dijous, 27 d’octubre de 2011

Agur ETA

Al diccionari de l’enciclopèdia, el mot ‘conflicte’ significa xoc, contesa, lluita i, per extensió, contesa prolongada, estat d'oposició. El mateix diccionari proposa un exemple: el conflicte araboisraelià. El mot també pot fer referència, figuradament, a un conflicte d'idees, d'interessos, de passions. Finalment, tenim l’accepció psicològica: situació donada per una discordança entre les tendències o els interessos d'algú i les imposicions externes. L’esquerra abertzale es refereix sovint al conflicte basc. «El conflicte polític continua existint. Mentre existisca el conflicte, no desapareixeran les contradiccions. Cal superar el conflicte», proclamen una i altra vegada els seus portaveus. Existeix realment un conflicte basc? Quina classe de conflicte? Em faig totes aquestes preguntes perquè el front constitucionalista i els partits polítics espanyols solen negar l’existència de cap conflicte al País Basc. «En tot cas —afirmen—, l’únic conflicte és el provocat per una banda terrorista que atemoreix la resta de ciutadans.»

Hi ha fins i tot qui nega el conflicte amb la següent argumentació: la paraula conflicte implica l’existència de dues parts oposades d’una manera més o menys simètrica; acceptar, per tant, la tesi independentista, segons la qual hi ha un “conflicte”, suposa automàticament donar-los part de raó als violents, atorgar-los legitimitat com a part d’un contenciós, certa representativitat enfront dels interlocutors de l’altre bàndol. Es tracta d’un argument clàssic. Jo voldria plantejar les coses, però, des d’altre punt de vista: no solen existir conflictes entre iguals; en les situacions conflictives solen haver una part més forta i altra més dèbil. (Pensem en un gall de col·legi, o en un perdonavides de barri, que atemoreix els joves més dèbils.) Hom tendeix a considerar legítim l’ús de la violència per part del contrincant més fort. Sempre ha estat així. (Recordem la posició israeliana davant dels palestins.) I quan el dèbil intenta emular la gesta de David contra Goliat, és automàticament considerat, pel bàndol dominant, un terrorista.

Existeix, efectivament, un conflicte al País Basc. Aquest conflicte ve de lluny —de les guerres carlistes com a mínim. En qualsevol lluita d’emancipació nacional, sobretot quan s’allarga molt en el temps, acaben solapant-se diferents conflictes. A Euskadi, posem per cas, se solapen l’enfrontament entre els bascos i l’estat centralista, l’enfrontament d’uns bascos contra els altres, el dels bascos de soca-rel contra els immigrants espanyols i el de la classe treballadora contra la burgesia industrial i financera (lluita de classes pura i dura), tot ben adobat amb ingredients legitimistes, ideològics, religiosos... Allò que inicialment podia semblar un conflicte nacional engloba en realitat molts contenciosos. Això sí, als conflictes d’aquesta mena, totes les postures acaben polaritzant-se en dos bàndols irreconciliables. Sí, jo crec que podem parlar de conflictes en referir-nos al País Basc o a Catalunya. El salt qualitatiu de qualsevol conflicte es produirà, en tot cas, quan un grup reduït, en el pol més dèbil, decideix fer servir la lluita armada per a solucionar el conflicte.

En un principi, aquest grup pot concitar la simpatia que sempre desperta el petit David que desafia Goliat. (De fet, el dret sol considerar legítimes les guerres contra la tirania o les guerres d’emancipació nacional.) Ara bé, parlar de guerres en aquests casos és sovint una ficció; el desequilibri de forces és tan gran que el bàndol més dèbil només té una sortida: les accions guerrilleres —en altres paraules: els actes de terror contra un adversari molt superior. I per culpa del terror, els combatents, encara que es reclamen marxistes leninistes o soldats d'un moviment d'alliberació nacional, acaben perdent qualsevol bagatge ideològic mínimament coherent. Sovint, esdevenen una mera banda mafiosa dedicada a l’extorsió, el segrest i l’assassinat indiscriminat, produint dolor a víctimes innocents —«les contradiccions del conflicte», diuen eufemísticament. A Hispanoamèrica, tenim exemples per a donar i vendre.

ETA inicià la seua trajectòria amb la mort d’una xiqueta, Begoña Urroz, de 22 mesos, abrasada el 1960 per una bomba col·locada a l’estació de ferrocarril d’Amara (Guipúscoa). Des de llavors, la banda ha matat 817 persones, la majoria militars i membres de cossos policials, però 339 d'elles civils (tots recordaran l’atemptat d’Hipercor del 19 de juny de 1987 a Barcelona). Quin sentit té la lluita armada en aquestes condicions? Cap! Una part dels presos etarres venia dient-ho des de fa temps. Les accions violentes, a més de moralment rebutjables, esdevenen una equivocació política descomunal, que enforteix política i moralment el bàndol contrari. Per això, causa perplexitat sentir les paraules dirigides als jutges per l’etarra Andoni Otegi Eraso, Iosu, acusat de volar pels aires un cotxe bomba a Fuengirola: «Aquest tribunal hauria de facilitar el procés per a superar el conflicte polític i acabar amb la negació i el patiment de tots aquests anys.»

Bonica manera de tergiversar la realitat: primer es trau de polleguera el “conflicte”; després es demana als altres que facen esforços per superar-lo. Alguns hi veuen cinisme, però jo no descartaria rentat de cervell —almenys en alguns casos. Fins ara, l’existència d’ETA era un horror, una llosa sobre la situació política basca, una rèmora per a sortir del punt mort en què es troba Euskadi, una vergonya per a l'esquerra democràtica i la causa principal d’una llei de partits impresentable. Per tant, només se m’acut de dir una cosa: Agur ETA!

4 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Trobe que un article molt ajustat als fets. Una visió amb la que m'identifique.

Clidice ha dit...

Agur, tens raó. Ara que, aquest tipus de pensament, impermeable a la resta, el podem veure en algunes formacions polítiques, a dreta i a esquerra. Sortosament no van matant gent, però, algunes vegades, mostren una intolerància i una manca d'empatia cap a la resta que et fa preguntar-te si no és en aquest tipus de pensament la gènesi del terror.

Ximo ha dit...

Xavi, ma que és difícil dir alguna cosa que et semble mal... Així, com hem de discutir?

Clidice, efectivament hi ha pensament impermeable a les opinions alienes a manta, a dreta i esquerra. Ara bé, aquest pensament, quan fa el niu a les branques del nacionalisme espanyol recalcitrant, no necessita generalment posar bombes. I dic ‘generalment’ perquè de vegades les posa. I tant!
O siga, terror pur.

Anònim ha dit...

En Google: "hemeroteca ABC 1961/01/28 galvao DRIL maletas explosivas" y "hemeroteca ABC 1961/02/10 galvao actos terrorismo". Las bombas del 27-6-1960 en estaciones de tren de Madrid, Barcelona y San Sebastián fueron reivindicadas por el DRIL de Henrique Galvao, y en España se informó de ello cuando el DRIL secuestró un trasatlántico portugués en enero de 1961. La prensa internacional y la del exilio informó desde un primer momento de la autoría y de la reivindicación del DRIL.