El Cant de la Sibil·la

Com que ja s’acosta Nadal, moltes ciutats es disposen a rememorar un ritus mil·lenari, el Cant de la Sibil·la. Les sibil·les entraren a la literatura i la iconografia cristianes en temps ben antics. Miquel Àngel encara en pintà cinc (Líbica, Cumana, Dèlfica, Eritrea i Pèrsica) a les voltes de la Capella Sixtina. Hi ha confusió entorn del seu número: D’acord amb alguns estudiosos, Eritrea i Cumana serien la mateixa sibil·la; en canvi, segons el savi Apol·lodor d’Atenes, Eritrea, filla de Berosus i Erimanta, hauria nascut a Caldea (al sud de Babilònia), però residí a Eritres; finalment, hi ha qui identifica Eritrea i Cumana amb Heròfila, oriünda de Marpessos, a la Tròade (regió en què s’alçava la ciutat de Troia). D’acord amb aquesta darrera versió, Eritrea, filla d’una nimfa i Teodor, pastor d’Ida, passà la major part de la seua vida a Samos. Presagià la guerra de Troia i la destrucció de la ciutat (anunciant que en seria responsable una dona anomenada Helena). Va rebre diferents apel·latius: Eriquea, Riquea... Portava sempre una pedra en què pujava per a pronunciar els seus presagis. Aquesta pedra es conservà a Delfos, després de la seua mort. En temps de l’historiador Pausanias, es mostrava als interessats. També es mostrava la seua tomba al bosc d’Apol·lo Esminteu. Hom diu que va popularitzar els acròstics escrits en hexàmetres sobre fulls vegetals. També se la considera profetessa de l’Anunciació i del Judici Final (el seu nom és citat al Dies Irae de l’Ofici de Difunts).

En època medieval, el cicle nadalenc del teatre català i valencià comptava amb el Cant de la Sibil·la. Consistia a cantar, durant la nit de Nadal, uns versos sobre els senyals del judici final i l'adveniment del Crist, posats en boca de la sibil·la Eritrea. Aquests versos ja foren esmentats en un acròstic grec, recordat per Eusebi de Cesarea en la seua Oratio Constantini, i traduïts al llatí per Sant Agustí, que els inclogué a la Ciutat de Déu (ja que, segons el Doctor de l’Església, les inicials de l’acròstic corresponien a la frase Jesous Cristos Theon Vios Soter, Jesucrist Fill de Déu Salvador). La traducció fou reproduïda a l'anònim Contra iudaeos (escrit entre els segles V i VI). Fins als segles IX i X no aparegué la música que s’interpretava als oficis de la nit de Nadal. El cant llatí fou traduït a les llengües romàniques a partir del segle XIII, i el primer testimoniatge català és també d'aquest segle. A més del cant, consta que la cerimònia constituïa una autèntica escena dramàtica on la Sibil·la era encarnada per un petit cantor abillat de vegades com una dona; el pas de cant a escena dramàtica tingué lloc en convertir-se el sermó Contra iudaeos en el drama litúrgic Ordo prophetarum (vers el 1096), en què eren cridats a declarar llurs vaticinis messiànics diversos profetes de l'Antic Testament, uns quants del Nou i alguns gentils, entre ells la sibil·la Eritrea, que hi cantava el Iudicii signum

Les versions catalanes o valencianes del cant, que obtingué una enorme popularitat, són encara incomptables. Actualment, continua celebrant-se a l'Alguer (Sardenya), a totes les esglésies de Mallorca i a diferents indrets del País Valencià, després de les matines i abans de començar la missa; generalment encarna el personatge un xic amb vestits femenins que sosté amb les mans una gran espasa. A Xàtiva, se n’han perdut els vestigis, però cal suposar que les seues esglésies no serien alienes al ritual. El Cant de la Sibil·la compta amb abundant discografia. Destaquen sobretot Cant de la Sibil·la I. Catalunya (Jordi Savall. Montserrat Figueras. La Capella Reial de Catalunya. Astrée, 1988); Cançoner de Gandia. El Cant de la Sibil·la (Carles Magraner. Capella de Ministrers. Auvidis Ibèrica, 1997); El cant de la Sibil·la. Mallorca. València 1400-1560 (Jordi Savall. Montserrat Figueras. La Capella Reial de Catalunya. Alia Vox, 1999); Iudicii Signum (Carles Magraner. Capella de Ministrers. Licanus, 2002).

(publicat a Levante-EMV, el 12/12/09)