dimecres, 9 de desembre de 2009

La reelecció del dictador

Fa quaranta anys, Guinea Equatorial, la perla d’Àfrica, era una província espanyola; els seus habitants eren tan espanyols com un asturià o un gadità. Avui, quatre decennis després de la seua independència, Guinea Equatorial s’ha convertit, sota el jou de la família Obiang Nguema (i amb el beneplàcit de les grans potències i les companyies que exploten els seus camps petroliers i espolien les seues reserves de fusta) en un dels països més subdesenvolupats i corruptes del món. L’equatorià és, a més, un dels pobles més terroritzats a mans del seu govern. L’actual president, Teodoro Obiang Nguema, que duu 29 anys al poder després d’executar l’anterior president (el seu propi oncle, altre assassí), ha saquejat, robat i assassinat sistemàticament fins a extrems inconcebibles, amassant una fortuna que el converteix en un dels homes més rics del planeta en un dels països més pobres d’Àfrica. En realitat, no pot dir-se que el país siga pobre; alberga una de les majors reserves petrolíferes del continent, els beneficis d'explotació de la qual reporten al règim guineà mils de milions d’euros. Però la família Obiang es queda amb tot el que paguen governs i petroleres estrangeres (nord-americanes i xineses sobretot) pels drets d’extracció.

La família Obiang no es limita a quedar-se amb aqueixa quantitat ingent de diners; a més, es dedica a robar propietats privades (s’ha apoderat de la meitat dels terrenys edificables del país, sense pagar un cèntim per ells), salaris (molts treballadors li han de pagar gran part del que guanyen) o negocis de persones desafectes al govern o al clan. Els Obiang han arribat al punt d’espoliar els seus empobrits compatriotes de tots els béns, sense cap justificació, de manera impune i capriciosa. Teodoro Obiang i el seu clan governen Guinea Equatorial com ho faria un esclavista amb la seua hisenda (pensen que els ciutadans guineans són esclaus al seu abast i consideren el país una finca privada que pot ser saquejada sense haver de donar comptes a ningú). Malgrat el riu de diners que flueix per aquest dissortat racó d’Àfrica, els seus habitants manquen de sanitat, educació, seguretat o justícia. Davant qualsevol emergència mèdica, posem per cas, l’hospital de Malabo és l’única opció d’assistència. Això sí, sota certes condicions: cal pagar l’estada i el tractament de bestreta, i dur tot allò necessari (des de les xeringues o els medicaments fins al matalàs, els llençols o el menjar).



A més de lladres, Obiang (conegut com El Jefe) i els seus acòlits són perillosos criminals, per la seua política de detencions arbitràries, empresonaments injustificats, tortures i assassinats comesos contra els propis ciudatans. Es calcula que durant el mandat d’Obiang, un 10% de la població ha estat exterminat i una quantitat indeterminada ha desaparegut o està empresonada il·legalment i sense judici previ. Segons el darrer informe d’Amnistia Internacional, els detinguts per la policia i l’exèrcit són torturats sistemàticament amb mètodes tan brutals com la mutilació, el trencament d’ossos, la violació o les descàrregues elèctriques als genitals. Per als amants de les estadístiques, heus ací unes quantes. Guinea Equatorial produeix 400.000 barrils diaris de petroli. Exporta quasi un milió de metres cúbics anuals de fusta tropical. La seua Renda per Càpita situa el país al número 38 del ranking mundial (per damunt de Kuwait o Aràbia Saudita), però ocupa el lloc 121 a l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU i el 151, d’un total de 163, en corrupció, segons Transparency Internacional. L’esperança de vida dels guineans és de 43,3 anys. L’élite governant posseeix vora el 98% de la renda nacional. El 80% de la població viu amb menys de 20 euros al mes. El govern d'Obiang ha convertit Guinea Equatorial en el centre del tràfic de drogues d’Àfrica Occidental.

El dictador ha guanyat les darreres eleccions amb un 99,5% dels vots. Els tretze partits polítics autoritzats estan formats per membres del govern. Durant una visita a Estats Units, Obiang fou descrit per l’anterior secretària d’estat Condoleezza Rice com un “bon amic”. I allò més vergonyós i dolorós és l’actitud del govern espanyol envers el poble guineà, amable, hospitalari i generós. Polítics de diferent signe semblen haver oblidat que els guineans foren un temps part integrant de l’Estat espanyol. La improvisada i negligent descolonització de Guinea Equatorial, enllestida en 1968 per la dictadura franquista, és l’origen de la inadmissible situació que ara pateixen els guineans, observada des de la Península amb indiferència i desafecte absoluts. Cal recordar, però, que els equatoguineans continuen parlant castellà i conserven tradicions, celebracions i costums originaris de l’antiga metròpoli. Llurs bromes i expressions són les mateixes que s’escolten a molts indrets de la Península. Els nens canten a l’escola les mateixes cançons que se senten a les aules de Castella, Andalusia, Astúries... Els guineans són una mena de cosins oblidats, una part de la família que s’ha desatès amb un silenci còmplice.

3 comentaris:

Príncep de les milotxes ha dit...

Gràcies per entrar aquest matí a veure a Maika... Te tinc pillat, amic Ximo...
Pel que fa al teu post, la pregunta que em faig una vegada rere una altra és, què podem fer nosaltres si els qui poden fer alguna cosa estan quiets, mirem cap a un altre costat.

Una abrçada Ximo...

Príncep de les milotxes ha dit...

"mireN cap a un altre costat"...
Una abrAçada.
Perdó per l'errada.

Ximo ha dit...

La veritat és que, llevat de denunciar els fets i difondre la informació, no podem fer gran cosa en situacions com aquesta. Això sí, ací tenim Rodríguez Zapatero, de buen talante y mejor rollito, estrenyent una mà tacada de sang. La raó d’Estat!
Una abraçada, Príncep.