Paradoxes al voltant del Moviment 15-M

Segons el diccionari, una de les accepcions del mot “paradoxa” és la següent: «Enunciat o raonament que porta a dues conclusions mútuament contradictòries però de cap de les quals hom no pot prescindir.» Està clar que haver ordenat divendres per la nit una actuació policial a la plaça madrilenya Puerta del Sol, plena de gom a gom, era —deixant al marge el fet que no s’hi estava cometent cap acte violent o palesament il·legal— una absoluta temeritat (una missió impossible, diria jo). De tota manera —i ací rau la primera paradoxa—, Rubalcaba ho tenia molt malament. Si hagués ordenat el desallotjament, li haurien plogut retrets d’una banda; com no ho va fer, li cauran de l’altra.

Jo crec que la qüestio de la legalitat o la il·legalitat de les concentracions de Puerta del Sol i altres places no està solucionada. Hi ha col·lisió entre dues legislacions: la general sobre els drets de reunió i expressió, i l’específica sobre els processos electorals (hi ha jurisprudència del Constitucional al respecte; unes sentències seues anteriors van avalar les manifestacions durant la jornada de reflexió). A la Junta Electoral Central, que no és exactament un tribunal, han sorgit vots particulars. També s’han presentat sengles apel·lacions al Tribunal Suprem i al Constitucional que han estat desestimades sense entrar al fons de l’assumpte, per qüestions processals o de forma. Queda pendent altra apel·lació al Constitucional remesa per Esquerra Unida (que li ha tret un rendiment altíssim a la moguda).

De manera que ací està la segona paradoxa: les mateixes concentracions podrien ser legals i il·legals alhora. Hi hauria una tercera, aquesta emparentada amb el realisme fantàstic: «Declaren la il·legalitat d’una protesta pacífica que vol modificar la legalitat.» També tenim afirmacions paradoxals consistents a dir una cosa i justament la contrària: els concentrats en Puerta del Sol estan en contra del sistema, però fan propostes per a millorar-lo; estan organitzats, però formen un moviment espontani; són d’extrema esquerra, però susciten la simpatia de personatges com Carlos Fabra... El corol·lari de totes aquestes paradoxes podria expressar-se amb la següent frase: ja anava sent hora que algú protestés als carrers, però ara toca anar-se’n a casa.

Els mateixos protagonistes de les concentracions cauen en contínues paradoxes; primer, deien que la gent s’hauria d’abstenir o votar als partits minoritaris, però ara proclamen que no volen donar cap consigna de caire electoral; en un principi, alguns portaveus del moviment afirmaven que aquestes eleccions no eren importants per a ells, però ara han declarat que pensen votar. Quant a la presència d’Ynestrillas i altres personatges semblants a la concentració de Madrid, s’hauria de recordar la famosa dita: «Pescar en aigua tèrbola a molts agrada.» En realitat, el Moviment 15-M no està perfectament organitzat, ni té una ideologia definida, ni és corretja de transmissió de ningú, ni ha sorgit en un moment particularment oportú —o sí?—, ni pretén subvertir l’orde democràtic, ni té vocació d’abastar tots els temes possibles...

L’onada de concentracions és una mostra d’atipament i prou! Certes coses passen quan la goteta del fàstic fa vessar el vas, no quan u voldria que passaren. Jo també experimente sentiments contradictoris envers un fenomen que ha incidit de ple en la campanya electoral: d’una banda, simpatitze amb el malestar dels mobilitzats; d’altra, crec que les seues concentracions van a beneficiar la dreta, en les eleccions d’avui, perquè espantaran els seus votants. També és possible —i continuem amb les afirmacions antitètiques, ja ho veieu— que les “brometes” d’Esperanza Aguirre (Estoy por enviar a los 90.000 militantes del PP a organizar una sentada en Ferraz, digué divendres), encoratgen els electors socialistes, qui sap. En fi, acabarà dissolent-se el Moviment 15-M com una porció de sucre? Amb el pas del temps es veurà. Això sí, els partits polítics haurien de reflexionar sobre allò que ha succeït.