dimecres, 16 de desembre de 2009

Normalitat democràtica

Dilluns passat, vaig presenciar el lliurament de la medalla d’or de la Universitat de València al nostre paisà Raimon. Hi havia, al vell paranimf del carrer de la Nau, una nombrosa representació del professorat universitari, del món de les arts i les lletres... També hi havia polítics: Joan Lerma, Pilar Sarrión, Enric Morera, Ricardo Peralta... No hi era, però, el senyor Alarte. I es notava l’absència clamorosa de la Generalitat Valenciana, que no va enviar cap representant a l’acte. I clar, tampoc no hi era Alfonso Rus. Un amic meu diu: «Normal!». Xe, com que normal? ¿És normal que en un sistema democràtic encara s’alcen murs inaccessibles entre enemics irreconciliables? Serà normal des de la pura estadística! Des de la normalitat democràtica, allò més natural hagués estat que la consellera de Cultura fes acte de presència en una cerimònia institucional de gran repercussió organitzada per la Universitat (el Ministeri d’Educació havia enviat un representant). També hagués estat del tot natural que Rus participés en l’homenatge que es retia a un il·lustre conciutadà seu. Però no! A l’acte, només acudiren progres i polítics d’esquerres. Hi havia moltes cares conegudes del món de la cultura: Artur Heras, Gustau Muñoz, Vicent Álvarez, Alfons Cervera, Manuel Boix... Diuen que la transició democràtica significà la reconciliació dels adversaris. Mentida podrida! Va sent normal que la gent d’esquerra acudisca als homenatges que es tributen a personalitats de la dreta (hi havia, per exemple, representació socialista de primer rang al Vaticà, durant la beatificació dels màrtirs de la "barbàrie roja"). Ara bé, quan s’ha d’homenatjar una personalitat d’esquerres... Ai mare! Els polítics conservadors desapareixen! No cal donar massa voltes a l’assumpte; la dreta continua pensant que el país i el pensament són propietats seues. Als rojos —als catalanistes, ni aigua— se’ls tolera que hi fiquen cullerada de tant en tant, per a donar aparença de normalitat democràtica. Al santoral de personalitats il·lustres només pot ascendir, però, gent "benpensant". Per això, els reaccionaris de la Generalitat no volen saber res d'homenatges a persones com Raimon. I es mire com es vulga, la cosa té la seua lògica.

1 comentari:

cistella de llum ha dit...

Quina normalitat democràtica pot existir quan allò habitual no és el que hauria de ser normal (i viceversa)?
I, no sé quina pot ser la solució per evitar la finestra emergent de publicitat. Al blog d'Afers, també li passa.