Més d’una vegada he citat una fal·làcia, la petitio principii o raonament circular, freqüent al debat polític. Aquesta fal·làcia tracta d'argumentar utilitzant com una de les premisses la mateixa proposició que hom intenta provar. D’açò diem, a la parla col·loquial, un peix que es menja la cua. Doncs bé, a propòsit dels referèndums per la independència que s’estan celebrant des d’ahir a 167 municipis de Catalunya, la caverna mediàtica ha fet servir sovint el raonament circular: aquest referèndum és una barbaritat perquè és un disbarat. A mi, en canvi, em semblen molt desbaratades certes declaracions. Precisament, la potestat per a convocar referèndums és un dels punts més polèmics de l’Estatut d’Autonomia català; l’article 92 de la Constitució sols preveu els referèndums consultius, que únicament poden ser convocats a proposta del President del Govern (els redactors de la norma tenien molt present el referèndum de 1967 a Gibraltar).
La Llei Orgànica de 1980, sobre Regulació de les Distintes Modalitats de Referèndum, també exigeix la prèvia autorització del Congrés dels Diputats, a sol·licitud del President del Govern. En resum: els partits espanyolistes no són gens partidaris de convocar plebiscits. De fet, no els volen convocar. Per això, les declaracions de Rodríguez Zapatero —«Objectivament, les consultes no van enlloc»— o de la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega —«Els referèndums del 13 D no tenen validesa ni cap conseqüència jurídica»— són absolutament banals. Les consultes no tenen conseqüències jurídiques perquè no són oficials, però no són oficials perquè els partits espanyolistes impedeixen que ho siguen. Els referèndums no tindran, per tant, conseqüències jurídiques, però podrien tenir-ne polítiques... En realitat, ja n’han tingut. Si la participació entre els 700.000 ciutadans i ciutadanes cridats a la consulta és molt alta, assistirem a un gran aldarull polític. I no diguem si la majoria dels votants acaba decantant-se pel sí a la independència...
La Llei Orgànica de 1980, sobre Regulació de les Distintes Modalitats de Referèndum, també exigeix la prèvia autorització del Congrés dels Diputats, a sol·licitud del President del Govern. En resum: els partits espanyolistes no són gens partidaris de convocar plebiscits. De fet, no els volen convocar. Per això, les declaracions de Rodríguez Zapatero —«Objectivament, les consultes no van enlloc»— o de la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega —«Els referèndums del 13 D no tenen validesa ni cap conseqüència jurídica»— són absolutament banals. Les consultes no tenen conseqüències jurídiques perquè no són oficials, però no són oficials perquè els partits espanyolistes impedeixen que ho siguen. Els referèndums no tindran, per tant, conseqüències jurídiques, però podrien tenir-ne polítiques... En realitat, ja n’han tingut. Si la participació entre els 700.000 ciutadans i ciutadanes cridats a la consulta és molt alta, assistirem a un gran aldarull polític. I no diguem si la majoria dels votants acaba decantant-se pel sí a la independència...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada