Nit de felicitat

«La infelicitat naix de l’excés d’expectatives», mussita Radaurí amb aire absent. «Què dius?», inquireixen estranyats Rocabuix i Eiximona. Després d’uns instants de silenci, Radaurí continua: «Vegem, per exemple, la nit de cap d’any. Algú, no se sap qui, ha decretat que aqueixa nit toca festa, sopar car, dotze campanades amb dotze grans de raïm, serpentina, torró, cava, ball i gatzara fins a les 9 del matí... Aquells que, per circumstàncies de la vida, han de romandre sols la nit de cap d’any corren el risc de caure en una pregona depressió». Eiximona fa via cap a la cuina amb gest de pietat. Radaurí prossegueix la seua reflexió: «Moltes persones confien a les dotze campanades anhels que rarament es veuran acomplerts: salut, èxit, diners, amor...». Eiximona trau el cap per la porta de la cuina: «No t’amoïnes, home; faré una ració de més. On mengen dos poden menjar tres». Radaurí enfila el camí de sortida amb un somriure maliciós. «No, si jo ja tinc pla per a la vetllada; he quedat amb una colla d’amics i amigues. Bon any!», proclama abans de fer mutis. Rocabuix i Eiximona es miren l’un a l’altre. «Jo el mate!», bramula Rocabuix enfurismat.