En altres ocasions, s’ha dit que el nostre és un país de tradició catòlica. Els valencians no professem l’ètica protestant vigent als països nòrdics i anglosaxons. A la tradició catòlica, els pecats són perdonats amb una simple confessió. D’altra banda, ètica i dret tenen esferes d’influència distintes: l’ètica és el reialme del cal ser; el dret, en canvi, és el reialme d’allò que està o no està permès. Les accions immorals s’arrisquen a la reprovació social; les accions il·legals, al càstig. Convé recordar aquestes coses per a entendre millor la realitat valenciana. Les veus que demanen més comportaments ètics a la política s’equivoquen doblement: l’ètica rarament ha tingut un paper determinant en l’acció política; aqueix paper es reserva al dret. En realitat, allò que s’hauria de reclamar són reformes legals, per tal d’eliminar aquells elements del sistema democràtic que propicien l’abús de poder i la corrupció política.
Mentre no s’aborden aqueixes reformes, les propostes morals basades exclusivament en l’ètica de la convicció —segons el concepte encunyat per Max Weber— són d’escassa eficàcia. Els partits de l’oposició s’equivoquen, per tant, quan centren el seu discurs, de cara a les imminents eleccions, en la denúncia dels casos de corrupció que afecten el PP. L’electorat no acaba de veure tan malament el finançament il·legal dels partits polítics (per a molta gent, el cas Gürtel queda massa lluny). Quant a l'enriquiment personal, suscita sentiments contradictoris entre qui no creu que Camps s’haja venut per tres vestits, qui espera tastar una porció del pastís i qui reprova qualsevol pràctica corrupta. Alguns estudiosos han establert una distinció útil entre ús legal del poder (ús discrecional de recursos públics en benefici dels pròxims, els amics i els clients) i ús il·legal en benefici privat. El PSOE també n'ha fet ús del primer a les comunitats autònomes on ha governat fins ara: Castella-la Manxa, Andalusia, Extremadura... Molts electors pensen que això és tan natural com la pluja o el vent.
Els vots no vindran a l’oposició, doncs, per la valoració moral d’un electorat escandalitzat. ¿Qui voldria reconèixer que tots, polítics, empresaris i nombrosos ciutadans de a peu, han propiciat el clima general d’economia especulativa, clientelisme polític i balafiament dels diners públics? Ben pocs! En època de crisi costa molt de ser autocrític. És més fàcil tirar-li la culpa de tot a Zapatero. En resum: l’oposició hauria d’explicar, de forma clara i entenedora, què ha passat al País Valencià, com és que té uns índexs d’atur tan elevats, per què ha disminuït el seu PIB o per què té els pitjors serveis socials de tot l’Estat. D’altra banda, és precís no donar tanta tabarra amb els codis ètics i persuadir l’electorat que hi ha alternatives plausibles de dividends en canvi del vot. Altrament, els votants seguiran pensant que és preferible assegurar-se les engrunes que reparteix el PP, sobretot si arriben a molts. Ja ho diu el refrany: més val un té que dos et daré.
Mentre no s’aborden aqueixes reformes, les propostes morals basades exclusivament en l’ètica de la convicció —segons el concepte encunyat per Max Weber— són d’escassa eficàcia. Els partits de l’oposició s’equivoquen, per tant, quan centren el seu discurs, de cara a les imminents eleccions, en la denúncia dels casos de corrupció que afecten el PP. L’electorat no acaba de veure tan malament el finançament il·legal dels partits polítics (per a molta gent, el cas Gürtel queda massa lluny). Quant a l'enriquiment personal, suscita sentiments contradictoris entre qui no creu que Camps s’haja venut per tres vestits, qui espera tastar una porció del pastís i qui reprova qualsevol pràctica corrupta. Alguns estudiosos han establert una distinció útil entre ús legal del poder (ús discrecional de recursos públics en benefici dels pròxims, els amics i els clients) i ús il·legal en benefici privat. El PSOE també n'ha fet ús del primer a les comunitats autònomes on ha governat fins ara: Castella-la Manxa, Andalusia, Extremadura... Molts electors pensen que això és tan natural com la pluja o el vent.
Els vots no vindran a l’oposició, doncs, per la valoració moral d’un electorat escandalitzat. ¿Qui voldria reconèixer que tots, polítics, empresaris i nombrosos ciutadans de a peu, han propiciat el clima general d’economia especulativa, clientelisme polític i balafiament dels diners públics? Ben pocs! En època de crisi costa molt de ser autocrític. És més fàcil tirar-li la culpa de tot a Zapatero. En resum: l’oposició hauria d’explicar, de forma clara i entenedora, què ha passat al País Valencià, com és que té uns índexs d’atur tan elevats, per què ha disminuït el seu PIB o per què té els pitjors serveis socials de tot l’Estat. D’altra banda, és precís no donar tanta tabarra amb els codis ètics i persuadir l’electorat que hi ha alternatives plausibles de dividends en canvi del vot. Altrament, els votants seguiran pensant que és preferible assegurar-se les engrunes que reparteix el PP, sobretot si arriben a molts. Ja ho diu el refrany: més val un té que dos et daré.
4 comentaris:
Ximo, ja saps que no es tracta de tirar-li les culpes de tot a Zapatero, però sí podem criticar o cridar l'atenció quan Zapatero, tu o jo (qui siga) fem una cosa que extralimita l'ètica i no és correcta.
L'electorat, manipulable, però també intel·ligent i militant ja sap què fer, no creus?
Perdoneu que m'interpose entre els dos: una cosa no lleva l'altra. Abans de castigar o no, la gent ha de saber com hem arribat fins ací i tindre ben clares les responsabilitats respectives. Després, a votar. L'oposició no ha estat intel·ligent en el punt que explica Ximo.
Príncep, la victòria a les urnes no s’obté únicament amb l’electorat intel·ligent i militant; la massa amorfa del “no sap, no contesta” sol ser el factor determinant que inclina la balança d’un costat o de l’altre.
Per a mi, Zapatero ha comès els següents errors: ajornar el diagnòstic de la crisi per motius electorals, incomplir el seu programa, prendre mesures que desprès ha hagut de rectificar i plegar-se en excés als poders globals (obviant qualsevol mesura contra el gran capital i els especuladors, i carregant tot el pes de l’ajust sobre els treballadors).
Jo trobe falta d’ètica sobretot en els punts primer i segon. S’han de denunciar els enganys? I tant! Jo només he dit que jugar-se la campanya exclusivament a qüestions ètiques no porta enlloc, per les raons que també explique. Mereix un càstig el PSOE per les faltes d’ètica ressenyades? Probablement.
Un bon càstig seria l’augment dels vots obtinguts per forces com EU i Compromís. Tanmateix, les enquestes auguren el triomf aclaparador del PP. És a dir, que el puniment podria ser en realitat una autoflagel·lació.
D’ací al diumenge, cal donar, per tant, idees per a tractar de pal·liar la magnitud de la tragèdia que podria patir l'esquerra.
Buenas tardes. Permiteme esta intromisión fuera de tema en esta entrada del domingo, para informarte que estoy intentando subir mi comentario a la de ayer miércoles sobre "Democracia Real Ya", pero no lo consigo debido a algún tipo de fallo. No se si es solo en aquel artículo, así que te lo comunico en este para comprobar si también falla. Puedes borrar este comentario, por supuesto.
Publica un comentari a l'entrada