dissabte, 29 d’octubre de 2011

Dolor pels pecats?

Evidentment, el procés de pau a Euskadi encara està incomplet. Caldria distingir, en tot cas, entre els dos vessants de l’assumpte: el moral i el polític. Des del punt de vista polític, ETA encara hauria de donar dos passos ineludibles: lliurar o destruir els seus arsenals, davant d’una comissió de verificació, i dissoldre la seua organització. El cessament definitiu de les accions violentes és molt important, no cap dubte, però mentre no enllestisca les fases que s’acaben d’esmentar, planarà la sospita que ETA s’amaga alguna carta a la bocamànega. Així i tot, durant molt de temps no desapareixerà el temor que alguna facció de la banda es desmarque dels acords majoritaris i continue pel seu compte amb l’activitat terrorista. (Lògicament, el temor minvaria si l’organització buidés de manera verificable els zulos que encara conserva.)

Un cop completats tots els passos, les institucions de l’Estat podrien estudiar contrapartides: apropament generalitzat de condemnats etarres a presons del País Basc, modificació del règim penitenciari als presos que s’hagen penedit públicament de les seues accions i hagen demanat disculpes a les víctimes... I ja que parlem de penediment i perdó, s’hauria d’al·ludir al vessant moral del procés de pau. He llegit l'opinió d'alguna persona que, tirant mà de la moral catòlica, insinuava l’únic camí possible per arribar al perdó i la reconciliació social: fer examen de consciència, sentir dolor pels pecats comesos, tenir propòsit de l’esmena, dir les culpes al pare confessor i complir la penitència. Sense totes i cadascuna d’aquestes etapes, no seria possible el perdó.


Vista la connivència que sempre ha existit a Euskadi entre el món independentista i l’Església, no està mal l’acudit! Però el procediment eclesial presenta un inconvenient. De moment, i en línies generals, els etarres no tenen dolor pels pecats ni ànim de complir cap penitència. De fet, el comunicat de la banda, emès amb una escenografia horripilant —inspirada a parts iguals en el Ku Klux Klan i la confraria del Sant Sepulcre—, parlava veladament de negociar amb l’Estat les conseqüències del conflicte, que és una manera molt fina d’insinuar que caldria amnistiar els seus presos. Com mostren els processos de pau seguits en altres indrets, els etarres no tindran —almenys durant un temps— sensació d’haver comès cap immoralitat. I clar, si no senten dolor pels pecats, com van a contar-los al pare confessor? Impossible!

D’acord amb la seua mentalitat, els etarres sols creuran haver comès, a tot estirar, un error estratègic. (Els militants de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), posem per cas, tardaren anys a demanar perdó a les seues víctimes.) Per tant, ja dic, ens podríem donar per satisfets amb la dissolució de la banda i el lliurament de les armes. La resta ja vindrà. Mentrestant, caldria reconfortar les víctimes garantint-les que no hi haurà absolucions —o, dit en altres paraules, declaracions d’innocència— per als culpables de delictes terroristes. Podrà haver, això sí, certes mesures de clemència concedides amb molta cautela: reduccions de graus penitenciaris, indults, amnisties parcials... (S’ha de fer notar que un indult no és exactament el mateix que una declaració d’innocència.)