La mola del Puig, al nord-est de la Serra de Vernissa, caracteritza el paisatge de l’Horta de Xàtiva i forma tàndem —fins i tot llegendari— amb l’ermita de Santa Anna. El Puig és omnipresent des de qualsevol punt de la contrada. Alguns de nosaltres no ens havíem detingut massa a pensar-ho fins a 1996, any de la primera romeria. Màquina i canya al rest, pujàrem al cim. Molts recordem encara els detalls d’aquell primer ascens: les revoltes de la senda, la vegetació, els trams de calçada —amb els còdols perfectament encaixats, malgrat el pas del temps—, la suor, el bleix provocat per l’esforç de la pujada, el respir junt a la creu de la troballa, el paisatge circumdant... La sorpresa esperava dalt de tot: un edifici magnífic, amb evidents símptomes de degradació però encara enlairat i accessible. Havien desaparegut la torreta de l’ermità, els rafals on antany havien descansat els pelegrins, bona part de la tanca...
Del Puig estant, poguérem combregar amb la natura, amb el cabal dels rius, amb l’acció dels vents... Des de la talaia, es contemplava un paisatge magnífic: Xàtiva s’escampava, serra del castell avall, cap als confins de l’horta, regada per les aigües del Cànyoles; a l’altra banda del pam de Déu, s’alçava l’ermita de Santa Anna, erigida pel llinatge dels Borja. Entràrem a l’interior del temple. Aquell primer dia, ens vam quedar extasiats, contemplant atents els detalls d’una arquitectura exquisida: les claus de volta, els permòdols amb decoració vegetal, les nervadures esplendoroses, les plementeries a punt d’esfondrar-se —ja hi clarejaven els primers forats—, el sepulcre buit d’Onofre Pelegero, els vestigis de pigmentació escampats pels murs... Les claus del primer i de l’últim tram de la volta mostraven, respectivament, la Mare i el Xiquet sobre una lluna creixent —a males penes perceptibles— i l’Anunciació. (Les altres claus exhibien sengles escuts d’armes de la ciutat i el regne.)
Després d’aquell primer dia, hem tornat a pujar al cim setze vegades, per tal de reclamar la salvació d’un edifici emblemàtic. Hem assistit impotents a la lenta degradació del lloc sagrat, a la destrucció del camí que mena cap a la talaia. Finalment, saludem que l’ermita està a punt de renàixer de les cendres. Ja sembla pròxim el jorn de la restauració definitiva. Els pelegrinatges han donat el seu fruit. Antoni Vela, arquitecte autor del projecte de restauració, ho va dir i nosaltres també: «La conservació del patrimoni cultural i l’estudi de la història figuren entre els principis més bàsics de qualsevol societat democràtica i avançada. Contemplar la pèrdua d’un element patrimonial sense actuar-hi hauria de ser una cosa impensable.» Finalment, les autoritats decidiren d’actuar, d’invertir diners públics en la restauració d’un monument. Convindrà explicar, per tant, en què s’estan utilitzant aqueixos diners.
De conformitat amb les especificacions de la Carta de Venècia de 1968, la Carta de Roma de 1972 i la Carta de Cracòvia de 2001, el tècnic encarregat del projecte s’ha imposat el respecte i la fidelitat a l’edifici degradat. Per tal d’entendre’l bé, recopilà nombrosos dibuixos, fotografies i documentació històrica i literària. Amb tot el material recollit, encetà els estudis previs... L’anàlisi de les dades recollides determinà en quines parts del monument s’havia d’actuar i com s’havia de fer. Bàsicament, el conjunt del Puig estava format per dos elements: el temple gòtic trescentista i el conjunt de dependències annexes. El temple, del segle XIV, cobert amb voltes de creueria (com l’ermita de Santa Anna i les capelles laterals de l’església de Sant Domènec, edificis ja restaurats), n’és l’element més valuós. Les peces annexes (bastides entre els segles XVII i XVIII) eren la sagristia, la sala de clavaris, les habitacions, els estables i els cellers.
El conjunt, dedicat a la Mare de Déu de l’Encarnació, fou objecte de petites restauracions al llarg dels segles XIX i XX (l’última actuació data de l’any 1931). Com ja s’ha dit, l’interior de l’església conserva símbols religiosos i civils a les claus de volta: la Mare amb el Xiquet, els escuts de la ciutat i el regne, i —l’escena més bonica— la Mare de Déu de l’Encarnación, a la clau de volta del presbiteri. Els murs de l’ermita són essencialment de maçoneria i calç, encara que es fa servir el rajol, com a reforç, als pilars i als cantons. Hi ha ceràmica a les cobertes i als revestiments interiors. Les nervadures i l’espadanya —de què queden vestigis— són de pedra llaurada. L’edifici, amb aspecte de fortalesa, comptava amb una tanca de protecció davant del seu atri d’accés. En realitat, la funció d’aquesta tanca no era militar; simplement protegia un edifici ben allunyat del nucli urbà.
S’inicià, doncs, la recuperació de l’arquitectura i la volumetria del recinte principal, però també dels elements escultòrics i pictòrics, com ara la imatge de Crist a la tercera crugia, la imatge de Sant Cristòfol al brancal dret del presbiteri i xicotets motius florals. Ha calgut extirpar-ne elements impropis, com la vivenda de l’ermità, construïda al segle XVIII sobre la primera volta, al nàrtex (una mena d’atri afegit a la part davantera del temple). Les petjades i les fotografies antigues permetran la recuperació del retaule ceràmic del presbiteri. Podrà recuperar-se també el sistema natural d’il•luminació del temple, en quedar lliures els buits nord i sud. Les plementeries, que en 1989 (anys de realització dels estudis previs) encara tenien un passar, en 2010, es trobaven en estat de ruïna absoluta. Ha estat precisa, per tant, la seua reconstrucció. Les voltes s’han hagut d’alleugerir de càrregues i escombraries. Ha calgut dissenyar un nou sistema de coberta atirantada per a resoldre les enormes empentes sobre els murs, donada l’absència de contraforts, d’impossible emplaçament.
De moment, s’ha desestimat —bé que es podria plantejar més endavant— la localització de la torre de guaita d’època islàmica que, segons els historiadors, hi degué existir, com en Santa Anna. (El capítol 320 d’El llibre dels fets narra la conquista d’aquest punt estratègic, prèvia a les cavalcades que es realitzaren sobre l’Horta de Xàtiva, abans de posar setge a la ciutat.) Està projectada, en canvi, la restauració d’alguna dependència annexa i la tanca. Sembla que finalment la nostra insistència ha sortit efecte; la rehabilitació de l’església està molt avançada. Els seus murs i les seues voltes ja no corren perill d’ensorrament. D’això es tractava.
Ha quedat perfectament justificada, en definitiva, la nostra tenacitat cívica, la nostra exigència de recuperar aquest conjunt únic No ens preocupa saber qui s’emportarà les medalles. Només volem poder entrar de nou a la seua nau. Desitgem també que ho puguen fer les pròximes generacions. Ara caldrà, per tant, començar a parlar del futur de l’ermita, del seu destí. Caldrà compaginar, en acabar la restauració, els hipotètics usos religiosos amb els usos cívics. En tot cas, només l’ús garantirà la pervivència del monument. Creiem, per tant, que caldrà seguir pujant al tossal. Haurem de seguir sortejant cassoles d’arròs al forn, fires medievals i altres esdeveniments festius o commemoratius. Haurem de continuar camejant per aquesta ruta d’art, història, natura i llegendes per tal de garantir la seua permanència. Salvem el Puig!
Xàtiva, ermita del Puig, 8 de maig de 2001
Gent de la Torre d’En Lloris
Associació Cultural “la Sénia”, de Lloc Nou d’en Fenollet
Associació Cultural “9 d’octubre”, del Genovés
Associació d’Amics de la Costera
Centre Excursionista de Xàtiva
Associació Cultural “la Sénia”, de Lloc Nou d’en Fenollet
Associació Cultural “9 d’octubre”, del Genovés
Associació d’Amics de la Costera
Centre Excursionista de Xàtiva
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada