passeja —sovint de manera furtiva— per escenes i objectes quotidians que remeten a la persona estimada, odiada o desitjada. Els textos de Josep Manel estan farcits, per tant, de descripcions minucioses i d’imatges sensorials esplendoroses. «De vegades la vida ens distribueix la memòria amb els gestos d’un oficiant maldestre i ens escampa, a cada racó del petit univers que atresorem, aquell detall de la persona estimada que va prenent cos en cada objecte o en cada efecte del trànsit de les hores», proclama a la solapa del seu llibre. En posar-los nom a tots aquests bocins de realitat, els objectes i els records esdevenen vívids. El nom dibuixat en un vidre entelat per l’alè, posem per cas, sembla estar ple de vida.

Les efusions líriques de Josep Manel donen compte de l’amor i el desamor, dels esguards amagats, del gaudi, de la indiferència, però també del fàstic que experimenta el poeta davant el full en blanc o del pas inexorable del temps («Assegut a dalt del tren mire passar el paisatge d’horts i bancals que semblen córrer, enfollits, en la direcció d’on jo vinc.»). En un dels textos, Despert, el poeta sembla dubtar fins i tot entre la realitat i el somni: «Hi ha un home desconegut enfront de mi i en realitat sóc jo mateix, un dia més adormit, o un temps més despert. Sóc jo mateix i sóc jo mateix.» Tenim al davant, en definitiva, les eternes reflexions dels poetes fetes amb una sensibilitat i un domini de la paraula envejables.

VIDAL, Josep Manel. El teu nom és un ésser viu. Germania, Alzira, 2011.

(publicat a Espai del Llibre nº 14, Publicacions de les Comarques Centrals Valencianes)