En agost de 2007, vaig fer un viatge a Alemanya. Ho he recordat aquests dies, en veure als telediaris els actes organitzats amb motiu del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. Aquell estiu, vaig sojornar a la capital i vaig recórrer diverses contrades de l’antiga República Democràtica Alemanya (Potsdam, Dresden, Leipzig, Lutherstadt Wittenberg...). Em vingueren al cap, durant el periple, imatges boiroses de la meua joventut, quan els meus amics i jo pensàvem que el franquisme i la divisió d’Alemanya serien eterns. La dictadura i la guerra freda eren, per als joves nascuts a la primeria dels cinquanta, elements inamovibles del paisatge quotidià. Són indescriptibles, per tant, les emocions que vam experimentar amb la mort de Franco i la caiguda del Mur.
I clar, amb aquests precedents, aquell viatge a les terres germàniques esdevingué una mena de pelegrinatge al punt on, divuit anys enrere, s’havia produït el gran miracle. A Berlín, a penes quedaven petjades del nazisme. Al número 8 de l’antiga Prinz Albrecht Strasse —ara Niederkirchnerstrasse—, al solar que havien ocupat, entre 1934 i 1945, la seu i la presó centrals de la Gestapo, el quarter general de les SS i l’Oficina Central de Seguretat del Tercer Reich, hi havia una exposició a l’aire lliure, Topografia del Terror, que explicava la historia terrible d’aquest indret. Nombroses persones recorrien silenciosament el recinte.
Les petjades del règim comunista eren, en canvi, omnipresents a tota la ciutat: la seu de la Stasi, el monument als soldats russos, les efígies de Marx i Engels, la Fernsehturm (torre de comunicacions), el Charlie Checkpoint, l’East Side Gallery, exhibició a l'aire lliure de grafits pintats sobre el darrer tram conservat de la tanca que dividia la ciutat, ben a prop de l’antic pas fronterer d’Oberbaumbrücke (he vist, aquests dies, que les pintures murals, molt deteriorades aquell agost de 2007, han estat restaurades). Vaig travessar la Porta de Brandeburg i el Memorial de l’Holocaust. Vaig visitar el Reichstag, el Museu Jueu, la Sinagoga Nova, la Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche... Vaig camejar per Alexanderplatz. Vaig recordar el treball de Julie Andrews i Paul Newman a Cortina esquinçada, pel·lícula ambientada als carrers de l’antic sector comunista de Berlín. Vaig contemplar, finalment, l’enorme punt de sutura fet pel capitalisme internacional a Potsdamer Platz... Un viatge inoblidable!
4 comentaris:
Jo vaig estar en Berlín en 1996, i vaig tindre sensacions paregudes a les que descrius en la teua (magnífica) entrada. Vaig passar quatre dies grisos de novembre en un barri de la part ex-soviètica de Berlín, un mar d'edificacions grises. Es mire com es mire, la ciutat de l'osset no ens pot deixar indiferents.
Per raons que seria molt llarg d'explicar, una de les ciutats que més m'ha impactat en ma vida. I la vaig visitar tan sols uns mesos abans que vosté. Molt bonic el muntatge fotogràfic.
Efectivament, amics. La barreja d’emocions que proporciona una estada a Berlín no es pot explicar fàcilment. Haurem de tornar-hi. Per cert, Aliaga, he entrat en el seu blog i he vist que, parlant del disc La leyenda del tiempo, de Camarón, nomena vostè l’Omega, de Morente i Lagartija Nick. En una entrada meua del 2007, ressenyant el viatge a Berlín, tot el text girava al voltant de de Morente i Leonard Cohen.
Bé, dir que tot girava al voltant d'aquests dos artistes potser siga excessiu, però un tema d'Omega m'inspirà el text.
Publica un comentari a l'entrada