diumenge, 30 d’octubre de 2011

Una guingueta perfectament prescindible



Està a punt de començar la campanya electoral, una guingueta perfectament prescindible. Els partits majoritaris ocuparan tots els espais disponibles per a llançar moltes frases fetes, molts eslògans propagandístics, però cap cosa de substància. En política econòmica, tots dos propugnen una política semblant (els “mercats” no els deixaran sortir-se de sota cavall i rei). Per tant, resulten una mica patètics els seus missatges repetitius.

El PP, probable guanyador, diu que acabarà amb l’atur i la crisi, però no explica com. Rajoy sap perfectament que una franja voluminosa de l’electorat vota amb els peus. Sí, sí, amb els peus! Puntada de peu a qui creu culpable de tots els mals i que vinga un altre, sense parar-se a considerar el refranyer popular: de moliner canviaràs i de lladre no escaparàs; altres vindran que el faran sant; valen més sendes velles que novelles; val més boig conegut que savi per conèixer. Per què havia de complicar-se la vida Rajoy, espantant el personal? No descobrirà les seues intencions ni matant-lo. Total... Encara que no diga res de trellat, igual ha de guanyar les eleccions...

I què diu el PSOE? Diu que farà, si guanya, allò que Zapatero hauria pogut fer —o almenys intentar fer— en aquesta darrera legislatura i no ha fet: canviar el model productiu; pujar els impostos als rics; frenar els retalls en despeses socials; impulsar polítiques de creixement per a crear ocupació; reformar la llei electoral; aprimar les diputacions provincials; aprovar una llei de mort digna... Rubalcaba arriba tard; segons les enquestes, una majoria de l’electorat ja no confia en el seu partit; molta gent ha perdut la fe en els socialistes. No és que en tinga molta més en els populars, però ansieja un revulsiu, un canvi d’aires. Creu que la dreta té més mà per a solucionar els problemes econòmics —la il·lusió, ja se sap, mai no es perd. Salvant un improbable miracle, els socialistes passaran a l’oposició.

I les formacions polítiques minoritàries què? Doncs, barallant-se per traure el cap. La normativa sobre espais electorals prima exageradament els partits grans i només deixa esquerdes als menuts. Es priva l’electorat, per tant, de conèixer noves cares, noves propostes. Es fica un tap a la possible renovació del panorama polític. La vida és molt injusta per als pobres! Així i tot, al País Valencià podria repetir-se el resultat de les darreres autonòmiques: el PP obtindrà un triomf avassallador, els socialistes valencians baixaran tres o quatre esglaons més cap a l’infern, i EU i Compromís es consolidaran. La campanya electoral, ja dic, és una guingueta sobrera.