El costum dels regals de Nadal ve d’una tradició romana. A
mitjan desembre se celebraven a Roma unes festes en honor a Saturn, al final de
les quals era costum de fer obsequis als nens. En època posterior, quan el mite
de Sant Nicolau encara no havia pres auge, ja existien altres tradicions, com
la dels nens italians que rebien regals de la fada Befana. A Catalunya i algunes zones d’Aragó,
l’encarregat de fer els regals és un soc màgic anomenat Tió o Cagatió, que es nodreix
des del 8 de desembre amb pells de fruites, galetes, aigua, torrons, restes de
menjar... En alguns països europeus, Sant Nicolau de Bari ha esdevingut Pare
Nadal, traduït a les diverses llengües (Father
Christmas, Père Noël, Babbo Natale). A terres castellanes i
als països de parla hispana, la paraula francesa Noël s’ha castellanitzat en Noel.
A Catalunya, la vigília de Nadal o el dia 25 per la
tarda, després del tradicional àpat familiar, es fa cagar el Tió. Seguint el costum,
es canta una cançó: «Caga Tió, Tió de Nadal. No caguis arengades, que son
salades. Caga torrons, que són més bons!» Aquesta i altres cançons s’entonen mentre
es colpeja el Tió amb una vara. En colpejar-lo, expulsa els regals i els dolços.
Als pobles d’algunes valls basques i navarreses, els regals els porta el
carboner Olentzero i també uns follets
de barba blanca, botes altes i barret d’ermini. En certes zones del centre de
Galícia se sent la llegenda de l’Apalpador,
que arribava el dia de Nadal a palpar les panxes dels nens, deixant castanyes als
més prims, perquè engreixaren, i carbó als millor alimentats, perquè escalfaren
la casa. Amb el temps, però, la fama dels prodigis fets per Sant Nicolau de
Bari s’estengué pertot. Així que el sant barbut acabà reemplaçant, a molts
indrets, els personatges d’origen pagà. Al País Valencià, continuen portant
regals els Reis d’Orient.
Des de fa temps, hi ha controvèrsia sobre el Pare Noel.
Alguns cristians afirmen que aquesta figura menysprea els orígens religiosos i
el propòsit de Nadal. L’abat de Xàtiva, per exemple, aconsella als seus
feligresos que pengen una imatge del Jesuset als balcons de casa. Molts crítics
denuncien la mentida elaborada de Santa Claus i la falta d’ètica dels pares que
indueixen els fills a creure en la seua existència. Altres, finalment, s'oposen
a Santa Claus per considerar-lo símbol del consumisme nadalenc i una
intromissió nord-americana a les pròpies tradicions nacionals nadalenques. La
gent no sembla, però, fer cas d’aquestes polèmiques. La poderosa influència
dels mitjans de comunicació i de les empreses comercials és molt difícil de
contrarestar. D’altra banda, també serien mentides molt elaborades el naixement
de Jesús el 25 de desembre o l’arribada del tres Reis d’Orient, Melcior, Gaspar
i Baltasar, el dia 6 de gener.
En realitat, aquestes celebracions són un comboi per a
grans i menuts. Una professora de Psicologia de la Universitat d’Austin, Jacqueline
Woolley, contradiu la creença segons la qual Santa Claus o els Reis d’Orient demostren
la credulitat infantil; en tot cas, demostren que els xiquets creuen allò que
els diuen els pares i és corroborat per la societat. D'acord amb Woolley: «Els
adults, en què els nens confien a l’hora d’adquirir informació fidel sobre el
món, presenten Santa Claus. Després, la seua existència és confirmada per
amics, llibres, televisió i pel·lícules. També és validada per proves
concretes: les galetes mig menjades i les botelles de llet buides al peu de
l'arbre, el matí de Nadal. En altres paraules: els nens fan un gran treball per
tal d’avaluar Santa Claus científicament. Els adults fan un gran treball
enganyant-los.» Cap xiquet, però, se sent especialment traumatitzat en
descobrir la veritat. Sent que ha abandonat la primera infància i ha entrat en
una etapa més madura, la segona infància, època d’anar fent nous descobriments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada