dilluns, 9 de novembre de 2009

Guanyar la batalla del llenguatge?

Aquest cap de setmana, el Partit Comunista d’Espanya ha elegit per unanimitat José Luis Centella com a nou secretari general de l’organització, en substitució de Francesc Frutos. En declaracions a la premsa, Centella ha dit unes coses ben curioses. Ha afirmat, per exemple, que els comunistes no han de demanar perdó per la seua història. «La història del PCE és de les més glorioses que pot tenir un partit en el món. Quant a la història del comunisme, tot i tenir llums i ombres, narra la cerca d’una societat més justa. El que hem de fer és autocrítica, no demanar perdó». Durant el seu discurs de cloenda del XVIII Congrés del PCE, el nou secretari general advocà, a més, per una «esquerra sense complexes» que lluite per «guanyar la batalla del llenguatge a la dreta».

Per què em semblen curioses aquestes declaracions de José Luis Centella? Perquè trasllueixen l’esquizofrènia en què encara romanen molts comunistes. S’accepta —quin remei— que la història del comunisme té llums i ombres, però el nou dirigent posa l’accent en les llums, en la cerca d’una societat més justa. Tanmateix, alguns episodis del “socialisme realment existent” durant bona part del segle XX mereixen figurar, per dret propi, a la història universal de la infàmia. Parle dels gulags del stalinisme, de la Revolució Cultural de Mao, dels tancs als carrers de Budapest, Praga o Tian’anmen, del Mur de Berlín, del règim abjecte de Ceaucescu, de les matances de Pol Pot a Cambodja... Encara està per fer-se el recompte general de víctimes d’aquesta cerca d’una societat “més justa”. Ja sé que molts comunistes espanyols són aliens als episodis ressenyats. Ara bé, despatxar-los amb un «hem de fer autocrítica, però no demanar perdó» no em sembla el millor camí per a «guanyar la batalla del llenguatge a la dreta». Perquè... anem a veure: de què serveix l’autocrítica si no va acompanyada de les disculpes i el propòsit de l’esmena corresponents?

Diu José Luis Centella que «la història del PCE és de les més glorioses». Supose que es referirà al sacrifici de molts comunistes que lluitaren contra el feixisme (durant la Guerra Civil) i contra la dictadura franquista. Hi ha, però, a la història del comunisme espanyol, altres pàgines ominoses que és millor oblidar: l’eliminació sistemàtica dels adversaris trotskistes, posem per cas, o la creació de les txeques... En realitat, els comunistes espanyols, italians o francesos, com que mai no arribaren a governar, han pogut mostrar un rostre diguem-ne més humà (semblant al d’aquells comunistes que s’oposaren als tancs soviètics durant la Primavera de Praga). I clar, saber com se les haurien gastat en cas d’arribar al poder és una equació irresoluble. Però, en vista de les experiències que hem conegut, ens podem fer una idea aproximada. Les propostes comunistes per al segle XXI haurien de buscar, per tant, vies noves compatibles amb la democràcia i les llibertats individuals. Si José Luis Centella col·labora en la seua consecució, benvingut siga!