dijous, 17 de desembre de 2009

Resultat ambigu

A primera vista, podria semblar que els bascs fan molta por al jacobinisme espanyol. Res més lluny de la realitat! Qui veritablement fa por és el nacionalisme català —i relativament, no us aneu a pensar; l’espanyolisme li té presa la mesura a la burgesia catalana. Els espanyols sempre han considerat els bascs membres de la família. Si la violència d’ETA no hagués enverinant les relacions, Patxi i companyia seguirien sent chicarrones recios del norte, brutos pero nobles, que és una forma elegant de dir: «Aquests són molt bèsties, però sense mala idea». Els catalans, en canvi, són percebuts, almenys des de l’època del comte duc d’Olivares, com a fenicis, com a gent en la qual no es pot confiar. A Espanya li fa por la hipotètica resurrecció de l’antiga Corona d’Aragó. Per això, l’article 145 de la Constitució impedeix que les comunitats autònomes es puguen federar. Poca broma! I per idèntica raó, s’ha fet tot el possible per espanyolitzar els valencians i per promoure entre ells l’anticatalanisme més barroer. No vaja a ser que...


El recel envers els catalans explica la reacció que alçà la convocatòria del primer referèndum per la independència en Arenys de Munt: s’hi envià la falange; s’impedí que l’Ajuntament donés suport a la consulta... Resultat: un èxit de participació i un sí rotund a la independència. A un gat vell, no li digues mix; el passat dia 13, l’espanyolisme canvià d’estratègia. La consigna, fins i tot a les files del PP valencià, mantenir la boca tancada, per a no despertar l’animal (a molt estirar, s’han fet manifestacions de menyspreu, tractant de llevar-li importància a la convocatòria). I quin ha estat el resultat dels referèndums? Un resultat ple d’ambigüitat. D’una banda, la participació ha estat menor de l’esperada, cosa que ha servit als partits espanyolistes per a parlar de fracàs absolut. A CIU, que sempre ha tingut una posició ambivalent davant les tesis sobiranistes, li ha servit per a descavalcar-se d’una hipotètica convocatòria oficial que li fa molta por.

Però s’ha constatat, d’altra banda, que possiblement més d’un quart (gairebé un terç) de l’electorat català es reclama independentista. I és possible que, depenent de com rutllen els esdeveniments polítics —quina siga finalment la decisió del Constitucional sobre l’Estatut—, el percentatge vaja en augment. Per tant, bé que es vulga fer creure el contrari, els referèndums han tingut conseqüències polítiques. La principal, que s’ha trencat una barrera psicològica. La gent s’ha pogut manifestar pacífica i democràticament sobre la independència, tema tabú per a l’espanyolisme.

2 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Jo dubte molt que un terç de l'electorat siga independentista pur (la participació en les consultes, a més fora de Barcelona i dels grans eixos descatalanitzats n'és una mostra). En alguns contextos, com l'actual, potser el sentiment s'atie, però hi ha un càlcul implícit en la gent (m'interessa, no m'interessa) que encara no està resolt. Crec.

En tot cas, bon article, Ximo. Molt bona la comparació amb el País Basc.

Ximo ha dit...

Jo tampoc no tinc clar que hi haja un terç d’independentistes a Catalunya. De tota manera, un 25% ja és una xifra important. A més, si ERC no hagués fet tants volantins, podria ser més alta.