dimecres, 25 de maig de 2011

Temps afegit?

Després d’un escrutini d’infart, el resultat de les eleccions de diumenge ha deparat poques sorpreses a la nostra ciutat. S’ha seguit el guió previst: el PSOE continua el seu lent viatge cap a enlloc; els valencianistes es consoliden a l’Ajuntament; Esquerra Unida, a més de recuperar l’escó que Víctor d’Hont havia regalat al PP, li’n pren un al PSOE; la dreta local revalida la majoria absoluta d’un pèl. Això sí, la suma aritmètica dels vots demostra que guanyen —per poc, és cert— les esquerres: 7.928 vots de PSOE, EUPV i Compromís per 7.333 del PP. (La dreta no obtindria la majoria ni sumant els 319 de Democràcia Participativa.) Camps i Rita Barberà també han experimentat sengles retrocessos electorals. Tot açò ens permet de fer alguna elucubració i traure’n diverses conclusions. Què hauria passat, per exemple, si tota l’oposició xativina s’hagués presentat unida a les eleccions? Hauria sumat o hauria restat vots? Qui sap!

Ja no té sentit capficar-s’hi, però està clar que els tripijocs de la normativa electoral —sistema d’Hont inclòs— han donat novament el triomf a la dreta local. Quant a les conclusions, Rus hauria de ser conscient que només compta amb el recolzament explícit d’un 32,2% dels electors (6.618 xativins s’han abstingut, han votat en blanc o han emès un vot nul). L’alcalde hauria d’intentar governar per a tots els ciutadans, hauria de fer un esforç de magnanimitat. Tanmateix, coneixent el seu tarannà sectari i arrogant, la seua desconsideració amb els adversaris i amb el propi electorat, no crec que vejam cap esforç significatiu en aqueix sentit. El primer símptoma de prepotència, les traques del dia vint-i-dos per la nit, en plena eufòria triomfalista. No sé a vostès, però a mi em sembla de mal gust tirar coets després d’una victòria electoral —damunt, ben minsa, com s’acaba d’explicar. S’ha de ser elegant en el triomf i en la derrota. Com més va, els militants d’alguns partits polítics més s’assemblen als seguidors exaltats dels equips de futbol.



L’altra conclusió és evident: el PSOE, que hauria de ser la locomotora del canvi, sembla una vagoneta en via morta, o un club gran enfonsat al final de la taula classificatòria. Un amic meu, sense abandonar el símil esportiu, diu que el partit està guanyat; només queda jugar el temps afegit. I anuncia cofoi el final d’un cicle. Bonica comparació! De moment, Rus va guanyant el partit ni que siga marcant en fora de joc. I al temps afegit —un període llarguíssim de quatre anys—, l’oposició, extenuada, encara pot encaixar més d’un gol. En realitat, caldria fer anàlisis més profundes. Quan un equip va mal, cal un revulsiu. El socialistes autòctons, que també han patit un cataclisme a nivell autonòmic, necessiten una refundació urgent o potser —com diu Vicent Partal en una entrevista de la sèrie “El túnel valencià”, penjada a VilaWeb—, desaparèixer com més aviat millor, perquè ja no semblen ser alternativa de res.

Tampoc no està clar quin avantatge tindria per al pluralisme polític valencià una recuperació socialista que menés de nou al bipartidisme pur i dur. Precisament, les úniques novetats de les eleccions autonòmiques han arribat de la mà de l’esquerra plural. EUPV, bé que no ha capitalitzat com es preveia l’enrenou del 15-M, ha obtingut cinc escons a les Corts. I la coalició Compromís, que ha esdevingut la tercera força parlamentària valenciana amb sis diputats, ha proporcionat la veritable sorpresa de la nit electoral, en superar el llistó del 5% (el Bloc aconsegueix per fi representació parlamentària sense ajuda d’Esquerra Unida). En definitiva, l’esquerra plural albira certa esperança a l’horitzó, però encara haurà de completar una llarga travessia del desert. De moment, el triomf del monopartidisme és aclaparador a nivell global, malgrat les reivindicacions del 15-M, el milió de vots nuls i en blanc, i les petites alegries de la nit electoral. Com he dit en alguna ocasió, a qui no vol brou, tassa plena!
(publicat a Levante-EMV, el 25/05/2011)

3 comentaris:

Tadeus ha dit...

NO em sembla desencertada, ni descabellada, la idea d'una possible desaparició del PSPV com a possible camí per a les esquerres valencianes. Per la seua banda, la dreta està ben ordenada, unificada i en un estat de salut tan bo que ni tan sols sembla afectar-li cap mena de desgast associat al poder, que ja té mèrit. L'esquerra es manté en una espècie de devoció històrica cap a un partit, el PSOE, que en gran mesura s'ha convertit en una caricatura. ¿Cal una refundació o redefinició de les esquerres valencianes? Sense dubte. Diria, a més, que per la seua modernitat i el seu atreviment apostes com les de Compromís mostren, almenys, possibles camins de cara al futur. El PSPV és, hui en dia, una rèmora del passat.

josepmanel ha dit...

Llarga travessia pel desert, és cert. Però crec que aquest tram anem a fer-lo per l'ombra. Excel·lent article.

Ximo ha dit...

Gràcies, Tadeus, i gràcies, Josep Manel, pels vostres comentaris. Això sí, dubte que al desert hi haja molta ombra, però en fi...